Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Enviat per: FerranPedret a les 16:44 | Enllaça | comments |
politica

La lògica de la tolerancia

Poso a continuació un article que va publicar El País el passat 6 de maig de Lars Gustafsson. La reflexió i el debat plantejat són certament interessants.

Hace unas semanas, el filósofo francés Pascal Bruckner acusó a Ian Buruma y Timothy Garton Ash de propagar una forma de multiculturalismo que representa un apartheid legal. Su encarnizada polémica desató un debate internacional. Timothy Garton Ash, Necla Kelek y Paul Cliteur se incorporaron a la polémica.

El viejo Thomas Buckle, en su Civilization in England estaba convencido, y con razón, de que el progreso democrático, científico y tecnológico en Europa tuvo su origen en un importante cambio de la mentalidad británica a mediados del siglo XVII, cuando, incluso en las disquisiciones de los principales teólogos, la búsqueda de argumentos infalibles reemplazó a la fe infalible.

Este tipo de racionalidad, expuesta mucho antes de la Ilustración por Descartes y Leibniz, es, si seguimos a Buckle, no sólo la base de la ciencia sino también de la democracia en general.

Por supuesto, la esencia de esto es la idea de que la racionalidad es un método, no una convicción, y de que este método puede aplicarse a la naturaleza, al hombre y a la sociedad. E incluso a la religión. En palabras del propio Buckle: "La razón nos da conocimiento, mientras que la fe sólo nos da creencia, que es una parte del conocimiento y, por lo tanto, es inferior a él". Tal como entiende Buckle la historia, este paso del dogmatismo al racionalismo metódico fue el paso decisivo hacia la libertad política.

En el centro del debate entre Ian Buruma y Timothy Garton Ash, por una parte, y Pascal Bruckner y otros, por la otra, parece estar la cuestión de si la irracionalidad merece la misma cantidad de tolerancia que la racionalidad. Dicho en otras palabras: ¿es el enfoque racional un credo entre otros credos que no merece ni más ni menos tolerancia que los demás, sea cual sea la medida de irracionalidad y de fanatismo que puedan manifestar?

Esto -en mi opinión, un relativismo más bien bobo, representado en el debate por Ian Buruma y Timothy Garton Ash, entre otros- hace posible acusar a los que creen en la tolerancia y las libertades democráticas de Occidente de "fundamentalismo ilustrado".

Evidentemente, la idea es que la racionalidad occidental es un conjunto de dogmas que en nada se diferencia de otras perspectivas y reivindicaciones sobre el mundo.

Bajo el dudoso pretexto del multiculturalismo, se supone que estamos obligados a enfrentarnos a todos los dogmas, a todas las reivindicaciones autoritarias y morales posibles con el mismo respeto.

Por supuesto, esto es imposible, entre otras cosas porque el de "cultura" es un concepto sumamente confuso. En el centro mismo está la confusión entre dogma y racionalidad, entre las creencias infalibles y argumentos infalibles de Buckley.

Los credos religiosos y la racionalidad científica, que es la base de la democracia occidental, simplemente no están en competencia. No hay ningún enfoque cristiano o musulmán de la bioquímica, por ejemplo. Es obvio que las religiones no se basan en la observación empírica, la medición, la inferencia lógica y la deducción.

Pero más importante aún es que las reivindicaciones de todas las "culturas" no son compatibles. Por supuesto, los monoteístas, los ateos y los politeístas deberían ser capaces (en una situación ideal) de vivir pacíficamente unos junto a otros. Sin embargo, la sharia -ley musulmana ortodoxa por la que se rige la familia y que impone la pena capital para las relaciones homosexuales- y la democracia occidental y las modernas leyes de familia -que en los países más progresistas permiten las relaciones sexuales entre personas del mismo sexo- son a todas luces incompatibles. No hay forma de resolver esta incompatibilidad sólo con una vaga referencia al multiculturalismo.

Existe una interpretación del concepto de tolerancia en la que el término pierde el significado y el concepto queda vacío. Eso ocurre cuando se aplica a todo de una manera indiscriminada. Afirmar que debemos tolerancia a todo y a todos tiene tan poco sentido como decir que todo aquello con lo que nos tropezamos es una ilusión. Según eso, sería un sinsentido hacer una distinción entre dinero auténtico y falso, entre alucinaciones y experiencia cotidiana.

Hay una lógica de la tolerancia, cuya formalización deberá abordar algún filósofo en el futuro. Para empezar, quiero sugerir dos axiomas más o menos obvios:

-La tolerancia de la intolerancia produce intolerancia.

-La intolerancia de la intolerancia produce tolerancia.

En otras palabras, en cuestiones de razón y libertad, las sociedades, al igual que los individuos, tienen que hacer una elección. No se puede tener todo al mismo tiempo. Esto vale tanto para los nativos como para los recién llegados.

Nota: repodueixo el text integre perquè si hagués posat l'enllaç no se sap mai quan de temps durarà viu.

Enviat per: joanriera a les 01:51 | Enllaça | comments (1) |
cultura, cites

Enviat per: FerranPedret a les 18:11 | Enllaça | comments |
politica

Ja posats, jo proposo RAT PACK

 

I ara que diu, aquest? De quina proposta política ens està parlant?

Doncs, sincerament, de cap. Aquesta proposta la vull englobar dins del la categoria de biopics musicals que s’estan fent darrerament.

 

Fa un temps us parlava d’una pel·lícula “Walk the line” on s’explicava gran part de la biografia i música d’en Johnny Cash. Darrerament, ja que al video-club de què ens soc soci no té garie varietat de bones pel·lícules, em vaig animar a veure “Elvis”, que, com haureu pogut imaginar, s’explica gran part de la biografia i música d’Elvis Presley. Val a dir que la seva línia argumental és molt similar a la primera. De fet, si no escoltem les cançons, sembla que sigui la mateixa pel·lícula.

 

Desconec, ara mateix, si això és degut a que realment van tenir vides molt semblants (al principi de les seves carreres havien fet gires junts, amb altres artistes com Roy Orbison i Jerry Lee Lewis – quin plaer, oi?) o si és degut a que una vol ser un còpia de l’altra. Fins al punt que en ambdues pel·lícules, el pare dels dos artistes està interpretat per un tal Robert Patrick Jr (fent el mateix paper de pare distant però afectuós). Aquest actor, que pel nom jo tampoc el coneixia (coses de la wikipèdia) el tenim tots a la memòria vestit de policia fent la pregunta “Ha visto a este chico?” tot ensenyant la fotografia d’en John Connor (exacte, Termanitator 2!!)

 

El fet d’haver vist aquestes dues pel·lícules, i potser influït pel post de l’Albert on defensava, amb vehemència i amb raó, la figura de dos grans actors com Al Pacino i Robert de Niro, m’ha fet plantejar si seria possible poder veure una pel·lícula sobre RAT PACK.

 

RAT PACK era aquell grup de músics, mafiosos, vividors, i actors influents que van marcar, al meu entendre, una generació, sobretot als Estats Units. N’eren membres Frank Sinatra, Samy Davis Jr, Dean Martin, i d’altres, tots ells organitzats al voltant d’un actor anomenat Humphrey Bogart.

 

No crec que sigui, arribat el cas, una pel·lícula de grans valors esquerranosos, ni que ens ensenyi una gran moral solidària, però ja que hem vist actors cantant “Ring of Fire”, “Heartbreak Hotel”, “Great Balls of Fire” i tantes cançons clàssiques de la música americana mentre mostren la vida dels seus interprèts, seria divertit veure algun actor cantant “Under my Skin” o d’altres mentre se’ns explica la relació entre Frank Sinatra i la màfia, les grans donacions a la campanya d’en John F. Kennedy i d’altres festes organitzades per aquest grup. La primera pregunta que em ve al cap és saber si algú es veu capaç d’interpretar “La Veu” La segona és saber si algun productor de Hollywood és lector habitual d'aquest blog, i em fa la sensació que en ambdós casos la resposta és la mateixa... NO

Tot i així, i deixant ben clar que no defenso la seva manera de fer, sí que cal reconéixer que, de talent, n'anaven sobrats!!!

Enviat per: JoanS a les 15:45 | Enllaça | comments |
cultura, música

Enviat per: FerranPedret a les 16:01 | Enllaça | comments |
politica

Preocupació per TV3

No vull recuperar velles polèmiques de la crosta ni res semblant, però si que em prenc la llicència d'opinar sobre un dels temes més peluts de la política catalana després de llegir la notícia de que l'audiència de la nostra tele pública va de cap a caiguda.

Potser ara és el moment de revisar alguns elements de tv3. Posem per cas, el departament de nous formats, que amb mestria va dirigir el senyor Paco Escribano, potser ara s'ha convertit en el departament de formats "nyonyos", i sincerament fa anys que no veig quelcom de producció pròpia que tingui un mínim interès.

Potser els serveis informatius són massa esportius i no arriben a l'alçada dels continguts de telecinco, ni són innovadors com els de La2, ni prou sanguinaris com els de Antena 3, ni prou institucionals com TVE. Potser estem una mica agoviats de les antipaties de la Terribas i enyorem la Barceló, la Fina Brunet i la Griso i el Tres senyores i un senyor.

I en futbol tots tenim clar que per veure un partit dels bons, no saps mai quin canal passarà el partit a causa de la guerra de Mediapro, però sabem segur que no serà Tv3.

Potser per aconseguir una televisió pública de qualitat hauríem de fixar-nos de nou en la BBC, una cadena que va passar per una crisi enorme, però que ha sabut reinventar-se i consolidar-se renunciant completament al futbol.

Potser per aconseguir nous formats ens hauriem de fixar una mica més en les televisions locals i abandonar estereotips de la catalunya catalana, les teles locals són iguals de catalanes.

Potser per aconseguir més quota cal recuperar formats de televisió pel jovent. Ja no existeix res semblant a un Oh Bogònia! ni comunicadors com el Mikimoto.

Potser el 3:24 va despertar massa espectativa, però potser el concepte informació va una mica més enllà de passar 100 vegades el mateix butlletí informatiu el qual es troba dividit a parts iguals entre notícies i esports.

Potser Tv3 no ha sabut consolidar-se a la xarxa i tenen una web de les més ininteligibles de totes les teles, tot i que l'han redissenyat mil vegades.

Potser arrossega un conflicte sindical latent des de fa anys que no deixa evolucionar la cadena. Potser el col·leguisme existent en la professió periodística no és la millor manera de fer selecció de personal tot i que en canvi són grans defensors de la profesionalitat.

O potser, un català optimista diria que simplement la tele ha deixat d'interessar en favor d'altres formats com internet, i com que els catalans som tan precursors, som els primers en tenir la tele pública generalista en crisi permanent.

Enviat per: joanriera a les 00:04 | Enllaça | comments (2) |
politica

Enviat per: AlbertDeusedes a les 10:41 | Enllaça | comments |
cultura

El Doctor Who i l'equació de Drake

Star Trek avui és un mite, però potser els trekkies han monopolitzat el concepte de ciència ficció televisiva i no s'ha fet justícia amb el Doctor Who.

Prenent com a referència la ciència coneguda fins avui, el Doctor Who i la seva nau Tardis són molt més fidels a la cosmologia i la física acceptades.

La nau Enterprise, o la Voyager viuen atrapats en uns quadrants de l'espai absolutament sense cap fonament científic en canvi la nau Tardis és una nau preparada per la navegació espai-temps a través dels diferents forats de cuc que simplement arrossega una avaria en el seu sistema de camuflatge per això sempre té la forma de cabina de bobby anglès dels anys cincuanta.

La Tardis és la superació del teletransportador molecular, però amb l'afegitó que respon a una física teòrica molt més propera a la nostra.

L'element més fantàstic del doctor és possiblement el seu origen, es presenta com un Senyor del Temps, una de les primeres civilitzacions de l'univers que es va extingir però que va arribar a dominar la tecnologia espai-temps.

Cal dir també que el doctor no es mou en universos paral·lels i dimensions estranyes, de fet és molt més proper a nosaltres que l'Star Trek, el doctor es mou a través de l'univers i el temps que coneixem prenent com a bona l'equació de Drake, la qual fa una estimació de nombre de civilitzacions que poden viure a llarg de l'edat de l'univers i les poques civilitzacions que poden coincidir en la mateixa franja de temps.

Això sí, el doctor Who és optimista ja que no respon a les preguntes plantejades per la paradoxa de Fermi: "Quants anys pot viure una civilització amb prou capacitat d'autodestruir-se deu vegades?" des del moment que existeix el botó atòmic, és una simple qüestió de temps que algú el premi.

Sortosament, pel Doctor ningú prem mai el botó.  Ell mateix ho diu: "la humanitat pren com un aconteixement terrible la fi del món, però ningú s'ha plantejat que el món acabi bé i en un moment on l'existència de la humanitat està més que garantida, ja que en aquest moment ja haurà colonitzat l'espai".

Enviat per: joanriera a les 20:57 | Enllaça | comments (1) |
cultura, tecnologia, viatges