start your own blog now!
 
Read other blogs...

Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Contacte

Blogger:
Name: Temps de Canvi
Temps de canvi és una obra col·lectiva de reflexió política. No pretenem altra cosa que aportar una perspectiva socialista sobre el món que ens envolta.

En campanya



Mobilitzem-nos per derrotar al PP

La República

Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya

Cap a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya!

SPANISH, ENGLISH, FRENCH, AND GERMAN VERSION


Fotos recents

Michel Fugain - Le chiffon rouge
Other media

Sindicació


RSS 2.0
ATOM 0.3
This blog powered by motime.com

Comptador

Blog visitat *loading* vegades

Locations of visitors to this page

Auditado por Hispavisitas.com

Titulars



Qui ens enllaça?

Estem a

Vota'm al TOP CATALÀ!

Blogarama - The Blog Directory

directorio de blogs en español

directorio de weblogs. bitadir

Navega amb Firefox!


Optimització

Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768

Contact me
My profile
Linkme
Subscribe to this blog

03/28/08

Aaaassshiis!!

images[23]Tranquils estic viu, avui ja he anat a treballar, però m’he passat 4 dies al llit amb la grip i us garanteixo que no és el nom de cap noia sueca.

Feia anys que no estava tants dies malalt, ha estat dolorós, dur i sobretot avorrit, avorridíssim. Així i tot he après coses i tot plegat ha tingut la seva part interessant, doncs en poc menys d’una setmana m’he convertit en un expert en les dosis, composicions i contraindicacions del Flumil Forte, l’Ibuprofeno, el Fluimucil i l’Iniston i actualment sóc capaç de recomenar, sense por a equivocar-me, els millors "kleenex" del mercat.

I és que el món dels "kleenex" és apassionant, a banda de la múltitud de textures de paper, n’hi ha amb multitud de capes, tamanys, colors i fins i tot olors, que si voleu que us digui la veritat, de ben poc serveixen, aquets últims, quan el Sr. Moc s’ha apoderat de la teva capacitat de decisió. I perdoneu el tema, però com pot ser que l’organisme sigui capaç d’elaborar una quantitat tant brutal de moc? I el que és més greu, com pot ser que l’evolució humana no n’hagi trobat algún ús pràctc?.

En definitiva, crec sincerament que he de demanar disculpes a la humanitat perquè després d’aquest dies de grip crec haver influit de manera molt important a favor del canvi climàtic en general i més concretament a favor de la desforestació de la selva amazònica, només us diré, perquè us en feu una idea, que ahir em vaig passar 45 minuts recollint "kleenex" usats per tot el pis.

Aquets dies de grip també m’han servit per constatar que els programadors de les graelles televisives necessiten urgentment una terapia de xoc, i que els laboratoris farmacèutics són uns pirates que ens obliguen a comprar capses de medicaments que contenen el triple de dosis de les que necessitem per dur a terme el tractament.

Bé, companys/es, tapeu-vos perquè això no li recamano a ningú, i menys arribar a la feina avui i trobar "l’outlook" amb 57 missatges, que si fos per haver estat de vacances....

Enviat per: AlbertDeusedes a les 17:51 | Enllaça | comments |

03/24/08

Pla "B"



Enviat per: FerranPedret a les 15:00 | Enllaça | comments |
humor, politica, economia

Què fer (VI?)
 
Prenc manllevat del Ferran el títol per fer alguna modesta aportació al reguitzell d’articles que ja tenen un perfil i temàtica pròpia i que es reconeixen precisament per compartir el títol.
Comparteixo completament les reflexions fetes fins ara, però vull afegir-hi i sobretot posar èmfasi en un concepte que sovint per sobreentès potser en el món polític que vivim avui costa de trobar.
 
La política, i quan parlo de política sempre em refereix a la política d’esquerres, la plantegem com la capacitat de transformar la realitat, l’eina o l’art d’arribar col·lectivament a assolir els nostres objectius d’igualtat solidaritat i justícia.
 
Ara bé, de la mateixa manera que tots condemnem el despotisme il·lustrat del segle XVIII, allò de “tot pel poble, però sense el poble” crec que tampoc encertem amb el model actual de partit on tot allò que hi succeeix és d’una manera o d’una altra política, i on, si bé tothom hi pot participar, només ho fan aquells amb ganes de participar de les decisions polítiques deixant de banda el gran gruix social de persones que són electors però que en canvi no se senten atretes pel món polític i senzillament voten i es senten més o menys ben governades (depèn de qui i com governi).
 
La societat actual, seguir llegint...

Enviat per: joanriera a les 01:33 | Enllaça | comments (1) |
politica

Mil dies amb PM

Ja he acabat el llibre de'n Jordi Mercader, es llegeix d'una revolada, i ara en disposo a fer-ne una petita crítica. El recomano.

El llibre es centra, potser excessivament, en la rerabotiga de la política de les múltiples reunions bilaterals, multilaterals, i intra-partit, de forma que peca una mica del mateix que la Victoria Prego i la seva sèrie "la transición" mostrant un procés un pèl fosc, de despatx i trucada, d'intríngulis i litúrgia, oblidant la pressió social de la ciutadania, que des del primer dia exigia canvi respecte el passat, en la forma i en el fons.

Ara bé, òbviament no es pot exigir a un llibre de 270 planes que ho expliqui tot i des de tots els punts de vista, és clar, i es centra en el punt de vista del dia a dia del President i el seu entorn, i en aquest sentit comparteixo i em crec el què diu l'autor, efectivament els fets deurien ser com els conta.

Després de 23 anys del pujolisme més ranci i governs conservadors sectaris de ben segur era indefectible que s'obrissin molts fronts a la vegada, des de l'estatut, al pla d'infrastructures, l'educació, la inversió en sanitat, l'assumció de cultura de govern per part sobretot de ERC, el repte de l'Euroregió, la política cultural, etc.

La urgència per transformar possiblement es va convertir en una necessitat. La intervenció pública en el màxim d'afers públics era urgent després dels 23 anys del "no fer" i l'obsolescència absoluta i indiscutible de l'estatut de Sau.

En definitiva, penso que independentment de les persones i els seus caràcters, que eren les que eren i van fer el què van fer amb encert i algun error, possiblement era gairebé impossible ser ambiciós i satisfer la demanda social que el poble va pronunciar a les urnes a les eleccions del 2003 i a la vegada fer una aposta per l'estabilitat.

Possiblement el govern trasnformador i plàcid actual no seria ara possible sense el govern convuls anterior que hagués fet diagnosi i hagués obert tots els fronts de transformació social i política que ara, amb bisturí, fil i agulla es van suturant amb un criteri més obert, social i just.

Enviat per: joanriera a les 00:09 | Enllaça | comments |
llibres, politica

03/22/08

Què fer? ( i V)

M'han incitat a reprendre la sèrie que vam encetar fa uns mesos un recent article del company Raimon Obiols, titulat Utopies, i una entrada d'aquest blog del company Albert Deusedes, també recent, titulat Reflexions al voltant de l'esquerra. Tots dos molt interessants, us en recomano la lectura: l'un perquè aborda un dels temes cabdals en el debat de l'esquerra actual (què se n'ha fet, de les utopies?), i l'altre perquè aborda, entre altre temes, el perillós abandonament de l'esquerra de les tasques d'explicació i propaganda de les nostres idees (com convencerem a ningú de que ens acompanyi en el camí cap al socialisme, si no hem explicat perquè el socialisme és una bona idea?).

Què cal fer? Com podem, els qui tenim la intenció declarada i manifesta de subvertir l'actual estat de coses, construir l'escenari on això sigui possible? La nostra utopia no respon a un model predefinit i tancat, nosaltres no pertanyem a la tradició de l'esquerra dogmàtica, centralista i autoritària. A nosaltres no ens convenç la visió d'un socialisme construït des de dalt, per la gràcia d'una elit filantròpica i benintencionada, d'un Estat benevolent i amable. La nostra utopia és més aviat una tendència, una direcció, i una manera de construir el nostre futur col·lectiu. Un tendència cap a la igualtat i la solidaritat, seguint un camí de llibertat plena, i un esforç per bastir col·lectivament aquest futur en base a la nostra capacitat d'organitzar-nos millor.

El socialisme és un pensament emancipador, que posa l'accent en la confiança en la capacitat de les persones per a alliberar-se per si mateixes de tota opressió o explotació. El nostre és doncs un pensament radicalment democràtic. Tant és així, que ens atreviríem a dir que el socialisme no és altra cosa que portar la democràcia fins a les seves darreres conseqüències en l'àmbit polític, social i econòmic. Està clar, doncs, que per a nosaltres el socialisme creix i es construeix des de baix, per la nostra capacitat d'organitzar-nos, per la nostra determinació en la lluita, per la nostra capacitat de dotar-nos d'eines apropiades d'anàlisi i transformació de la realitat.

Cal ser, per tant, com aquell clàssic vell talp que soscava els prats del capitalisme. Aquesta tasca implica recuperar com a prioritat la difusió i explicació del pensament socialista, i fer un esforç important per a la organització i enquadrament en la lluita pel socialisme de totes aquelles persones que vulguin contribuir a superar l'actual sistema econòmic i social. Cal trobar la manera de bastir al voltant del projecte socialista la coalició de persones disposades a conformar un nou subjecte històric que sigui motor del canvi, i cal fer-ho col·lectivament, des de la base, per anar engruixint les files del canvi, aprenent en cada lluita parcial a organitzar-nos millor, aprenent en cada petita derrota dels errors que s'hagin pogut cometre en els plantejaments teòrics o en l'anàlisi de la conjuntura. Fer-ho és urgent, perquè per molt que ens vulguin tenir entretinguts pensant en altres coses, la injustícia i l'explotació són ben presents en aquest món, i no ens podem aturar fins que l'eradiquem.

Enviat per: FerranPedret a les 20:02 | Enllaça | comments |
politica

ETA insisteix en el seu absurd

Ho vam veure el divendres 7 de març, quan van assassinar al company Isaías Carrasco, i ho hem vist ara, quan han fet esclatar un cotxe carregat amb 70 Kg. d'explosius, a Calahorra: ETA manté la seva aposta per la violència, quan ja la història recent del nostre país els ha demostrat com n'és d'absurd procurar la consecució d'objectius polítics a través de la violència terrorista. Per sort, en aquesta ocasió, no hem de lamentar cap pèrdua irreparable. ETA hauria de prendre nota de la postura de les gents d'Aralar o de Zutik, o dels antics components d'ETA-Político-Militar, i dissoldre's.

Enviat per: FerranPedret a les 18:16 | Enllaça | comments |
politica

03/20/08

Català de l’Any

 

És ben usual a finals de cada any que ens omplin la televisió amb diferents programes sobre les imatges més sorprenents de l’any, les pífies més còmiques de l’any, els moments més escabrosos de l’any, les imatges més tòrrides de l’any, les cançons més famoses de l’any, els artistes més impactants de l’any, etc…

 

Aquí, a casa nostra, des de fa uns anys tenim l’oportunitat de decidir qui és el català de l’any. Curiosament, estem finalitzant el mes de Març i encara no tenim els finalistes… Deu ser que ens ho prenem amb calma.

 

Si bé no m’agrada resumir l’any amb una persona, una fita o un espectacle concret, m’agrada d’aquesta idea que sigui per votació popular, tocant diversos sectors a l’hora de decidir… El primer guanyador va ser el nostre company brutalment assassintat Ernest Lluch, i des de llavors també han guanyat Pau Gasol, Manuela de Madre i d’altres..

 

No és pretensió meva fer campanya a favor o en contra de cadascun dels quatre candidats actuals (Carme Ruscalleda, Pasqual Maragall, Isidre Esteve i Raül Tamudo) sino plantejar-me, a l’hora de decidir-me (en el cas que ho hagi de fer) pel criteri a seguir per fer-ho i si val la pena fer-ho…

 

Perquè estic segur que des de molts àmbits s’estaran fent campanyes a favor d’algú d’ells, intentant que guanyi “el seu” candidat, però… què passa amb els altres? La Carme Ruscalleda és una pionera de la cuina arreu del món i així està reconeguda. En Pasqual Maragall ha tingut un gran impacte en molts barcelonins primer, i catalans després, l’Isidre Esteve és un exemple de fortalesa, de superació humana, d’heroïcitat personal i en Raül Tamudo és un futbolista molt important pels seguidors del seu equip.

Dit això, hem de provocar amb la nostra votació que tres d’aquestes quatre persones (i sent justos, com ja hem fet amb els candidats que han anat “caient”) siguin vistos com a perdedors? Per què tinc la sensació de que si voto a algú d'ells estic votant en contra de tots els altres?

 

Per què aquesta mania de fer llistes? Jo, quan era petit, m’agradava fer llistes dels meus amics per ordre de preferència i el que acabava aconseguint era distanciar-me de tots aquells que no eren el primer. En definitiva, tots ells eren els meus amics (o el que un nen de 8 anys pot definir com a amics). Amb aquestes coses em passa el mateix. No em costa decidir quin ha estat el gol més espectacular de l’any, o quina és la notícia més impactant de l’any, però si us plau… hem de decidir entre persones? Haig de triar entre les moltes coses bones que han fet aquestes i d’altres persones del país i pel país?

 

Potser necessitem aquestes llistes, aquestes categories per trobar referents per a nosaltres mateixos i, sincerament, ho trobo molt trist. Afortunadament, n’estem plens de catalans de l’any. Gent disposada a donar-ho tot per la gent del seu voltant, gent positiva, que cuida dels seus propers, i que ho fa dia a dia. Si prenguéssim més importància a aquests herois anònims que tenim al nostre entorn no ens faria falta tant de "marketing" sobre qui és el català de l'any...

 

Si el que es tracta, però, és de fer homenatges, jo ho tinc molt clar. El meu català de l’any 2007, per tota la vitalitat, optimisme i generositat mostrada fins el darrer dels seus dies no pot ser cap altre que el meu company Manolo Llorente. No he conegut mai ningú tant disposat als altres com ho va ser ell.

Company, amic: Aquest món és un xic pitjor des que no hi ets!

Enviat per: JoanS a les 12:42 | Enllaça | comments (2) |

24 de març de 1794, efemèride.
 
jacquesEl proper dilluns 24 de març commemorarem el 214è aniversari de la mort de Jacques René Hébert (Alençon 1757 – París 1794 ), polític, revolucionari i periodista francès conegut amb el sobrenom de Pare Duchesne, en record del “Le Père Duchesne” diari revolucionari de l’època que ell mateix fundà.
 
Jacques René Hébert va ser un polític de renom i important en la gestació i posterior posada en marxa de la Revolució Francesa, però conegut sobretot com a líder dels sans-culottes i per la seva ideologia profundament anticlerical, antinobiliària i antimonàrquica.
 
untitledEls sans-culottes, literalment “sense calçons”, terme relacionat amb les modes i costums de l’època ja que els sectors socials més acomodats vestien amb una calçons curts i ajustats (culottes), mentre els membres de l’anomenat Tercer Estat portaven pantalons llargs, eren un nombrós i important grup del Tercer Estat de la capital, París, que durant generacions van patir nombroses injustícies i vexacions per part dels estaments privilegiats, i pels que l’inici de la Revolució Francesa va suposar, una esperança, alhora que el moment de la venjança.
 
D’aquesta manera els sans-culottes, es van convertir en la força de xoc popular que assaltà la Bastilla i el Palau de les Tulleríes. Entre 1792 i 1795, els sans-culottes van ser autèntics protagonistes de l’escena política revolucionaria amb la seva assistència als debats de l’Assemblea Nacional, l’Assemblea Constituent i l’Assemblea Legislativa, on donaren suport, quan no exigiren, als representats de l’esquerra que defensessin duríssims càstigs pels acaparadors d’aliments, i on aconseguiren la fixació d’un preu màxim pels productes de primera necessitat.
 
Cal destacar, a més, la pressió exercida i finalment decisiva dels sans-culottes sobre els diputats a l’hora de votar la condemna a mort a la guillotina de Luis XVI.
 
*la primera imatge correspon a Jacques René Hébert i la segona a un quadre de Louis Léopold Billy representant a un típic sans-culottes.
 
 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 10:50 | Enllaça | comments (2) |
memoria historica

03/19/08

Del Vaticà i les seves "coses"

images[3]El Vaticà, amb Benet XVI al capdavant, acaba d’afirmar que en el món globalitzat d’avui en dia existeixen nous pecats mortals com la manipulació genètica, la degradació del medi ambient, el consum de drogues i l’acumulació excessiva de riquesa. Les afirmacions fetes pel Vaticà a través d’una entrevista del bisbe Gianfranco Girotti a l’Ossevatore Romano volen recordar que les pràctiques descrites són contraries als deu manaments i per tant pecaminoses.

Bé, pel que fa a la degradació del medi ambient no m’atreviré a qüestionar la coherència de la Santa Seu, però sincerament se’m fa difícil creure la inexistència de consum de drogues en el si del vaticà, encara que només sigui pels desorbitants litres de vi que deu haver emprat la cúria en els seus quasi 2000 anys d’existència només en l’ofici de la missa, pel que fa a la manipulació genètica només recordar la propietat, ja famosa, d’accions d’empreses anticonceptives, tant de preservatius com de píndoles anticonceptives, que fa un parell de dècades ja van ser polèmiques, doncs es tractava d’accions de l’empresa responsable de fabricar la píndola anticonceptiva més usada per les dones italianes, que tot i que la Santa Seu va haver de vendre per apagar l’escàndol, evidentment ningú no sap què va fer amb el benefici que en va treure. Ara bé, això de l’acumulació excessiva de riquesa, ja són figues d’un altre paner. Anem a pams:

Evidentment el Vaticà és un Estat ric, tot i que moltes de les seves riqueses no són susceptibles de posar-se a la venda per la seva característica de patrimoni cultural i històric de la humanitat. Això no obvia el fet que les estimacions de diversos especialistes calculin que el capital del vaticà oscil·la entre 1 i 12 mil milions d’euros, forquilla més que ample, que només salva del descrèdit als especialistes pel fet que el Vaticà no publiqui xifres sobre el seu capital. Per altra banda, cal tenir en compte que els pressupostos de la Santa Seu i del propi Estat sobirà de la Ciutat del Vaticà estan separats, i que es calcula d’uns 210 milions d’euros per cadascun d’ells, tot i el dèficit permanent que arrosseguen des de l’any 2000, però és que a més, cada una de les Arxidiòcesi té un pressupost propi, igual o en nombroses ocasions major, així 680 milions d’euros l’Arxidiòcesi de Colonia, 650 milions d’euros la de Chicago etc...

A més caldria sumar en els ingressos, els interessos i el capital provinent de transaccions bursàtils i valors com immobles, accions, obligacions i or, sumant-hi també, arrendaments, divises, especulació monetària etc..., sumes totes elles administrades per una de les institucions més fortes del món, l’Instituto per le Opere di Religione, considerat el banc del Vaticà, que a més no publica balances per no estar supeditat al control monetari de l’Estat Italià.

Finalment, i a falta de contrastar-ho definitivament (prometo informar-ne), dir que així com el Vaticà va vendre les seves accions en empreses d’anticonceptius i preservatius, no sabem amb certesa si finalment les nombroses accions de Chrysler després de la fusió amb Mercedes també van ser venudes, i el fet no és precisament una futilesa, doncs de no ser així, implicaria indirectament al Vaticà en la indústria europea de l’armament.

D’aquesta manera, una vegada més, només ens queda dir: Si us plau, deixin de prendre’ns el pèl!!!

Font: "Estudi de les finances del Vaticà de l’historiador Hartmut Benz"

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 22:27 | Enllaça | comments |
cultura, cites, politica, economia

Ha mort Arthur C. Clarke

Avui ha mort, als 90 anys d'edat i a la seva residència de Colombo (Sri Lanka), un dels millors escriptors de la narrativa de ciència-ficció moderna, Arthur C. Clarke. L'autor està considerat, juntament amb Isaac Asimov i Robert A. Heinlein, un dels tres grans autors d'aquest gènere modern, de gran èxit en els anys 60 i 70 del segle passat. Molt coneguda és la seva obra "2001, una odissea a l'espai", per l'adaptació cinematogràfica que en va fer Stanley Kubrick, però més influents encara han estat relats seus com "Cita amb Rama" o "La fi de la infància". De fet, en els seus escrits i assajos hi trobem alguns elements que anticipaven en el temps usos tecnològics que són molt comuns actualment. Serveixi d'exemple que Clarke va teoritzar, just en acabar la IIa Guerra Mundial, l'ús de satèl·lits en l'òrbita geoestacionària per a les comunicacions, i avui en dia les xarxes de telefonia mòbil i multitud de xarxes de comunicació empren aquest sistema.

Enviat per: FerranPedret a les 10:09 | Enllaça | comments |
cultura, tecnologia, llibres