Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Aaaassshiis!!

Tranquils estic viu, avui ja he anat a treballar, però m’he passat 4 dies al llit amb la grip i us garanteixo que no és el nom de cap noia sueca.

Feia anys que no estava tants dies malalt, ha estat dolorós, dur i sobretot avorrit, avorridíssim. Així i tot he après coses i tot plegat ha tingut la seva part interessant, doncs en poc menys d’una setmana m’he convertit en un expert en les dosis, composicions i contraindicacions del Flumil Forte, l’Ibuprofeno, el Fluimucil i l’Iniston i actualment sóc capaç de recomenar, sense por a equivocar-me, els millors "kleenex" del mercat.

I és que el món dels "kleenex" és apassionant, a banda de la múltitud de textures de paper, n’hi ha amb multitud de capes, tamanys, colors i fins i tot olors, que si voleu que us digui la veritat, de ben poc serveixen, aquets últims, quan el Sr. Moc s’ha apoderat de la teva capacitat de decisió. I perdoneu el tema, però com pot ser que l’organisme sigui capaç d’elaborar una quantitat tant brutal de moc? I el que és més greu, com pot ser que l’evolució humana no n’hagi trobat algún ús pràctc?.

En definitiva, crec sincerament que he de demanar disculpes a la humanitat perquè després d’aquest dies de grip crec haver influit de manera molt important a favor del canvi climàtic en general i més concretament a favor de la desforestació de la selva amazònica, només us diré, perquè us en feu una idea, que ahir em vaig passar 45 minuts recollint "kleenex" usats per tot el pis.

Aquets dies de grip també m’han servit per constatar que els programadors de les graelles televisives necessiten urgentment una terapia de xoc, i que els laboratoris farmacèutics són uns pirates que ens obliguen a comprar capses de medicaments que contenen el triple de dosis de les que necessitem per dur a terme el tractament.

Bé, companys/es, tapeu-vos perquè això no li recamano a ningú, i menys arribar a la feina avui i trobar "l’outlook" amb 57 missatges, que si fos per haver estat de vacances....

Enviat per: AlbertDeusedes a les 17:51 | Enllaça | comments |

Pla "B"

Enviat per: FerranPedret a les 15:00 | Enllaça | comments |
humor, politica, economia

Enviat per: joanriera a les 01:33 | Enllaça | comments (1) |
politica

Mil dies amb PM

Ja he acabat el llibre de'n Jordi Mercader, es llegeix d'una revolada, i ara en disposo a fer-ne una petita crítica. El recomano.

El llibre es centra, potser excessivament, en la rerabotiga de la política de les múltiples reunions bilaterals, multilaterals, i intra-partit, de forma que peca una mica del mateix que la Victoria Prego i la seva sèrie "la transición" mostrant un procés un pèl fosc, de despatx i trucada, d'intríngulis i litúrgia, oblidant la pressió social de la ciutadania, que des del primer dia exigia canvi respecte el passat, en la forma i en el fons.

Ara bé, òbviament no es pot exigir a un llibre de 270 planes que ho expliqui tot i des de tots els punts de vista, és clar, i es centra en el punt de vista del dia a dia del President i el seu entorn, i en aquest sentit comparteixo i em crec el què diu l'autor, efectivament els fets deurien ser com els conta.

Després de 23 anys del pujolisme més ranci i governs conservadors sectaris de ben segur era indefectible que s'obrissin molts fronts a la vegada, des de l'estatut, al pla d'infrastructures, l'educació, la inversió en sanitat, l'assumció de cultura de govern per part sobretot de ERC, el repte de l'Euroregió, la política cultural, etc.

La urgència per transformar possiblement es va convertir en una necessitat. La intervenció pública en el màxim d'afers públics era urgent després dels 23 anys del "no fer" i l'obsolescència absoluta i indiscutible de l'estatut de Sau.

En definitiva, penso que independentment de les persones i els seus caràcters, que eren les que eren i van fer el què van fer amb encert i algun error, possiblement era gairebé impossible ser ambiciós i satisfer la demanda social que el poble va pronunciar a les urnes a les eleccions del 2003 i a la vegada fer una aposta per l'estabilitat.

Possiblement el govern trasnformador i plàcid actual no seria ara possible sense el govern convuls anterior que hagués fet diagnosi i hagués obert tots els fronts de transformació social i política que ara, amb bisturí, fil i agulla es van suturant amb un criteri més obert, social i just.

Enviat per: joanriera a les 00:09 | Enllaça | comments |
llibres, politica

Enviat per: FerranPedret a les 20:02 | Enllaça | comments |
politica

Enviat per: FerranPedret a les 18:16 | Enllaça | comments |
politica

Català de l’Any

 

És ben usual a finals de cada any que ens omplin la televisió amb diferents programes sobre les imatges més sorprenents de l’any, les pífies més còmiques de l’any, els moments més escabrosos de l’any, les imatges més tòrrides de l’any, les cançons més famoses de l’any, els artistes més impactants de l’any, etc…

 

Aquí, a casa nostra, des de fa uns anys tenim l’oportunitat de decidir qui és el català de l’any. Curiosament, estem finalitzant el mes de Març i encara no tenim els finalistes… Deu ser que ens ho prenem amb calma.

 

Si bé no m’agrada resumir l’any amb una persona, una fita o un espectacle concret, m’agrada d’aquesta idea que sigui per votació popular, tocant diversos sectors a l’hora de decidir… El primer guanyador va ser el nostre company brutalment assassintat Ernest Lluch, i des de llavors també han guanyat Pau Gasol, Manuela de Madre i d’altres..

 

No és pretensió meva fer campanya a favor o en contra de cadascun dels quatre candidats actuals (Carme Ruscalleda, Pasqual Maragall, Isidre Esteve i Raül Tamudo) sino plantejar-me, a l’hora de decidir-me (en el cas que ho hagi de fer) pel criteri a seguir per fer-ho i si val la pena fer-ho…

 

Perquè estic segur que des de molts àmbits s’estaran fent campanyes a favor d’algú d’ells, intentant que guanyi “el seu” candidat, però… què passa amb els altres? La Carme Ruscalleda és una pionera de la cuina arreu del món i així està reconeguda. En Pasqual Maragall ha tingut un gran impacte en molts barcelonins primer, i catalans després, l’Isidre Esteve és un exemple de fortalesa, de superació humana, d’heroïcitat personal i en Raül Tamudo és un futbolista molt important pels seguidors del seu equip.

Dit això, hem de provocar amb la nostra votació que tres d’aquestes quatre persones (i sent justos, com ja hem fet amb els candidats que han anat “caient”) siguin vistos com a perdedors? Per què tinc la sensació de que si voto a algú d'ells estic votant en contra de tots els altres?

 

Per què aquesta mania de fer llistes? Jo, quan era petit, m’agradava fer llistes dels meus amics per ordre de preferència i el que acabava aconseguint era distanciar-me de tots aquells que no eren el primer. En definitiva, tots ells eren els meus amics (o el que un nen de 8 anys pot definir com a amics). Amb aquestes coses em passa el mateix. No em costa decidir quin ha estat el gol més espectacular de l’any, o quina és la notícia més impactant de l’any, però si us plau… hem de decidir entre persones? Haig de triar entre les moltes coses bones que han fet aquestes i d’altres persones del país i pel país?

 

Potser necessitem aquestes llistes, aquestes categories per trobar referents per a nosaltres mateixos i, sincerament, ho trobo molt trist. Afortunadament, n’estem plens de catalans de l’any. Gent disposada a donar-ho tot per la gent del seu voltant, gent positiva, que cuida dels seus propers, i que ho fa dia a dia. Si prenguéssim més importància a aquests herois anònims que tenim al nostre entorn no ens faria falta tant de "marketing" sobre qui és el català de l'any...

 

Si el que es tracta, però, és de fer homenatges, jo ho tinc molt clar. El meu català de l’any 2007, per tota la vitalitat, optimisme i generositat mostrada fins el darrer dels seus dies no pot ser cap altre que el meu company Manolo Llorente. No he conegut mai ningú tant disposat als altres com ho va ser ell.

Company, amic: Aquest món és un xic pitjor des que no hi ets!

Enviat per: JoanS a les 12:42 | Enllaça | comments (2) |

Enviat per: AlbertDeusedes a les 10:50 | Enllaça | comments (2) |
memoria historica

Del Vaticà i les seves "coses"

El Vaticà, amb Benet XVI al capdavant, acaba d’afirmar que en el món globalitzat d’avui en dia existeixen nous pecats mortals com la manipulació genètica, la degradació del medi ambient, el consum de drogues i l’acumulació excessiva de riquesa. Les afirmacions fetes pel Vaticà a través d’una entrevista del bisbe Gianfranco Girotti a l’Ossevatore Romano volen recordar que les pràctiques descrites són contraries als deu manaments i per tant pecaminoses.

Bé, pel que fa a la degradació del medi ambient no m’atreviré a qüestionar la coherència de la Santa Seu, però sincerament se’m fa difícil creure la inexistència de consum de drogues en el si del vaticà, encara que només sigui pels desorbitants litres de vi que deu haver emprat la cúria en els seus quasi 2000 anys d’existència només en l’ofici de la missa, pel que fa a la manipulació genètica només recordar la propietat, ja famosa, d’accions d’empreses anticonceptives, tant de preservatius com de píndoles anticonceptives, que fa un parell de dècades ja van ser polèmiques, doncs es tractava d’accions de l’empresa responsable de fabricar la píndola anticonceptiva més usada per les dones italianes, que tot i que la Santa Seu va haver de vendre per apagar l’escàndol, evidentment ningú no sap què va fer amb el benefici que en va treure. Ara bé, això de l’acumulació excessiva de riquesa, ja són figues d’un altre paner. Anem a pams:

Evidentment el Vaticà és un Estat ric, tot i que moltes de les seves riqueses no són susceptibles de posar-se a la venda per la seva característica de patrimoni cultural i històric de la humanitat. Això no obvia el fet que les estimacions de diversos especialistes calculin que el capital del vaticà oscil·la entre 1 i 12 mil milions d’euros, forquilla més que ample, que només salva del descrèdit als especialistes pel fet que el Vaticà no publiqui xifres sobre el seu capital. Per altra banda, cal tenir en compte que els pressupostos de la Santa Seu i del propi Estat sobirà de la Ciutat del Vaticà estan separats, i que es calcula d’uns 210 milions d’euros per cadascun d’ells, tot i el dèficit permanent que arrosseguen des de l’any 2000, però és que a més, cada una de les Arxidiòcesi té un pressupost propi, igual o en nombroses ocasions major, així 680 milions d’euros l’Arxidiòcesi de Colonia, 650 milions d’euros la de Chicago etc...

A més caldria sumar en els ingressos, els interessos i el capital provinent de transaccions bursàtils i valors com immobles, accions, obligacions i or, sumant-hi també, arrendaments, divises, especulació monetària etc..., sumes totes elles administrades per una de les institucions més fortes del món, l’Instituto per le Opere di Religione, considerat el banc del Vaticà, que a més no publica balances per no estar supeditat al control monetari de l’Estat Italià.

Finalment, i a falta de contrastar-ho definitivament (prometo informar-ne), dir que així com el Vaticà va vendre les seves accions en empreses d’anticonceptius i preservatius, no sabem amb certesa si finalment les nombroses accions de Chrysler després de la fusió amb Mercedes també van ser venudes, i el fet no és precisament una futilesa, doncs de no ser així, implicaria indirectament al Vaticà en la indústria europea de l’armament.

D’aquesta manera, una vegada més, només ens queda dir: Si us plau, deixin de prendre’ns el pèl!!!

Font: "Estudi de les finances del Vaticà de l’historiador Hartmut Benz"

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 22:27 | Enllaça | comments |
cultura, cites, politica, economia

Enviat per: FerranPedret a les 10:09 | Enllaça | comments |
cultura, tecnologia, llibres