Un punt de vista socialista

Name: Temps de Canvi
Temps de canvi és una obra col·lectiva de reflexió política.
No pretenem altra cosa que aportar una perspectiva socialista sobre el món que ens envolta.
Blogs socialistes al web del PSC
Xarxa de blogs socialistes
Xarxa Progressista
Socialdemocràcia.org
LasIdeas.org
Xarxa Economia Crítica
La Factoria Socialista
Bitàcola d'Ignacio Escolar
Bitàcola de l'Albert Aixalà
Bitàcola de na Bàrbara Alonso
Bitàcola d'en Mario Álvarez
Bitàcola d'en Xavier Amores
Bitàcola de l'Higini Clotas
Bitàcola d'en Dani Fernádez
Bitàcola d'en Joan Ferran
Bitàcola d'en Miquel Iceta
Bitàcola d'en Javier Jiménez
Bitàcola d'en Roberto Labandera
Bitàcola de l'Eduardo Madina
Bitàcola d'en Manel Mas
Bitàcola d'en Jordi Pedret
Des de 1987 (Julio)
Bitàcola d'en Cristian Rastrojo
Bitàcola d'Antoni Manchado
Bitàcola de José A.Donaire
Bitàcola d'en Ramon Bassas
Bitàcola d'en David Maldonado
Bitàcola d'Enrique Castro
Bitàcola d'en Francesc González
Bitàcola d'en Gustavo Cuadrado
Bitàcola d'en Jaume Collboni
Bitàcola de na Jessica Fillol
A las Barricadas
Bitàcola d'en José Crespín
Bitàcola d'en Pep Fèlix Ballesteros
Blog Bitxo
Bitàcola d'en Juanma Jaime
Bitàcola de na Lourdes Muñoz
Bitàcola de na Lucía Solís
Bitàcola de na Paqui Soriano
Nova Revolució
Des de Sants
La Taverna
Bitàcola de na Yolanda Vicente
ACSUR
AEP
AJEC
Alternative Info. Center
Apropament (Catalunya)
Apropament (Madrid)
B'Tselem (ONG Israel)
Comissions Obreres
Contra la Monarquia
Diari Diagonal
Die Tageszeitung (Taz)
El 75è aniversari de la IIª República
El Plural
El Socialista
Free the USA!
FRELIMO
Frente Farabundo Martí
Frente Sandinista
Gush Shalom
Il Manifesto
Indymedia Barcelona
Internacional Socialista
Joventut Socialista de Barcelona
Joventut Socialista de Catalunya
Joventut Socialista de L'Eixample
La Factoría
La Factoria Socialista
Le Monde Diplomatique
Lliga per la Laïcitat
New York Times
Nodo50
Nou Cicle
OAP
Parti Socialiste (França)
Pau Ara (Israel-Palestina)
PSC
Rebelión
Refusenik (objectors Israel)
SPD
The Guardian
The New Left Review
The New Yorker
The Socialist Worker
Unió General de Treballadors
URNG
today
May 2008
April 2008
March 2008
February 2008
January 2008
December 2007
November 2007
October 2007
September 2007
August 2007
July 2007
June 2007
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
September 2006
August 2006
July 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
cites
cultura
dret
economia
historia de la jsc
humor
internet
llibres
memoria historica
música
politica
tecnologia
viatges
Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768
Aaaassshiis!! Feia anys que no estava tants dies malalt, ha estat dolorós, dur i sobretot avorrit, avorridíssim. Així i tot he après coses i tot plegat ha tingut la seva part interessant, doncs en poc menys d’una setmana m’he convertit en un expert en les dosis, composicions i contraindicacions del Flumil Forte, l’Ibuprofeno, el Fluimucil i l’Iniston i actualment sóc capaç de recomenar, sense por a equivocar-me, els millors "kleenex" del mercat. I és que el món dels "kleenex" és apassionant, a banda de la múltitud de textures de paper, n’hi ha amb multitud de capes, tamanys, colors i fins i tot olors, que si voleu que us digui la veritat, de ben poc serveixen, aquets últims, quan el Sr. Moc s’ha apoderat de la teva capacitat de decisió. I perdoneu el tema, però com pot ser que l’organisme sigui capaç d’elaborar una quantitat tant brutal de moc? I el que és més greu, com pot ser que l’evolució humana no n’hagi trobat algún ús pràctc?. En definitiva, crec sincerament que he de demanar disculpes a la humanitat perquè després d’aquest dies de grip crec haver influit de manera molt important a favor del canvi climàtic en general i més concretament a favor de la desforestació de la selva amazònica, només us diré, perquè us en feu una idea, que ahir em vaig passar 45 minuts recollint "kleenex" usats per tot el pis. Aquets dies de grip també m’han servit per constatar que els programadors de les graelles televisives necessiten urgentment una terapia de xoc, i que els laboratoris farmacèutics són uns pirates que ens obliguen a comprar capses de medicaments que contenen el triple de dosis de les que necessitem per dur a terme el tractament. Bé, companys/es, tapeu-vos perquè això no li recamano a ningú, i menys arribar a la feina avui i trobar "l’outlook" amb 57 missatges, que si fos per haver estat de vacances....
Tranquils estic viu, avui ja he anat a treballar, però m’he passat 4 dies al llit amb la grip i us garanteixo que no és el nom de cap noia sueca.
Pla "B"


Mil dies amb PM
Ja he acabat el llibre de'n Jordi Mercader, es llegeix d'una revolada, i ara en disposo a fer-ne una petita crítica. El recomano.
El llibre es centra, potser excessivament, en la rerabotiga de la política de les múltiples reunions bilaterals, multilaterals, i intra-partit, de forma que peca una mica del mateix que la Victoria Prego i la seva sèrie "la transición" mostrant un procés un pèl fosc, de despatx i trucada, d'intríngulis i litúrgia, oblidant la pressió social de la ciutadania, que des del primer dia exigia canvi respecte el passat, en la forma i en el fons.
Ara bé, òbviament no es pot exigir a un llibre de 270 planes que ho expliqui tot i des de tots els punts de vista, és clar, i es centra en el punt de vista del dia a dia del President i el seu entorn, i en aquest sentit comparteixo i em crec el què diu l'autor, efectivament els fets deurien ser com els conta.
Després de 23 anys del pujolisme més ranci i governs conservadors sectaris de ben segur era indefectible que s'obrissin molts fronts a la vegada, des de l'estatut, al pla d'infrastructures, l'educació, la inversió en sanitat, l'assumció de cultura de govern per part sobretot de ERC, el repte de l'Euroregió, la política cultural, etc.
La urgència per transformar possiblement es va convertir en una necessitat. La intervenció pública en el màxim d'afers públics era urgent després dels 23 anys del "no fer" i l'obsolescència absoluta i indiscutible de l'estatut de Sau.
En definitiva, penso que independentment de les persones i els seus caràcters, que eren les que eren i van fer el què van fer amb encert i algun error, possiblement era gairebé impossible ser ambiciós i satisfer la demanda social que el poble va pronunciar a les urnes a les eleccions del 2003 i a la vegada fer una aposta per l'estabilitat.
Possiblement el govern trasnformador i plàcid actual no seria ara possible sense el govern convuls anterior que hagués fet diagnosi i hagués obert tots els fronts de transformació social i política que ara, amb bisturí, fil i agulla es van suturant amb un criteri més obert, social i just.
M'han incitat a reprendre la sèrie que vam encetar fa uns mesos un recent article del company Raimon Obiols, titulat Utopies, i una entrada d'aquest blog del company Albert Deusedes, també recent, titulat Reflexions al voltant de l'esquerra. Tots dos molt interessants, us en recomano la lectura: l'un perquè aborda un dels temes cabdals en el debat de l'esquerra actual (què se n'ha fet, de les utopies?), i l'altre perquè aborda, entre altre temes, el perillós abandonament de l'esquerra de les tasques d'explicació i propaganda de les nostres idees (com convencerem a ningú de que ens acompanyi en el camí cap al socialisme, si no hem explicat perquè el socialisme és una bona idea?).Català de l’Any
És ben usual a finals de cada any que ens omplin la televisió amb diferents programes sobre les imatges més sorprenents de l’any, les pífies més còmiques de l’any, els moments més escabrosos de l’any, les imatges més tòrrides de l’any, les cançons més famoses de l’any, els artistes més impactants de l’any, etc…
Aquí, a casa nostra, des de fa uns anys tenim l’oportunitat de decidir qui és el català de l’any. Curiosament, estem finalitzant el mes de Març i encara no tenim els finalistes… Deu ser que ens ho prenem amb calma.
Si bé no m’agrada resumir l’any amb una persona, una fita o un espectacle concret, m’agrada d’aquesta idea que sigui per votació popular, tocant diversos sectors a l’hora de decidir… El primer guanyador va ser el nostre company brutalment assassintat Ernest Lluch, i des de llavors també han guanyat Pau Gasol, Manuela de Madre i d’altres..
No és pretensió meva fer campanya a favor o en contra de cadascun dels quatre candidats actuals (Carme Ruscalleda, Pasqual Maragall, Isidre Esteve i Raül Tamudo) sino plantejar-me, a l’hora de decidir-me (en el cas que ho hagi de fer) pel criteri a seguir per fer-ho i si val la pena fer-ho…
Perquè estic segur que des de molts àmbits s’estaran fent campanyes a favor d’algú d’ells, intentant que guanyi “el seu” candidat, però… què passa amb els altres? La Carme Ruscalleda és una pionera de la cuina arreu del món i així està reconeguda. En Pasqual Maragall ha tingut un gran impacte en molts barcelonins primer, i catalans després, l’Isidre Esteve és un exemple de fortalesa, de superació humana, d’heroïcitat personal i en Raül Tamudo és un futbolista molt important pels seguidors del seu equip.
Dit això, hem de provocar amb la nostra votació que tres d’aquestes quatre persones (i sent justos, com ja hem fet amb els candidats que han anat “caient”) siguin vistos com a perdedors? Per què tinc la sensació de que si voto a algú d'ells estic votant en contra de tots els altres?
Per què aquesta mania de fer llistes? Jo, quan era petit, m’agradava fer llistes dels meus amics per ordre de preferència i el que acabava aconseguint era distanciar-me de tots aquells que no eren el primer. En definitiva, tots ells eren els meus amics (o el que un nen de 8 anys pot definir com a amics). Amb aquestes coses em passa el mateix. No em costa decidir quin ha estat el gol més espectacular de l’any, o quina és la notícia més impactant de l’any, però si us plau… hem de decidir entre persones? Haig de triar entre les moltes coses bones que han fet aquestes i d’altres persones del país i pel país?
Potser necessitem aquestes llistes, aquestes categories per trobar referents per a nosaltres mateixos i, sincerament, ho trobo molt trist. Afortunadament, n’estem plens de catalans de l’any. Gent disposada a donar-ho tot per la gent del seu voltant, gent positiva, que cuida dels seus propers, i que ho fa dia a dia. Si prenguéssim més importància a aquests herois anònims que tenim al nostre entorn no ens faria falta tant de "marketing" sobre qui és el català de l'any...
Si el que es tracta, però, és de fer homenatges, jo ho tinc molt clar. El meu català de l’any 2007, per tota la vitalitat, optimisme i generositat mostrada fins el darrer dels seus dies no pot ser cap altre que el meu company Manolo Llorente. No he conegut mai ningú tant disposat als altres com ho va ser ell.
Company, amic: Aquest món és un xic pitjor des que no hi ets!
El proper dilluns 24 de març commemorarem el 214è aniversari de la mort de Jacques René Hébert (Alençon 1757 – París 1794 ), polític, revolucionari i periodista francès conegut amb el sobrenom de Pare Duchesne, en record del “Le Père Duchesne” diari revolucionari de l’època que ell mateix fundà.
Els sans-culottes, literalment “sense calçons”, terme relacionat amb les modes i costums de l’època ja que els sectors socials més acomodats vestien amb una calçons curts i ajustats (culottes), mentre els membres de l’anomenat Tercer Estat portaven pantalons llargs, eren un nombrós i important grup del Tercer Estat de la capital, París, que durant generacions van patir nombroses injustícies i vexacions per part dels estaments privilegiats, i pels que l’inici de la Revolució Francesa va suposar, una esperança, alhora que el moment de la venjança.
Del Vaticà i les seves "coses" Bé, pel que fa a la degradació del medi ambient no m’atreviré a qüestionar la coherència de la Santa Seu, però sincerament se’m fa difícil creure la inexistència de consum de drogues en el si del vaticà, encara que només sigui pels desorbitants litres de vi que deu haver emprat la cúria en els seus quasi 2000 anys d’existència només en l’ofici de la missa, pel que fa a la manipulació genètica només recordar la propietat, ja famosa, d’accions d’empreses anticonceptives, tant de preservatius com de píndoles anticonceptives, que fa un parell de dècades ja van ser polèmiques, doncs es tractava d’accions de l’empresa responsable de fabricar la píndola anticonceptiva més usada per les dones italianes, que tot i que la Santa Seu va haver de vendre per apagar l’escàndol, evidentment ningú no sap què va fer amb el benefici que en va treure. Ara bé, això de l’acumulació excessiva de riquesa, ja són figues d’un altre paner. Anem a pams: Evidentment el Vaticà és un Estat ric, tot i que moltes de les seves riqueses no són susceptibles de posar-se a la venda per la seva característica de patrimoni cultural i històric de la humanitat. Això no obvia el fet que les estimacions de diversos especialistes calculin que el capital del vaticà oscil·la entre 1 i 12 mil milions d’euros, forquilla més que ample, que només salva del descrèdit als especialistes pel fet que el Vaticà no publiqui xifres sobre el seu capital. Per altra banda, cal tenir en compte que els pressupostos de la Santa Seu i del propi Estat sobirà de la Ciutat del Vaticà estan separats, i que es calcula d’uns 210 milions d’euros per cadascun d’ells, tot i el dèficit permanent que arrosseguen des de l’any 2000, però és que a més, cada una de les Arxidiòcesi té un pressupost propi, igual o en nombroses ocasions major, així 680 milions d’euros l’Arxidiòcesi de Colonia, 650 milions d’euros la de Chicago etc... A més caldria sumar en els ingressos, els interessos i el capital provinent de transaccions bursàtils i valors com immobles, accions, obligacions i or, sumant-hi també, arrendaments, divises, especulació monetària etc..., sumes totes elles administrades per una de les institucions més fortes del món, l’Instituto per le Opere di Religione, considerat el banc del Vaticà, que a més no publica balances per no estar supeditat al control monetari de l’Estat Italià. Finalment, i a falta de contrastar-ho definitivament (prometo informar-ne), dir que així com el Vaticà va vendre les seves accions en empreses d’anticonceptius i preservatius, no sabem amb certesa si finalment les nombroses accions de Chrysler després de la fusió amb Mercedes també van ser venudes, i el fet no és precisament una futilesa, doncs de no ser així, implicaria indirectament al Vaticà en la indústria europea de l’armament. D’aquesta manera, una vegada més, només ens queda dir: Si us plau, deixin de prendre’ns el pèl!!! Font: "Estudi de les finances del Vaticà de l’historiador Hartmut Benz"
El Vaticà, amb Benet XVI al capdavant, acaba d’afirmar que en el món globalitzat d’avui en dia existeixen nous pecats mortals com la manipulació genètica, la degradació del medi ambient, el consum de drogues i l’acumulació excessiva de riquesa. Les afirmacions fetes pel Vaticà a través d’una entrevista del bisbe Gianfranco Girotti a l’Ossevatore Romano volen recordar que les pràctiques descrites són contraries als deu manaments i per tant pecaminoses.
Avui ha mort, als 90 anys d'edat i a la seva residència de Colombo (Sri Lanka), un dels millors escriptors de la narrativa de ciència-ficció moderna, Arthur C. Clarke. L'autor està considerat, juntament amb Isaac Asimov i Robert A. Heinlein, un dels tres grans autors d'aquest gènere modern, de gran èxit en els anys 60 i 70 del segle passat. Molt coneguda és la seva obra "2001, una odissea a l'espai", per l'adaptació cinematogràfica que en va fer Stanley Kubrick, però més influents encara han estat relats seus com "Cita amb Rama" o "La fi de la infància". De fet, en els seus escrits i assajos hi trobem alguns elements que anticipaven en el temps usos tecnològics que són molt comuns actualment. Serveixi d'exemple que Clarke va teoritzar, just en acabar la IIa Guerra Mundial, l'ús de satèl·lits en l'òrbita geoestacionària per a les comunicacions, i avui en dia les xarxes de telefonia mòbil i multitud de xarxes de comunicació empren aquest sistema.