Un punt de vista socialista
Name: Temps de Canvi
Temps de canvi és una obra col·lectiva de reflexió política.
No pretenem altra cosa que aportar una perspectiva socialista sobre el món que ens envolta.
Cap a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya!
Blogs socialistes al web del PSC
Xarxa de blogs socialistes
Xarxa Progressista
Socialdemocràcia.org
LasIdeas.org
Xarxa Economia Crítica
La Factoria Socialista
Bitàcola d'Ignacio Escolar
Bitàcola de l'Albert Aixalà
Bitàcola de na Bàrbara Alonso
Bitàcola d'en Mario Álvarez
Bitàcola d'en Xavier Amores
Bitàcola de l'Higini Clotas
Bitàcola d'en Dani Fernádez
Bitàcola d'en Joan Ferran
Bitàcola d'en Miquel Iceta
Bitàcola d'en Javier Jiménez
Bitàcola d'en Roberto Labandera
Bitàcola de l'Eduardo Madina
Bitàcola d'en Manel Mas
Bitàcola d'en Jordi Pedret
Des de 1987 (Julio)
Bitàcola d'en Cristian Rastrojo
Bitàcola d'Antoni Manchado
Bitàcola de José A.Donaire
Bitàcola d'en Ramon Bassas
Bitàcola d'en David Maldonado
Bitàcola d'Enrique Castro
Bitàcola d'en Francesc González
Bitàcola d'en Gustavo Cuadrado
Bitàcola d'en Jaume Collboni
Bitàcola de na Jessica Fillol
A las Barricadas
Bitàcola d'en José Crespín
Bitàcola d'en Pep Fèlix Ballesteros
Blog Bitxo
Bitàcola d'en Juanma Jaime
Bitàcola de na Lourdes Muñoz
Bitàcola de na Lucía Solís
Bitàcola de na Paqui Soriano
Nova Revolució
Des de Sants
La Taverna
Bitàcola de na Yolanda Vicente
ACSUR
AEP
AJEC
Alternative Info. Center
Apropament (Catalunya)
Apropament (Madrid)
B'Tselem (ONG Israel)
Comissions Obreres
Contra la Monarquia
Diari Diagonal
Die Tageszeitung (Taz)
El 75è aniversari de la IIª República
El Plural
El Socialista
Free the USA!
FRELIMO
Frente Farabundo Martí
Frente Sandinista
Gush Shalom
Il Manifesto
Indymedia Barcelona
Internacional Socialista
Joventut Socialista de Barcelona
Joventut Socialista de Catalunya
Joventut Socialista de L'Eixample
La Factoría
La Factoria Socialista
Le Monde Diplomatique
Lliga per la Laïcitat
New York Times
Nodo50
Nou Cicle
OAP
Parti Socialiste (França)
Pau Ara (Israel-Palestina)
PSC
Rebelión
Refusenik (objectors Israel)
SPD
The Guardian
The New Left Review
The New Yorker
The Socialist Worker
Unió General de Treballadors
URNG
today
May 2008
April 2008
March 2008
February 2008
January 2008
December 2007
November 2007
October 2007
September 2007
August 2007
July 2007
June 2007
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
September 2006
August 2006
July 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
cites
cultura
dret
economia
historia de la jsc
humor
internet
llibres
memoria historica
música
politica
tecnologia
viatges
Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768
Abans de començar, cal comentar que per a la total exactitud d'aquest post necessitem i agraïrem la col·laboració d'aquelles persones que tinguin informació sobre la història de la Federació de Barcelona de la Joventut Socialista de Catalunya. L'escassetat d'informació respecte al període que va des de la fundació de la JSC, l'any 1978, a la celebració del IIIer Congrés de la JSC-Barcelona, que va tenir lloc l'any 1990, fa que les pinzellades sobre la història de la Federació de Barcelona de la JSC siguin, de moment, molt incompletes. En una primera fase intentarem establir una cronologia dels Congressos de la Federació de Barcelona de la JSC, i esperem que més endavant, amb col·laboracions puntuals de companys i excompanys de la JSC, procurarem ampliar la informació sobre cada període.
El 22 de novembre de 1997, a la seu del PSC del c/Nicaragua de Barcelona, i com a fruit de la dimissió del company Jordi Escolà com a Primer Secretari de la Federació, tingué lloc el VIè Congrés de la JSC-Barcelona. En el transcurs d'aquest foren elegits el company Ferran Pedret (JSC-L'Eixample), com a Primer Secretari, i el company David Escudé (JSC-Sant Martí), com a Secretari d'Organització. En aquest Congrés s'aprovà un nou Reglament de Congressos que refonia, actualitzava i articulava coherentment els diversos reglaments preexistents a la Federació (Reglament de Federació, de Congressos de la Federació, del Consell de Federació, de la Comissió Executiva, de les Comissions de Treball i de les AGrupacions).
Ahir vàrem poder veure el primer debat entre els líders de les dues principals formacions polítiques del país que es celebra en els darrers 15 anys. Va ser interessant, sens dubte. Per ser justos, però, i com acostuma a passar en aquest tipus de formats, va resultar pràcticament impossible que els dos candidats entressin a debatre realment allò que un o l'altre pensava o proposava. Això sí, va servir perfectament per contrastar dos models de país i de societat, i dues formes de fer política ben diferents. A partir d'aquí, cadascú pot jutjar amb quin estil i amb quin model de societat sent més afinitat. No cal dir que, en el meu cas i en els qui escrivim en aquest blog, Zapatero va donar una bona mostra del que els socialistes pensem i volem fer, i que la seva actitud serena i honesta va contrastar notablement amb un Rajoy agressiu però ineficaç en la crítica, que cada cop que entrava en un tema amb intenció de polèmica sortia escaldat per la poca credibilitat de què gaudeix algú que predica ara allò que no feia quan tenia la oportunitat de governar. Per passar a la petita història de la infàmia és el moment en què un Rajoy sense vergonya i, suposo, desesperat per la futilitat de les escomeses anteriors contra Zapatero, va acusar-lo ni més ni menys que d'agredir a les víctimes del terrorisme. Per a la petita història del ridícul queda també la imatge de Rajoy intentant emular Barack Obama en la intervenció final: la seva història de "la niña que vaya por el mundo orgullosa de ser española" va resultar infumable...
Avui és un dia important per als qui creiem que en política és important el contrast d'idees i conceptes, de programes i propostes, i que no ens conformem amb un intercanvi de titulars de premsa entre els principals adversaris en unes eleccions. Avui es celebra, per primer cop des de les eleccions generals de l'any 1993, un debat cara a cara entre els líders dels dos principals partits del país. Serà a partir de les 22h, i es retransmetrà a TVE (La 1), Cuatro i La Sexta, cadenes de televisió totes elles que tenen prevista programació especial tant abans com després del debat. Hem hagut d'esperar quinze anys per poder tornar a veure un debat d'aquestes característiques. El record els memorables debats del 93, sostinguts entre el socialista Felipe González i el conservador José M. Aznar, fa que avui hi hagi una gran expectació per com es desenvoluparà el debat actual entre el socialista José Luis Rodríguez Zapatero i el popular Mariano Rajoy, especialment després de l'aperitiu interessant que ha suposat el debat cara a cara entre el socialista Solbes i el conservador Pizarro sobre l'economia espanyola (que va tenir lloc la setmana passada a Antena 3).Sant Jordi i la princesa, un quadre amb una història que no és del Pérez Reverte
No em refereixo a la la llegenda de Sant Jordi sinó a un misteri molt més modern. "Sant Jordi i la princesa" és el títol del quadre que acompanya el post. Es tracta d'un dels quadres de la pintura gòtica catalana més emblemàtics, ja que d'aquest Sant Jordi se n'han fet al llarg de la història moltes còpies i reproduccions, en pintura, ceràmica, esmalts i resta d'arts decoratives.
El quadre, absolutament captivador, es pintat sobre una taula durant la segona meitat del segle XV (aproximadament el 1459-1460), en l'època de Joan II el Gran (pare de Ferran el Catòlic) i reprodueix l'escena en què la princesa (probablement bizantina) ofrena una corona a Sant Jordi després de la seva gesta.
El mestre Huguet potser no arriba a la categoria de Giotto, però és indiscutible que es tracta d'un dels grans de la pintura gòtica.
Però darrera el quadre, i sense emular la Tabla de Flandes, ja que no faig fantasia, hi ha dues històries de misteri.
La primera és que a la part inferior esquerra s'hi troba una ala de "Lo Rat penat" o rata pinyada, el símbol heràldic de la casa de Barcelona, quan de fet la casa de Barcelona tot just s'havia extingit el 1410 (amb la mort del Rei Martí) i el Compromís de Casp de 1412 havia otorgat la corona a la casa dels Trastamara. Així doncs, molt probablement i amb l'estil subtil dels artistes antics ens trobem davant d'un quadre reivindicatiu de la casa de Barcelona i que associa el patró amb la dinastia iniciada per Guifré el Pelós i consolidada amb Ramon Berenguer IV.
El mestre Huguet doncs sembla que es posiciona políticament contrari a l'acord de 1412. Possiblement ens diu que a segle XV ja n'hi havia alguns que se sentien ocupats.
L'altre història és que el quadre se sap que forma part d'un tríptic, és a dir, d'un conjunt de tres taules, un format molt típic de l'època, i les altres dues taules es troben perdudes. Fins als inicis de la segona guerra mundial es trobaven al kaiser Friedrich Museum de Berlin, però en acostar-se la derrota els mateixos nazis van amagar una part de les obres d'aquest museu dins d'una mina de sal a Thüringen, que després els aliats van recuperar. Una altra part els nazis la van amagar en un refugi del mateix Berlín i una darrera part probablement es destruí en l'incendi que va assolar el museu el mateix 1945.
Posteriorment la col·lecció es va dividir entre el Berlin Est i Oest, però quina temptació no aprofitar els moments de caos per amagar una obra, apareixeran algun dia les dues taules que falten en alguna col·lecció privada als Estats Units? o sortirà algun magnat rus de cop i volta anunciant la troballa?
Solaris
De tota la ciència ficció que he vist els darrers temps, dues pel·lícules en destaquen per damunt de tot, Sunshine (en primer lloc) i Solaris de la qual ara en vull parlar.
Solaris igual que Bladerunner no planteja una història de ciència ficció sinó que proposa un problema filosòfic sobre la naturalesa humana i sobre les nostres escències però escenificant-ho en un entorn futurista.
És a través d'aquest escenari com es pot plantejar d'una forma prou exagerada perquè sigui fàcilment plausible i detectable un dilema filosòfic. És humana ella? És realment ella? o simplement és la projecció del record d'ell construint d'aquesta manera un ser imperfecte i incomplert?
En definitiva però Solaris no és un lloc per trobar-hi respostes sinó noves preguntes i en qualsevol cas, la única resposta que s'hi troba és la de l'àmic del protagonista quan li xiuxiueja en el darrer somni:
"La única resposta és que no hi ha respostes, només opcions"
La sentència és plenament humanista, d'acord amb el nostre pensament modern i occidental: tots som amos i senyors de les nostres vides i les nostres decisions, la idea de destí és una entelèquia i el món en què vivim és el producte del sumatori de totes les decisions humanes del col·lectiu.
El món no és en sí mateix ni injust ni insolidari, ni just ni solidari, som les persones el subjecte de l'oració, el món és els complement indirecte.
Una segona història de la pel·lícula però gira en torn d'un poema de Dylan Thomas que m'he entretingut a traduir al català:
Kosovo, que tingueu sort !
El cas de Kosovo va ser una guerra cruenta i dura. Primer l'exèrcit serbi l'ocupa i inicia una neteja ètnica ràpida i radical, similar a la de Bosnia. Però al tractar-se ja de la segona vegada que Serbia impulsava una neteja ètnica, en aquesta ocasió Europa no va permetre una segona vergonya com la de Bosnia, i Javier Solana, aleshores secretari general de l'OTAN ordena aturar la guerra costi el què costi, cosa que no es va aconseguir fins que els F18 de l'OTAN van bombardejar Belgrad, la capital Serbia.
Aquest bombardeig de l'OTAN és el que després va utilitzar Bush per legitimar la seva guerra ilegal, ja que Solana tenia el suport dels EUA i d'Europa, però no de les Nacions Unides ja que Russia exercia el ser dret de veto.
Així doncs començà una llarga treva, però una treva armada, amb les guerrilles de la UCK desplegades per les muntanyes, i el desplegament de la KFOR, unes forces internacionals que durant anys han garantit l'ordre.
Deprés de la guerra amb Serbia, estant Kosovo protegit per la KFOR després de l'amago d'ocupació russa amb el darrer intent d'internacionalitzar el conflicte per part de Sèrbia, la UCK desplegada decideix entrar a Macedònia i protegir militarment el drets civils de la minoria albanesa-kosovar a Macedonia. La UCK provoca la caiguda del govern macedoni i signa la retirada de les seves tropes a canvi de que el govern provisional redacti una nova constitució macedònia que reconegui igualtat de drets a la minoria kosovar.
Avui potser el govern de Kosovo hauria de fer el mateix amb la minoria Sèrbia que té en el seu propi territori. Si han tingut la capacitat per afrontar la independència i el futur sols, els hi desitjo que també la tinguin per crear una nova societat vertebrada entre iguals, sense odis, sense refugiats i sobretot desarmada.
