Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

No t'equivoquis company, no és el mateix la proposta econòmica del PP que la del PSOE

La campanya sembla que s'està centrant força en els temes econòmics. Ara bé, tinc la impressió que els mitjans estan tractant les propostes econòmiques del PP de la mateixa manera que les del PSOE donant a entendre que tot plegat és el mateix i que vivim en una subhasta, frivolitzant les dues propostes econòmiques.

Comunicar les propostes econòmiques i fiscals no és una tasca fàcil ja que sovint ens movem en el terreny del matís o del concepte tècnic i penso que pot arribar a confondre l'electorat sobretot perquè els que fan el tractament mediàtic de la notícia crec que no en saben massa.

El PP en definitiva proposa una rebaixa fiscal, eliminant el quart tram de l'IRPF cosa que significa que els pobres (inclosa la classe mitjana) seguirem pagant si fa no fa igual (un 1% amunt un 1% avall) mentre als adinerats proposa  una reducció aprox d'un 10% un (1% amunt un 1% avall). La conseqüència és  ràpida i directa, la descapitalització de l'Estat provocant que tinguem una administració més petita, ineficaç i incapaç de respondre en front  de l'adversitat.

El PSOE per contra  amb la nova proposta de fer una devolució d'IRPF de 400 euros únicament ens està dient que: "com que estem en un bon moment econòmic  la recaptació és alta i com que la despesa en el darrer exercici ha estat moderada s'ha creat un superhàbit del qual un percentatge es queda a l'estat com a reserves (per quan vinguin adversitats poder respondre)   i l'altre decideix tornar-lo al contribuent. És a dir, de fet, ve a ser una mena de dividend extraordinari.

Ara bé, cal destacar que la proposta de'n Zapatero és a la vegada redistributiva i d'esquerres ja que tornant la mateixa quantia a tothom seguim veien que els rics han tributat més que els pobres ja que possiblement per un ric 400 euros representa un percentatge molt reduït de la seva renda real i de la seva quota de IRPF mentre que per mi, 400 euros representa un percentatge més alt de la meva renda i proporcionalment m'estant tornant més diners respecte el total que he pagat.

En el fons la proposta de ZP segueix exactament en la linia que ja va proposar durant la campanya del 2004 quan referint-se a l'administració de l'estat afirmà que calia "menos grasa i más musculatura" en el sentit de que l'objectiu polític no és fer l'estat més petit (com defensa encara el PP) si no més capaç de liderar les regnes econòmiques del país.

Crec que ens en hem sortit bastant bé, l'estat avui té més capacitat d'intervenció (si s'escau), de finançament, d'estalvi i fins i tot de despesa. I aquesta és la línia a seguir.

Enviat per: joanriera a les 17:06 | Enllaça | comments |
politica, economia

Ara que els ametllers estan florits...

... és bon moment per fer una sortida d'un sol matí. Si saps remenar, per la conurbació de Barcelona s'hi troben petits racons, ja siguin de natura o d'arquitectura que tenen la seva gràcia, com per exemple l'esglesia de Sant Pere de Reixach, la qual es troba prenent una pista forestal des de la carretera de Santa Coloma a La Roca del Vallès.

Tot plegat, són pobles industrials, i barriades d'interès turístic zero, però cal destacar que des de Sant Pere disposes d'una vista del Vallès molt diferent de la que estem acostumats des del Tibidabo.

Però el descobriment colpidor si vas a Sant Pere de Reixach és que veus amb els teus propis ulls una realitat social que segur que més d'un (entre ells jo) creia extingida: A Catalunya encara hi ha barraquisme, concretament entre la carretera BV-5001 i el riu Besòs hi ha un camp de barraques, al terme de Moncada.

No recordo que TV3 se n'hagi fet ressò mai d'aquesta realitat, ni abans ni ara. A Barcelona si que és cert que el barraquisme sortosament està extingit, però no n'hi ha prou.

En el Google maps es pot veure, però d'ençà de la fotografia del Google puc assegurar que el camp ha crescut en densitat. En aquest indret hi trobes casetes fetes de parracs, xemeneies fumejants, algun hort, algun cotxe desballestat, caravanes de tercera mà, etc.

Ara que estem en moments pre-electorals crec que combatre el barraquisme, per poc que n'hi hagi, ha de ser una prioritat de qualsevol govern.

És difícil la lluita contra l'exclusió, o la desestructuració, però una societat que es considera moderna no ha de permetre aquesta forma de vida absolutament infrahumana.

Els ajuntaments de l'entorn de Barcelona han fet molt per la vertebració social, aplicant un urbanisme de qualitat i portant els serveis bàsics, des de l'aigua fins a la sanitat, a les barriades de treballadors. Però no hem de baixar la guàrdia ni caure en cofoïsmes, encara hi ha feina a fer. I cal recordar que aquest tipus de feina només la fem els d'esquerres.

 
Ver mapa más grande

I sobre els ametllers, que per cert, a 27 de gener ja han florit, he trobat una bona cita de Pla: "Graciosos ametllers que poseu sobre el món inhòspit i fred una il·lusió de temperatura blana, gairebé malaltissa! Què sou?, digueu-me! Sou un somni, un desig, un batec, un anhel o una pura il·lusió de l’esperit? Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em robaven la cartera."

Enviat per: joanriera a les 22:38 | Enllaça | comments |
cites, viatges, politica

Pero què dius pòtul! La baixada d'impostos és inflacionista!

Sortosament el PP no sap dir altra cosa, campanya rera campanya, que baixarà els impostos. És dificil trobar un pitjor moment econòmic per llançar una proposta d'aquest tipus.

Una rebaixa de la recaptació implica, en conseqüència una major injecció de diner a l'economia, o dit d'una altra manera, un molt bon incentiu a la demanda privada de bens i serveis, I les lleis del mercat ens diuen que un increment de la demanda es tradueix en un increment de preus.

I això els del PP ho saben, només que en aquestes universitats privades els hi hagin ensenyat alguna cosa més que el rosari ho han de saber.

Per tant, o es tracta d'un proposta que o no complirien, o simplement són uns irresponsables, ja que en front de la baixada d'impostos i una vegada consolidat l'increment de la inflació la renda real del ciutadà d'apeu queda exactament igual, ni més ni menys que ara, igual; però amb l'agreujant que has descapitalitzat l'estat, i per tant el fas més dèbil per poder afrontar nous reptes econòmics.

Són uns salvatges dels capitalisme, simplement el què volen es pagar menys ells i els seus, i el poble a pendre pel sac.

Enviat per: joanriera a les 10:39 | Enllaça | comments |

El videoblog o el vblog

Poc a poc, va apareixent a la xarxa un nou gènere de blogs, de fet, segons la wikipèdia, es tracta d'una evolució natural dels blogs, em refereixo al videoblog.

Com el seu nom indica, el videoblog no juga amb la llegua escrita amb un estil més o menys periodístic o literari, sinó que ens trobem en front de l'audiovisual, un gènere absolutament diferent en la seva forma, llenguatge comunicatiu i producció.

Òbviament la seva qualitat, en la meva opinió és molt menor, ja que l'audiovisual obliga a conèixer unes tècniques de llenguatge molt difícils de dominar correctament: que si pla americà, o primer pla, o pla mig i sabent què comuniques amb cada pla.

A més cal afegir el handicap del videoblog consistent en la restricció tecnològica. Encara avui l'ample de banda que disposem en la majoria de conexions no permet veure el vídeo ni en qualitat televisiva.

Tot hi això, des de fa alguns mesos que tenia ganes d'experimentar en aquest gènere dels videoblogs, ni que sigui per provar-ho, i per tant, he penjat tres petites cròniques en el blog Els Llums.

No els poso aquí perquè no són cròniques pròpies d'aquest blog, però si que valia la pena subratllar a Tempsdecanvi que un altre dels canvis que estem vivint, de forma progressiva però imparable, és l'aparició de l'audiovisual a la xarxa de la mateixa manera que la tecnologia cada dia permet a més gent produir i difondre les seves pròpies produccions, quelcom absolutament impensable ara fa poc més de dos anys.

Enviat per: joanriera a les 23:46 | Enllaça | comments |
internet

Enviat per: FerranPedret a les 15:39 | Enllaça | comments |
dret, politica

Enviat per: AlbertDeusedes a les 16:31 | Enllaça | comments |
cites, politica

Temps  de cares llargues als mercats

Ja ha arribat el dia,  uns mesos abans del previst, però ha arribat el dia en què  alguns  posen un somriure com el de la imatge perquè s'havien retirat i altres posen cares llargues perquè estan atrapats.

Ara doncs cal recuperar el manual  de l'esquerra sobre com actuar en front d'una crisi bursatil que detallo seguidament:

Norma número 1: Mantenir  la calma.
Norma número 2: Visualitzar com de cop  i volta els  mitjans de dretes es posen a defensar el  petit  inversor, oblidat  durant anys, amb la simple missió de desgastar. Ja he vist titulars del tipus  "2 millones de hogares perdieron ayer dinero". Cal contrarestar-ho amb declaracions contundents.
Norma número 3:  Analitzar les repercussions a l'economia real, ja que no totes  tenen perquè ser dolentes, encara que moltes si ho siguin. Cal trobar la font per la recuperació.
Norma número 4:  Tenir present que en front d'una crisi qui hi perd més és qui més té. Les pèrdues del petit inversor sempre són moderades, excepte  les dels suicides.
Norma número 5: Sortir a defensar  models econòmics d'esquerres i sense embuts, Keynes, Stiglitz, Tobin etc. cal posar-los damunt la taula.
Norma número 6: La inversió pública guanyarà pes, per tant cal destinar-la més que mai en infrastructures productives, i no caure en el discursos que defensen l'estat del benestar de l'edat de pedra  (els de no  a l'AVE, no a la MAT, no a l'aeroport, no a tot).
Norma número 7: És en temps de crisi quan es pot modificar l'status quo  del teu país, quan tot trontolla  cal pendre les decisions adequades per poder entomar amb garanties la propera fase expansionista.  Les decisions polítiques guanyen importància.
Norma número 8: Estudiar amb calma les repercussions de la crisi en la cistella de la compra, el preu de l'habitatge,  i el consum privat.
Norma número 9: Cal no perdre el nord, i seguir tenint present que el problema real de la nostra economia és la productivitat i no el IBEX.
Norma número 10: És en el moment de màxim optimisme  quan apareix la crisi, de la mateixa manera que el moment de màxim pessimisme apareix la recuperació.

Els temps de crisi són temps d'oportunitats i de gestació de l'expansió posterior. El diner no ha desaparescut, ha canviat de mans.

I el què sembla realment divertit és veure com des dels sectors més liberals i conservadors es demana la intervenció dels poders públics en  els mercats perquè actuin de salvadors  per la seva mala gestió i en alguns  casos fins i tot gestió especulativa.

I els petits inversors que tingueu algun valor, no patiu, tard o d'hora vindran temps millors, sempre acaben venint, només és cosa d'esperar 2, 3 o 4 anys més del què tenieu previst per les vostres inversions.

I que ningú s'enganyi, les mesures d'urgència només serveixen per dilatar la caiguda en el temps i permetre que encara que alguns inversors defacin les seves posicions minimitzant la pèrdua.

Enviat per: joanriera a les 16:09 | Enllaça | comments (3) |
politica, economia

Ja és hora que se sàpiga

"Ja és hora que se sàpiga" és un espectacle íntim, despullat i sobri que t'acosta al gènere literari més complex de tots, la poesia.

Únicament consisteix en un recital poètic on, la Núria Candela (la rapsoda i directora del recital) ofereix un apropament a l'obra de Joan Oliver, Pere Quart.

La Núria et passeja per la complexitat de la vida i el pensament del poeta seguint com a fil conductor la Tirallonga de monosíl·labs (que trobareu aqui) i et demostra sense embuts ni endolciments que la poesia de Pere Quart és de plena actualitat i vigència en el segle XXI, en deixo una mostra:

VACA SUÏSSA

Quan jo m'embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta! 

La meva sang no peix la noia  flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament. 

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau. 

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals. 

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

Cal fer públicament l'agraiment a la Sílvia Oliver per haver dut l'espectacle al barri de Sant Antoni on uns pocs vam tenir el privilegi d'escoltar-lo.

I com va dir, l'Albert Gimeno, el pregoner de la festa major del barri de Sant Antoni:

Si el barri és una petita pàtria,
jo soc un patriota!

Enviat per: joanriera a les 17:35 | Enllaça | comments (1) |
cites, cultura

Enviat per: FerranPedret a les 10:48 | Enllaça | comments |
economia, politica

¡Joder, qué tropa!

Amb aquesta castissa expressió manifestava la seva contrarietat, no fa tant, el (suposem) líder del PP, Mariano Rajoy, per les actuacions dels seus correligionaris. Avui deu estar-hi donant voltes, al tarannà dels seus amics i companys de partit. Jo també. És que ja està bé, no hi ha temps ni a escriure un post amb tranquil·litat! Jo que us volia deixar escrites quatre reflexions sobre el fitxatge d'en Manuel Pizarro (un altre expresident d'Endesa de la colla d'Aznar, com Martín Villa), i a dir-vos que entre les idees econòmiques d'en Joseph Stiglitz (que assessora al PSOE), i les d'en Manuel Pizarro, em quedava amb les primeres, i ara he d'escriure d'en Gallardón. Fatalitat, s'en diu, d'això.

Bé, el cas és que l'alcalde conservador de Madrid volia anar a la llista electoral del PP per les properes eleccions generals, i que als sectors encara més conservadors del partit (per dir-ho d'alguna manera), actualment dominants a la cúpula popular, no els ha fet ni mica de gràcia (especialment a la inefable Esperanza Aguirre). Tan poca gràcia com la que els feia als autèntics teòrics del PP, és a dir, a la Cope i a Libertad Digital o el Semanal Digital, que el troben massa tou, i que no volen que pugui aspirar mai a liderar el PP. Perquè aquí el que hi ha és un guerra fratricida dins la dreta espanyola per situar-se bé de cara a la successió de Mariano Rajoy, que alguns esperen àvidament. Essent així, aquests sectors s'han imposat a Rajoy i l'han forçat a humiliar a Gallardón públicament, no incloent-lo a la llista.

Així el PP perd un dirigent de dretes, però sensat i raonable, i un actiu pel seu partit. Prèviament havien perdut a Pimentel, després a Piqué, veuen com s'allunya Matas... perquè en el PP d'Aznar (ai, perdó, de Rajoy), o pertanys a la fracció ultra o vas venut. Per això els que el PP ens ofereix està clar: Acebes, Zaplana, Pujalte i, guaiteu com n'és de divertit, a la Sra. Ana Botella, ja que si Gallardón plega de l apolítica, com sembla que ha anunciat, ella és en principi l'encarregada de substituir a l'actual alcalde de Madrid. La virtut que tindria això és que mai més el madrilenys (ni tan sols els de Chueca), tornaran a voler ajuntar una poma amb una poma, ni una pera amb una poma... o com era?

Bé, en qualsevol cas, el dia 9 de març tothom a votar socialista, o per culpa de com en som de despistats la gent d'esquerres, se'ns colarà al govern del país aquesta caterva d'energúmens!

 

Enviat per: FerranPedret a les 14:36 | Enllaça | comments |
politica