Un punt de vista socialista

Name: Temps de Canvi
Temps de canvi és una obra col·lectiva de reflexió política.
No pretenem altra cosa que aportar una perspectiva socialista sobre el món que ens envolta.
Blogs socialistes al web del PSC
Xarxa de blogs socialistes
Xarxa Progressista
Socialdemocràcia.org
LasIdeas.org
Xarxa Economia Crítica
La Factoria Socialista
Bitàcola d'Ignacio Escolar
Bitàcola de l'Albert Aixalà
Bitàcola de na Bàrbara Alonso
Bitàcola d'en Mario Álvarez
Bitàcola d'en Xavier Amores
Bitàcola de l'Higini Clotas
Bitàcola d'en Dani Fernádez
Bitàcola d'en Joan Ferran
Bitàcola d'en Miquel Iceta
Bitàcola d'en Javier Jiménez
Bitàcola d'en Roberto Labandera
Bitàcola de l'Eduardo Madina
Bitàcola d'en Manel Mas
Bitàcola d'en Jordi Pedret
Des de 1987 (Julio)
Bitàcola d'en Cristian Rastrojo
Bitàcola d'Antoni Manchado
Bitàcola de José A.Donaire
Bitàcola d'en Ramon Bassas
Bitàcola d'en David Maldonado
Bitàcola d'Enrique Castro
Bitàcola d'en Francesc González
Bitàcola d'en Gustavo Cuadrado
Bitàcola d'en Jaume Collboni
Bitàcola de na Jessica Fillol
A las Barricadas
Bitàcola d'en José Crespín
Bitàcola d'en Pep Fèlix Ballesteros
Blog Bitxo
Bitàcola d'en Juanma Jaime
Bitàcola de na Lourdes Muñoz
Bitàcola de na Lucía Solís
Bitàcola de na Paqui Soriano
Nova Revolució
Des de Sants
La Taverna
Bitàcola de na Yolanda Vicente
ACSUR
AEP
AJEC
Alternative Info. Center
Apropament (Catalunya)
Apropament (Madrid)
B'Tselem (ONG Israel)
Comissions Obreres
Contra la Monarquia
Diari Diagonal
Die Tageszeitung (Taz)
El 75è aniversari de la IIª República
El Plural
El Socialista
Free the USA!
FRELIMO
Frente Farabundo Martí
Frente Sandinista
Gush Shalom
Il Manifesto
Indymedia Barcelona
Internacional Socialista
Joventut Socialista de Barcelona
Joventut Socialista de Catalunya
Joventut Socialista de L'Eixample
La Factoría
La Factoria Socialista
Le Monde Diplomatique
Lliga per la Laïcitat
New York Times
Nodo50
Nou Cicle
OAP
Parti Socialiste (França)
Pau Ara (Israel-Palestina)
PSC
Rebelión
Refusenik (objectors Israel)
SPD
The Guardian
The New Left Review
The New Yorker
The Socialist Worker
Unió General de Treballadors
URNG
today
May 2008
April 2008
March 2008
February 2008
January 2008
December 2007
November 2007
October 2007
September 2007
August 2007
July 2007
June 2007
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
September 2006
August 2006
July 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
cites
cultura
dret
economia
historia de la jsc
humor
internet
llibres
memoria historica
música
politica
tecnologia
viatges
Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768
Idees
L'esquerra en general, i el socialisme en particular, té una demostrada tendència a estar permanentment qüestionant-se a si mateixa. D'això en Willy Brandt en deia, com ens recorden sovint alguns companys del PSC, la capacitat del socialisme de generar nous orígens. No està mal trobada, aquesta expressió. Defineix una característica que resulta molt atractiva, ja que demostra la capacitat crítica del moviment socialista, entès en un sentit ampli, i fa molt interessant participar d'aquest estimulant intercanvi d'idees i plantejaments.
En dates recents la premsa ha publicat diversos articles estimulants per al debat ideològic en el si del socialisme, com "La izquierda sin crisis", de José María Ridao (El País de 25/11/2007), "Socialismo liberal", del company Secretari d'Organització del PSC, José Zaragoza (La Vanguardia, 25/11/2007), "La izquierda volátil", de César Molinas (El País, 11/11/2007), o "La levedad ideológica de la izquierda europea", de Jordi García-Petit (El País, 18/10/2007). Tots aquests articles aborden temes interessants de l'actual situació de l'esquerra europea, des de diferents punts de vista, i ens mouen a la reflexió.
Pateix l'esquerra europea de crisi d'identitat, de manca de discurs o d'alternatives a l'actual model de societat? Pateix el socialisme europeu les conseqüències de no haver sabut llegir l'abast dels canvis socials i econòmics que, en bona part, ha contribuit a impulsar en l'Europa occidental? Al PSC estem parlant-ne molt, darrerament.
Molt s'ha teoritzat sobre el tema. Alguns han vaticinat la fi de la història i de les ideologies arrel de la caiguda del mur de Berlín, altres han cregut arribada l'hora d'una tercera via entre socialisme i capitalisme, i altres encara ens parlen de noves fórmules i adjectivacions per encarar el futur del socialisme europeu.
Què és el que cal per combatre aquesta sensació de derrota ideològica que a vegades produeixen certs discursos, notablement impregnats dels arguments dretans sobre el declivi o decadència de l'esquerra europea? Alguna cosa en dèiem a un post de fa un temps, titulat "Actitud": el que cal és una nova actitud per encarar la confrontació amb els nostres adversaris ideològics.
Els socialistes podem treure pit per haver bastit el model social europeu, basat en uns mínims principis de democràcia formal, serveis públics, sistemes de garanties socials i competitivitat econòmica. Però és hora de renovar el discurs i el compromís, i el nostre discurs no pot ser per més temps, sense patir el risc de marcir-se, una pura defensa de l'estat del benestar i de la nostra major eficàcia en la gestió dels interessos generals.
La nostra gran aposta és la transformació d'aquesta societat de forma gradual i ordenada, però profunda i permanent, de tal manera que posem, a través de les nostres polítiques, el germen de la societat nova que tant anhelem. Per a fer-ho, caldrà incidir en les estructures econòmiques que es troben en la base del model, substituint-les per unes altres de més justes i igualitàries. Caldrà també aprofundir en la democràcia, i generar dinàmiques que trenquin amb els mecanismes de dominació i d'explotació. Tot això no ens ha de sonar estrany, car és un camí que vàrem encetar en començar a construir els estats del benestar. El que haurem de fer ara és seguir caminant, i avançar cap a l'estat social i de dret, a través de la construcció de democràcies socials avançades: això vol dir, provant de resumir, comptar amb un sistema de benestar que identifiqui quins són els drets bàsics de ciutadania i garanteixi l'accés universal al gaudi d'aquests drets (educació, sanitat, habitatge, sistema públic de pensions i de prestacions socials, o dret a l'autonomia personal, per posar els exemples principals), una economia forta i amb una estructura de producció, de distribució i de canvi fortament democratitzada (o socialitzada, si ho voleu), sigui a través de la intervenció pública directa o sigui a través del foment de formes d'economia social alternatives als models productius capitalistes (això dóna per a tot un altre article),un sistema d'intercanvi de béns i serveis regulat i àgil, un sistema de fiscalitat redistributiu, un sistema administratiu eficaç i transparent i un sistema polític plenament democràtic.
L'aposta del socialisme no és estatista, sinó de plena confiança en la capacitat de les persones. Confiem en la capacitat de les persones per organitzar-se de forma millor i més justa, en la seva capacitat per fer-ho sense coacció, sinó en plena llibertat i com a fruit del convenciment d'una àmplia majoria social de que les formes cooperatives i que fomenten la llibertat i la igualtat són alhora la millor garanbtia d'estabilitat i de cohesió, i de progrés material i social. Per això els socialistes hem de fer una crida a totes les persones que imaginen o intueixen que la societat pot ser més igualitària i justa, i organitzar-los al voltant d'aquest gran projecte de fer una democràcia social avançada, que en el fons és la nostra via per anar construint el socialisme en llibertat. Així, quan haurem assolit aquests objectius que ara semblen tan inassolibles com els devien semblar les vuit hores de jornada laboral o les vacances pagades als primers organitzadors sindicals, els socialistes que hagin de seguir la lluita després de nosaltres, tot sortint de profundes crisis de pensament i de reflexions internes, podran dir: bé, els socialistes podem treure pit, perquè hem bastit a Europa un model d'estats socials avançats, plantegem-nos ara quin és el següent pas.
Aquesta matinada ha mort als 82 anys l’escriptor i periodista Francesc Candel, Paco pels amics i veïns i veïnes del barri de la Zona Franca.
No podré ser imparcial. El còmic en el qual està basat aquesta pel·lícula ja em va agradar molt, i anava al cinema amb una mica de por, pensant en les bones crítiques que havia rebut la cinta però també en la pila de cops que un bon llibre és destrossat en l'adaptació al cine. Aquest és un cas on passa tot el contrari: d'un còmic molt notable -ara alguns en diuen novel·les gràfiques, del gènere de Persèpolis o de Maus- , n'han fet una pel·lícula de les més bones que he vist darrerament. El Trencaclosques,
l'agregador de monòlegs polítics
En David Gómez i en Jaume Ferrer, són dos activistes culturals que junts van fundar el què anomenen TAG (Taller d'Intangibles) i darrerament han llançat a la xarxa una proposta d'activisme cultural que vull celebrar amb aquestes ratlles.
No tinc el gust de conèixer-los, però han demostrat amb la iniciativa "el trencaclosques" un enguiny magnífic i una bona resposta ciutadana davant de la lectura de diferents blogs del món polític.
Òbviament tot blogger té el dret de limitar en la mesura que ho desitji la participació en el seu propi blog, de la mateixa manera que tot blogger decideix la seva línia editorial, el disseny, els seus col·laboradors, decisions totes completament respectables, però també em sembla igual de respectable "El trencaclosques" un agregador de blogs polítics que agrega aquells blogs de participació més limitada o restringida, de manera que si no pots comentar un article en un blog ho pots fer al Trencaclosques.
En el fons vista la web proposada no es tracta tant d'anar a llegir els comentaris que en els bloggs "oficials" haguéssin censurat, perquè de fet no n'he vistos d'aquests, sino que es tracta d'una demostració de que el domini del mitjà (internet) et pot fer més lliure.
Desconec de quin peu calcen els activistes culturals aquests, i si la seva iniciativa és la resposta a algun conflicte de tipus municipal, ells mateixos afirmen que tot neix de la lectura d'un artícle de'n Monzó, però fent-ne una valoració única del fet en sí d'aquesta web, em sembla encertada i sobretot enginyosa.
Cito directament del Trencaclosques:
"Molts blogs d'alcaldes i altres càrrecs polítics impedeixen afegir comentaris als articles perpetuant així el seu monòleg habitual. Com que la majoria sindica els seus continguts aquí els recollim i oferim la possibilitat d'opinar. Trenquem les closques on sembla que es vulguin tancar."
Els socialistes, s'ha dit sovint, fins i tot en aquest blog, tenim una dificultat per convèncer els altres de la bondat de les nostres idees i de que val la pena posar-les en pràctica. Great expectations
És el títol d'una pel·lícula, sí, però com l'Albert Deusedes ja ha fet la crítica setmanal que acostumem a posar en aquest blog, jo em refereixo a l'expectació generada per l'anunci recent que ha fet el PSOE. En concret, a l'anunci de que un comitè d'almenys catorze figures de renom internacional, entre ells tres guardonats amb el premi Nobel, participaran en l'elaboració del programa electoral socialista per a les eleccions generals del mes de març de 2008. Vegeu quins noms: Joseph Stiglitz, Wangari Matthai, Helen Caldicott, Nicholas Stern, Torben Iversen, Jeremy Rifkin, Maria Joao Rodrigues, André Sapir, Marie Duru-Bellat, George Lakoff, Wolfgang Merkel, Guillermo O'Donnell, Philip Pettit i Barbara Probst-Solomon!
Aquesta dosi de solvència contrastada, juntament amb l'impuls i l'entusiasme de la participació de desenes de milers de militants socialistes en l'elaboració del programa a través de múltiples mecanismes de participació, serà de ben segur la garantia de que els socialistes afrontarem les eleccions amb unes propostes ben fonamentades. Aquest programa i les propostes que contingui hauria de ser, segons el meu parer, la palanca que permeti iniciar la transformació definitiva d'Espanya en la democràcia social més avançada d'Europa, com un cop varen somniar els socialistes que van editar el cartell que acompanya a la notícia. Ho dic així de clar perquè crec que l'objectiu no és pas tan lluny de poder-se assolir com alguns ens volen fer creure.
Estic segur de que el país té potencial per erigir-se en un referent de polítiques econòmiques igualitàries i de polítiques socials avançades. Només ens cal construir una majoria social i política que ens impulsi en aquesta direcció i que blindi les noves conquestes socials front a la tendència regressiva de la dreta autòctona.
Cap agressió pot quedar sense resposta
Al metro de Legazpi, a Madrid, un grup de joves antifeixistes es dirigien a una manifestació antirracista, convocada per diversos col·lectius per mostrar el seu rebuig a una concentració xenòfoba organitzada per la ultradreta de la capital. Van tenir la dissort de creuar-se amb un grup dels energúmens feixistes que es dirigien a la manifestació xenòfoba.
Un dels feixistes van agredir a cops i ganivetades al grup de joves d'ideologia oposada, i avui hem de lamentar la mort a punyalades d'un jove antifeixista madrileny. El tractament de la notícia a la premsa, en una primera reacció, va ser titllar l'assassinat de baralla entre tribus urbanes, com si això formés part d'una cultura de la violència típicament juvenil. A banda de la falsedat d'aquest darrer tòpic, no se'ns pot escapar que aquest crim ens ha de cridar especialment l'atenció.
Sovintegen a Madrid i a València agressions verbals i físiques de l'extrema dreta i dels grupúsculs violents neonazis i feixistes, dirigides contra joves estudiants compromesos en organitzacions d'esquerres, contra treballadors immigrats, o contra homosexuals. Els grups de la ultradreta estan proliferant, tot i ser molt minoritaris, i són atiats per certs discursos de la dreta política i mediàtica.
Aquest darrer assassinat és la prova de que cal esclafar l'ou de la serp abans de que eclosioni. La societat ha d'estar alerta davant qualsevol intent del feixisme d'imposar-se mitjançant la coacció violenta i la por. La resposta de la democràcia, i especialment la dels militants conscients de l'esquerra, no pot ser tèbia. La justícia ha d'actuar i els militants de les forces d'esquerres hem d'esforçarnos tant com calgui a prevenir el ressorgiment del feixisme al nostre país. Amic Carlos, et recordarem. No passaran!
“El gran Lebowsky”
No es tracta d’un film estrenat últimament ni molt menys, però recentment l’he tornat a veure i volia compartir-la, recomanar-la o directament elogiar-la, que potser és l’únic que cal fer amb les grans obres d’art.
“El gran Lebowsky" és senzillament magnífica, una de les millors comèdies que s’ha fet i indiscutiblement la millor pel·lícula dels germans Cohen juntament amb “Fargo”. L’argument és a priori senzill, “El Nota” (Jeff Bridges) és un gandul que viu a Los Angeles i que un dia és confós per uns matons pel milionari Jeff Lebowsky. El matons li donen una pallissa monumental i s’orinen a la seva catifa, i a partir d’aquí “El Nota” buscarà a “El gran Lebowsky” perquè li pagui una catifa nova, tot i que aquest l’acabarà contractant perquè trobi a la seva dona.
El film narra la senzilla història que us he descrit, però ho fa d’una manera tan boja, única i especial que es converteix en una de les comèdies més espectaculars dels últims temps, amb uns diàlegs brillants, boníssims, i uns personatges hilarants que porten l’humor de l’absurd fins a tal grau, que la parodia es converteix en una filosofia de vida i el film esdevé el que actualment ja és arreu, una cinta de culte.
Amb personatges espectaculars, a banda del propi “El Notas” (Jeff Bridges), com el de l'excèntric i totalment trastocat veterà del Vietnam, amic de “El Notas” (John Goodman), el personatge hilarant de Turturro, el despistat Buscemi, el de
El film conté algunes escenes realment còmiques, d’autèntica sorollosa rialla, que per si soles podríem titllar d’estúpides o que directament no ens farien gràcia, però que estan tractades tant meticulosament, apareixen de forma tant sorprenent i estan tant ben interpretades, que fan literalment plorar de riure, així, l’escena de les cendres, la de la maleta de Goodman i els seus rampells sobre el Vietnam, les aparicions de Jesús amb “redecilla” i la música de Gipsy Kings de fons, els “calla de una puta vez” de Buscemi, les paranoies de “El Notas” i els seus porros, el taxista negre fan dels “Eagles”, els nihilistes, l’escena del cotxe i la del guàrdia que busca el cotxe.....
Senzillament magnífica, una comèdia brutal, boja i indescriptible sobre l’amistat i el valor de les petites i senzilles coses que ens fan feliços a la vida. Si l’heu vist, com suposo, repetiu, i si no, no teniu perdó!
Una petita reflexió
Segurament, improbables lectors, haureu sentit en els darrers mesos/anys frases del tipus: "Zapatero no merece ser Presidente de este país", "Zapatero llegó a la Moncloa en un tren de cercanías" (coses de la COPE), "Montilla no és el president de tots els catalans", "Montilla és un perdedor que s'aprofita de la llei per acumular poder" i fins i tot més recents de l'estil "Els resultats municipals demostren que el projecte d'en Jordi Hereu està caduc i no representa el que pensa la majoria dels barcelonins"
Això és respectar el joc democràtic?? Ho dic perquè tant en José Luis Rodriguez Zapatero, com en José Montilla, com en Jordi Hereu són President del Govern, de la Generalitat i Alcalde sense cap tipus de reseva.
Que jo sàpiga, tant al Congrés dels Diputats, com al Parlament de Catalunya com al consistori barceloní, les seves candidatures van ser les que van rebre més suport, i dubto que algú amb seny defineixi aquestes tres institucions d'anti-democràtiques.
Jo m'he qüestionat en nombroses ocasions les qualitats polítiques de José María Aznar, o del mateix Jordi Pujol, però mai he posat en qüestió la seva qualitat de presidents en tant que presidents escollits democràticament. En una democràcia, l'alternança és possible, de vegades necessària i fins i tot en ocasions bona. Aquest estil de "o guanyen els meus o és trampa" haig de reconéixer que jo l'utlitzava al pati de l'escola, però pensava que alguns polítics utlitzarien altres tipus d'arguments.