Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Una de bona, sobre la vaga

"El movimiento obrero se demuestra parando"
El Roto (humorista gràfic i ment preclara, si em permeteu dir-ho)

Enviat per: FerranPedret a les 20:17 | Enllaça | comments |
cites

Sí, senyor!

 

Aquest mati el jutge de l’Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez ha llegit la sentència del judici de l’atemptat de l’11 de Març de 2004, el més gran i sanguinari atemptat terrorista que ha patit la societat espanyola en tota la seva història.

 

La sentència desmunta punt per punt la teoria de la conspiració promoguda pel Partit Popular i els mitjans de comunicació afins, sobretot el diari El Mundo, la cadena COPE i Libertad Digital. Evidentment ara el PP, amb tots els seus líders al capdavant, asseguren que ells mai van donar suport a la ja famosa i trista teoria de la conspiració. Una mentida més, una arcada més al veure aquests aprenents de Goebbels que pretenen governar l’Estat.

 

Però el més rellevant de tot, el que de veritat és important, el que avui ens ha d’omplir de joia, és que independentment de la valoració que uns i altres faran de la sentència, repeteixo, el veritablement històric d’avui és que davant de la dement lluita contra el terrorisme a nivell internacional, davant de la Patriot Act de Bush, davant de la invasió de països sobirans i guerres il·legals en nom de la llibertat i la democràcia, davant de Guantànamos i tortures varies, avui Espanya ha donat una lliçó.

 

Avui Espanya ha donat una lliçó al terrorisme i a la comunitat internacional que es deixa arrossegar per la demència dels falcons neocons de Washington, i després d’haver estat el primer estat en retirar les seves tropes d’una guerra il·legal, és el primer país, que demostrant el veritable amor a la llibertat, la democràcia i la llei, dóna resposta al terrorisme internacional sense tropes, ni míssils, ni bombes, ni guerres, avui Espanya ha colpejat al terrorisme internacional de forma contundent amb les armes de l’estat democràtic i de dret, la llei, l’escrupolosa aplicació de la llei per part del tribunals.

 

Avui som més civilitzats, avui hem demostrat com es lluita contra el terrorisme, avui hem fet justícia a les víctimes i avui, Espanya és l’exemple d’estat democràtic i de dret que molts haurien d’imitar.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 15:09 | Enllaça | comments |
dret, politica

L’AVE pel mig de Barcelona.

 

És evident que el traçat de l’AVE i el problema en l’execució de les obres, sobretot al seu pas per l’Hospitalet de Llobregat, concretament a Bellvitge, que han acabat afectant als FGC i a Rodalies, fins el punt d’haver de suspendre el servei per motius de seguretat, estan creant greus problemes de mobilitat a milers de ciutadans, usuaris habituals de Rodalies, o no, doncs evidentment tot el necessari desplegament per substituir el servei de Rodalies ha acabat afectant molts ciutadans que sense ser usuaris de Rodalies, han vist com els 200 autocars que s’han posat a disposició dels usuaris de Renfe, han fet que la xarxa viària de carreteres de l’àrea metropolitana, ja molt densa habitualment, hagués d’absorbir-los, sumant-hi a més aquells ciutadans que han decidit fer ús del vehicle particular mentre dura la suspensió del servei ferroviari.

 

Dit això, cal remarcar tot seguit l’espectacular resposta ciutadana, que tot i les lògiques molèsties i un elevat grau d’indignació, indignació més que comprensible, ha sabut adaptar-se a les circumstàncies i fer front a una situació que tot i la previsió i les mesures adoptades per tal de superar-la per part de les administracions, no haguessin fet possible l’èxit de les mateixes sense el civisme demostrat dia rere dia per la ciutadania de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

 

Ara bé, la situació descrita també ha fet aflorar posicions clarament irresponsables per part de partits polítics i entitats, clarament polititzades, que han volgut, i volen, aprofitar l’avinentesa per assolir rellevància pública ficant el dit a la ferida i provocant un alarmisme més que irresponsable, tot adobat, evidentment, per la proximitat de la cita electoral de les properes generals.

 

De fet hi ha partits polítics, d'oposició al govern de la Generalitat, o no, que s’han erigit en abanderats de l’alarmisme i que arrel de la situació posen en dubte el traçat de l’AVE ja aprovat, per ells mateixos per cert, i ja en execució, al·legant motius de seguretat, tot i que evidentment si no hi haguessin eleccions d’aqui uns mesos potser, potser no, segur, les posicions serien ben diferents.

 

I és que a banda que les mesures de seguretat que s’han pres, i les que hi ha previstes abans, durant i després de les obres de l’AVE pel centre de Barcelona, són senzillament espectaculars, mai vistes, de fet la pròpia suspensió del servei de Rodalies, tot i que enormement traumàtic, no deixa de ser una gran mesura de seguretat, així com les més de 200.000 actes notarials que s’han i s’estan fent a tots i cada un dels pisos dels carrers per on passarà el traçat, o els milers de dispositius de detecció de moviments i possibles anomalies. Per tant, aquí el problema de fons, és de concepció de ciutat i fins i tot diria que ideològic.

 

Perquè parlar de l’AVE pel Litoral és donar veu i força a uns dels nimby’s més irresponsables i egoistes dels últims temps, doncs perquè pel carrer Provença no i per la Barceloneta si?, a banda que tècnicament presenta problemes greus de com fer arribar el traçat del litoral a la Sagrera o treballar amb un subsòl molt més complicat donada la proximitat del mar. I parlar de l’AVE pel Vallès sense que el traçat passi per Barcelona, és la pitjor opció estratègica i geopolítica que podria prendre Barcelona i la seva àrea metropolitana, on viu la meitat de la població de Catalunya per cert, ja que seria condemnar a l’ostracisme social, econòmic i cultural el futur, si féssim realitat l’opció d’anar amb AVE de Madrid a Europa sense passar per la capital catalana i la seva àrea metropolitana, la més important del país.

 

Així doncs, l’AVE pel mig de Barcelona, comportarà, evidentment, molèsties als veïns, a la mobilitat i una anys de problemes a la ciutat, però és vital pels 3 milions de persones de Barcelona i la seva àrea metropolitana i oposar-s’hi no és res més que anar contra el futur i els interessos dels ciutadans i ciutadanes que volen i necessiten poder connectar Espanya i Europa amb les seves empreses i oci, a banda d’una opció estratègica més per treballar per la mobilitat econòmica i sostenible, atraure inversions i lluitar contra la deslocalització d’empreses i que Barcelona, la gran Barcelona, la dels més de 3 milions de ciutadans i ciutadanes no perdi competitivitat i oportunitats i segueixi formant part d’Europa i segueixi sent uns dels principals motors d’Espanya.

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 11:38 | Enllaça | comments |
tecnologia, politica, economia

Amic, company

Se'ns fa estrany encara retrobar-nos tan de tant en tant. Hauríem volgut trobar-nos més sovint, i no perdre el fil de la vida de l'altre, però sovint la vida mateixa et va submergint en les rutines diàries i no te n'adones del temps que fa que no veus aquelles cares tan familiars, que han conformat el paisatge de la teva infantesa i amb els que has anat creixent i formant-te.

Riem, tots dos encorbatats, de la fila que fem l'un i l'altre, ens posem al dia mútuament dels nostres progressos i dels nostres plans, i aleshores somriem, satisfets de reconèixer en l'altre l'amic que coneixíem, la persona que, malgrat tots els canvis aparents, segueix essent l'amic entranyable de sempre.

La conversa segueix, però, per altres camins, ja que l'amic retrobat és, a més, un bon company. Un company d'aquells que no es fàcil veure en activitats estrictament polítiques, però que du el seu compromís amb el socialisme, de forma admirable, al terreny de la coherència personal: en el seu camp d'estudis i professional, que és l'econòmic, en les seves conviccions religioses, en la seva reflexió teològica, en les seves activitats dins del món associatiu, i en el terreny de les relacions personals. Parlem de política i economia, en una d'aquelles converses memorables que, si fumèssim i si ens haguèssim trobat en divendres, hauria hagut d'estar envoltada de fum i de les olors penetrants d'un bar de mala mort. Parlem també, ell membre de l'esglèsia evangèlica i jo ateu convençut,  de les connexions entre les nostres comunes idees socialistes i certa forma d'entendre la teologia. I ens queda sempre i encara la sensació de no haver esgotat ni de bon tros la conversa, que ens prometem reprendre en la següent ocasió.

M'obsequia a més, generós com sempre, amb un parell de llibres, que espero poder resumir-vos en aquest blog, i amb tres recomanacions de lectura, que us cito a continuació, per si algú s'anima a llegir-los: els dos primers són el molt recent "La doctrina del shock", de la canadenca Naomi Klein, i "Razones para la esperanza en un futuro imperfecto", de l'ex-jesuïta espanyol i antic col·laborador de l'FMLN Luis de Sebastián. D'entre els tres darrers, ja us havia parlat en un post anterior de "Razones para el socialismo", recull de diversos autors coordinats per Félix Ovejero i Roberto Gargarella. Em recomana molt, però, la lectura de "Más allá del capitalismo", de David Schweickart, i de qualsevol cosa que em caigui a les mans de l'economista neo-keynesià Paul Krugman (cosa que faré, després de sentir l'entusiasta resum que em fa d'una de les seves conferències).

Amic, company, quina alegria retrobar-nos. Com n'és de reconfortant veure que hi ha companys dedicant-se a construir un món millor des dels terrenys més diversos. Com n'és de reconfortant, també, saber que entre ells es troba una gran persona, de la que és possible sempre aprendre coses noves. Fins la propera, company!

 

Enviat per: FerranPedret a les 16:15 | Enllaça | comments |
politica, economia, llibres

El gran compositor Van den Budenmayer

És molt poc habitual descobrir un gran compositor que a la vegada no disposi també d'un gran ego. És prou conegut que els genis de la música resten plens de manies supersticions i que es creuen saber-ho tot. Ja que domien una de les arts més complexes i difícils que existeixen molts dels grans músics es creuen en possessió de la veritat absoluta.

Van den Budenmayer en canvi, és discret, viu amagat, no ofereix concerts i són comptades les vegades que pots haber vist la portada d'un disc seu.

He llegit de gent que ha preguntat a les botigues de música pel seu Bolero, o pel seu concert per la Unificació d'Europa, o pel concert en mi menor.

Però no, ningú troba mai res de Van den Budenmayer, és un compositor amagat, però en canvi la seva música és una fita de les darreries del XX de la composició europea.

Un polonès amb nom més propi d'Alemanya, és possible?

Era impossible que existís un compositor tant discret, però Zbigniew Preisner va trigar encara uns anys a desfer-ne l'embolic. Van den Budenmayer apareix per primer cop a "La doble vida de Verònica", després apareix a "Blau" i finalment a "Roig" moment en què se'l perd de vista.

Zbigniew Preisner, el compositor de les bandes sonores d'aquestes tres pel·lícules, va acordar amb el director (Kristof Kieslowski) fer una broma a tots els seguidors del seu cinema atribuint la seva pròpia música a un compositor imaginari.

El gran músic que amb gran discreció va amagar la seva música darrera de Van den Budenmayer no era sino Preisner, i les referències que atribuïa al músic alemany eren imàginaries, cosa que va fer anar de corcoll els freaks de les rareses. 

 

Enviat per: joanriera a les 22:35 | Enllaça | comments |
cultura, música

La moderació del socialisme

Tot sovint, aquí i allà, quan escrivim o escoltem disertacions sobre el socialisme, sentim paraules sobre la necessitat de ser moderats, reformistes, una mica més liberals. SPD pacta amb la CDU a Alemanya, a Italia també, arriben vents de moderació d'arreu.

Arribo a la conclusió que, vist el panorama, sembla que la tecnocràcia esdevé l'esquerra, mentre que la dreta, simplement consisteix en el "no fer".

Davant, d'aquesta disjuntiva o clivatge (pels politòlegs del l'autònoma) prefereixo per descomptat la tecnocràcia al "no fer", però en cap cas crec que la tecnocràcia hagi de ser l'aplicació del socialisme com alguns ens volen fer creure.

El socialisme no és només un govern amb bona base tècnica, reformista, però no prou per generar descontentament a les classes adinerades, compromès amb el progrés, però no prou per plantejar canvis estructurals. El socialisme, de fet, és això i molt més, ho ha de superar amb escreix. El futur no pot ser tecnocràtic només, no m'hi conformo.

De fet, en aquest entorn de europeu, és el govern espanyol possiblement el més transformador de tots i el que proposa una actuació més compromesa amb el socialisme.

En qualsevol cas però cal tenir present una frase que li vaig sentir dir al company Obiols: "Podem ser socialistes moderats, però mai serem moderadament socialistes", i és en aquest sentit com cal vertebrar un discurs més travat, amb projecció de futur i transformador en el camí i en la fita.

Enviat per: joanriera a les 19:58 | Enllaça | comments (1) |
cites, politica

Contundència!

 

Coneguda és la meva posició, reiterada en diferents i variats posts del present blog, de que les formes en política, en democràcia, són importants, molt importants, de fet per aquesta mateixa convicció, crec, i també he intentat plasmar-ho en alguns humils posts del present blog, que les formes, ja no diguem el fons, de la dreta política i mediàtica de l’Estat deixen molt que desitjar, doncs han assolit tal grau de demagògia, mentida, cinisme, enfrontament i irresponsabilitat política, que en alguns moments, i no pocs, crec sincerament que han estat a punt de posar en risc la convivència ciutadana, tant entre classes socials com entre territoris, i si sortosament no hem arribat a tal punt, és únicament perquè els ciutadans i ciutadanes han demostrat tenir uns fonaments carregats de valors democràtics i de llibertats, molt més sòlids  que els dirigents de la dreta, ja sigui política, econòmica o mediàtica.

 

D’aquesta manera, i reiterant una vegada més, la meva absoluta convicció que no només és possible, sinó també necessari, que tothom pugui defensar qualsevol tipus d’ideologia democràtica, i/o punt de vista des del més absolut respecte a les regles de joc i sobretot amb el més absolut respecte cap a l’adversari polític, respecte tant a nivell intel·lectual, ideològicament parlant, i per descomptat, respecte personal.

 

Ara bé, exposada la situació, discutible, i m’atreviria a dir que discutida ja, trobo sincerament que tant per les reiterades actuacions sense les més mínimes formes democràtiques en nombroses ocasions, com per nombroses actuacions, que sense constituir cap menyspreu democràtic, però que han deixat en diverses ocasions en un estrepitós ridícul a la dreta (“hilillos de plastelina”, “Espe no llega a fin de mes”, en Mas demanant la presidència de la Generalitat a canvi de l’Estatut o la recent polèmica amb Rajoy i el canvi climàtic), crec que ja va sent hora, des de l’esquerra, des de l’esquerra política, social i mediàtica, de mostrar una mica més de contundència, no caure ni molt menys en errors criticables i criticats dels que viu la dreta dia rere dia, com l’esmentada falta del més mínim escrúpol democràtic per tal d’assolir els seus objectius, però sí que crec que a l’esquerra en ocasions ens manca una mica de mala llet, mala llet ben entesa, contundència en la defensa dels arguments, valors i idees, i també potser en les formes, tot i que és fàcil passar la línia si apliquem mala llet a les formes, però una mica més de mala llet, no només ajudaria a frenar la brutal escomesa de la dreta, iniciada el 15 de març de 2004, sinó que a més, donaríem resposta a una de les més habituals demandes de la nostra base social, com molt bé sabem els qui d’una manera o altra intentem fer política.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 09:35 | Enllaça | comments |
politica

“El primo de Mariano Rajoy”

 

Si no fos que estem parlant d’un dels problemes més greus i de difícil i complexa solució donada la realitat sociopolítica mundial, dels que s’enfronta la humanitat i el planeta terra en el seu conjunt, la veritat és que les declaracions sobre el canvi climàtic del registrador de la propietat, auto coronat “rey de España”, i candidat a la presidència del govern de l’estat per part de la dreta econòmica, social i mediàtica, són molt bones, dignes d’un dels brillants guions cinematogràfics del germans Marx o del geni Woody Allen.

Mariano Rajoy parlant sobre el canvi climàtic i "su primo", no sabem si de zumosol:

“Yo de este asunto sé poco, pero mi primo supongo que sabrá. Oiga, he traído aquí a diez de los más importantes científicos del mundo y ninguno me ha garantizado el tiempo que iba a hacer mañana en Sevilla’. ¿Cómo alguien puede decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años? No lo sé, es un asunto al que hay que estar muy atentos. Pero, en fin, tampoco lo podemos convertir en el gran problema mundial. Hay otros problemas más importantes, como los problemas del sector energético.”

I és que ni els neocons més recalcitrants dels EEUU s’havien atrevit a desprestigiar i treure importància al greu problema del canvi climàtic fins a tal punt, però ja sabem que el registrador de la propietat i els seus acòlits, sempre van un pas més enllà que els seus amiguets ultra neocons americans.

L’únic que se m’acut, doncs les declaracions són per si soles més que il·lustratives i converteixen qualsevol comentari en redundant, és que potser el millor que pot fer la dreta d’aquest país és precisament presentar de candidat a les generals “al primo de Rajoy”, tant pel bé del país com dels sectors més civilitzats del partit popular, que així tindran la oportunitat de posar seny, i una excusa per aprofitar l’avinentesa i renovar al pinotxo de l’11-M i al Terra Mítica Man.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 15:12 | Enllaça | comments |
cites, politica

Enviat per: FerranPedret a les 19:07 | Enllaça | comments |
politica

Enviat per: FerranPedret a les 18:11 | Enllaça | comments |
economia, politica