Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Cap un nou Partit Liberal o Cap un nou Partit d’ Esquerres

Abans de les vacances en aquest "blog" s’ inicià un debat no se si interessant, però un debat intens en xerrades informals entre diferents persones del PSC o properes al mateix, cap on anava el PSC a mig termini i quina era la direcció del socialisme Europeu.

Humilment i després de llegir a diferents prohoms del socialisme català voldria compartir la meva opinió sobre el tema i també a mode de conclusió afegir reflexions pròpies d’altres socialistes molt més interessants que les meves.

Insistint amb algun article precedent el panorama polític en el que es pot trobar el socialisme català i Espanyol a mig termini pot ser el següent:

1.- Nou Partit Liberal, 2.- Nou Partit d’ Esquerres i 3.- Dos Nous Partits sorgits en part del Partit Socialista.

1.- Nou Partit Liberal: fruit de la suma del Partit Socialista que arriba a la reflexió que la via del socialisme democràtic no té sentit, però que si que hi ha un gran sector de la societat que vol canvis, assumir riscos i una societat dinàmica i que respecti profundament les llibertats individuals, però on ni es parla de repartir la "pasta" de manera equitativa ( amb la butxaca no s`hi juga).En aquest Partit es podrien sumar a Catalunya grups liberals provinents de CDC i del PPC i ha la resta d’ Espanya el que s’ ha dit centrisme sociològic.

2.- Nou Partit D`esquerres: fruit de la suma del Partit Socialista que arriba a la conclusió que la via del socialisme democràtic no té sentit, però que les desigualtats econòmiques encara són fonamentals i que cal redistribuir correctament el creixement econòmic. En aquest Partit es podria sumar a Catalunya IC i un petit sector d’ ERC i ha la resta d’ Espanya Izquierda Unida.

3.- La creació a partir del Socialisme de dos Partits: un mantindria que la via del socialisme democràtic TÉ sentit i que cal insistir amb aquesta direcció i un altre que abraçaria el liberalisme sense complexos. Es difícil fer futurologia però crec que aquesta situació desembocaria a Catalunya en una futura fusió entre el sector socialista del PSC i IC, i per altre banda una fusió del Sector liberal del PSC i una CDC separada de UDC. A Espanya podria néixer un Nou Partit Centrista i Izquierda Unida acabaria aglutinant els sectors més esquerrans del PSOE

Després d’ aquesta descripció voldria fer una reflexió personal, per més endavant afegir pensaments de polítics de renom i poder aportar unes reflexions en l’ ambient polític.

Reflexions personals:

1.- En la descripció abans esmentada personalment em posiciono favorablement cap una evolució del socialisme en la construcció d’ un gran partit d’ esquerres que aglutini sensibilitats des del extraparlamentarisme d`esquerres fins els social- liberalisme d’ Esquerres, on en el centre del mateix estiguin les idees socialdemòcrates actualitzades a la nova situació després de la caiguda del Mur de Berlín.

2.- Els governs democràtics socialistes des de la restauració de la Monarquia Constitucional a Espanya s`han constituït en la pràctica en una coalició entre liberals i socialistes, però amb una clau fonamental per part dels sectors liberals que controlaven i controlen la Cartera d`economia ( Boyer, Solchga i Solbes) en definitiva i ho llanço com una pregunta, podríem parlar que l’ exercici del poder s’ ha fet des de postulats liberals d’ Esquerres?.

3.- Maragall comenta anem cap un gran partit liberal, aquesta idea es nova però també molt vella a mi em recorda el SXIX on la lluita era entra els Partits Liberals i els Conservadors, i on en alguns casos un petit Partit Socialista donava suport els Liberals, un Partit satel·litzat. No cal dir que això fou més clar al Regne Unit on els historiadors ens diuen que aquest sistema de Partits durà més allí on el Partit Liberal fou més sensible a les demandes obreres com passà al mateix Regne Unit.

4.- Els Partits són instruments si els instruments no serveixen s´ han de canviar, transformar, adaptar o dissoldre. Crec que el que hauria de fer el proper Congrés del PSC hauria de ser transformar-se en el gran Partit i casa comuna de tota l’ esquerra catalana.

Reflexions de personatges polítics i al costat un petit comentari personal.

1.- Alfonso Guerra escriu a la pàgina. 384 del seu llibre Dejando Atrás los vientos " El mundo es muy injusto, lo era antes de llegar mi generación, y probablemente lo seguirà siendo cuando nos vayamos; pero es un acto de decencia, de dignidad, no aceptar la humillante, la cruel desigualdad que castiga a muchas personas".

Aquesta reflexió d`Alfonso Guerra em porta a mirar la societat i veure si es justa o no, i no ho és. No ho és sobretot perquè la riquesa està repartida de manera desigual, els diners i el capital estan en mans de molt poca gent i la resta ha de vendre la seva força de treball a canvi de ben poc. La desigualtat encara bé molt marca pel teu naixement, no hi ha circulació de les classes dirigents.

2.- Marta Larnecker " La política no és l’ art de fer allò que és possible, sinó l’ art de construir la majoria social i política capaç de fer possible demà el que avui sembla impossible".

Quina majoria social volem construir una de centre o una d’ esquerres, o neguem la majoria social d’ esquerres i caiem en les teories dels Estats Units que defineixen la seva democràcia com la dictadura dels 2/3 on una tercera part de la població queda exclosa de la participació política?

3.- Manuel Vázquez Montalbán " No sé cuando los socialistas llegan al caseron del poder abandonan el izquierdismo colgado en el perchero o el izquierdismo los abandona a ellos, disgustado por penetrar en tan procelosa mansión.

Els socialistes tenim un discurs molt diferent del que posem a la pràctica quan governem? Hem canviar el nostre discurs pre -govern o canviar la nostra forma de governar? Fem discursos socialdemòcrates i governs liberals?.

No se el que volia expressar en aquest escrit eren impressions i preguntes que un es fa en la intimitat però que creu que es bo compartir-les, sense cap ànim de crear doctrina si no de manifestar dubtes i reflexions.

M`agradaria acabar fent una reflexió personal i apostant per un Nou Partit d’ esquerres on tindrien perfectament cabuda els sectors socials liberals. Encara queda molt camí no per aconseguir una societat socialista si no per a aconseguir una societat liberal justa, on la lliure competència sigui real, les fortunes siguin fruit de l’ esforç personal i no de les desigualtats inicials, en definitiva no estem en un estat de liberalisme just, on es respecti la propietat privada guanyada des de l’ esforç personal.

Per això en aquest camí els liberals d’ esquerres també tindrien cabuda en aquest Nou Partit d`esquerres. No crec que la situació estigui per crear un Nou Partit Liberal, que pensarien els "Mileulistes", els aturats,els que vivim en menys de 50m2, els immigrants, els que no podem comprar una vivenda, els treballadors industrials, en definitiva tots aquells que viuen amb menys de 25.000€ bruts per persona i any i veuen que hi ha jugadors de futbol que valen mes de 30 milions de Euros i que les grans fortunes segueixen augmentant i paguen cada vegada menys impostos. En definitiva tots aquells que creuen que es just "apreterse el cinturon" quan la economia no va bé però també es just gaudir dels guanys quan l’ economia va bé. Ara no es el moment de tornar al SXIX de la dicotomia liberals- conservadors encara no estem en una societat com diu una frase molt castellana "Harta de Bollos" ja m`enteneu no!.

Enviat per: OscarJulio a les 22:31 | Enllaça | comments (1) |
politica

Partits post-socialistes?

Un altre dia en debatrem, però de moment permeteu-me que difongui una cita que apareix a l'article que en Joan Subirats publica avui al diari El País:

"Aquest rendir-se a allò 'real', tal com és, a les seves jerarquies consolidades, a les seves relacions de força donades, és el més 'impolític' que un pugui imaginar, si per política s'entén l'art de la transformació d'allò que és real i de la possibilitat de trascendir-lo"

Marco Revelli, historiador i sociòleg italià, Professor de l'Universitat del Piemont Oriental, en un article sobre la proposta de partit post-socialista formulada per l'alcalde de Roma, Walter Veltroni.

Enviat per: FerranPedret a les 16:37 | Enllaça | comments |
cites, politica

Birmània

Birmània és un país del sud-est asiàtic, que té per a molts la ressonància del passat colonial britànic o d'una de les joies de la cinematografia bèl·lica. Birmània és un país governat per una Junta Militar paranoide i autoritària, en el que és una de les dictadures actualment existents més longeves del planeta, 45 anys d'existència.

A Birmània, els dictadors li han canviat el nom del país i el lloc de la capital. Però aquests  temes serien irrisoris si no fos perquè a Birmània els dictadors de la Junta Militar exerceixen una dura repressió de tota dissidència. Ja l'any 1988 hi ha va haver grans revoltes contra el règim, que va assassinar prop de 3.000 manifestants. La pressió popular, però, va obligar als militars a convocar unes eleccions parlamentàries, que van guanyar àmpliament les forces d'oposició liderades per la Lliga Nacional per la Democràcia (a la imatge, la bandera d'aquest partit, LND), de la dissident i premi Nobel de la pau Aung San Suu Kyi. Els militars es van limitar a no reconèixer els resultats, a reprimir qualsevol intent de protesta pel frau i a sotmetre a arrest domiciliari a la dirigent opositora (ja porta 15 anys de privació de llibertat).

Ara, la situació de manca total de llibertat, juntament amb el fet que la Junta Militar  hagi decidit un augment astronòmic del preu dels carburants (que de retruc ha afectat a la resta de productes de consum), han provocat la indignació de la ciutadania, que ha vist com en poques setmanes perdien un 30% del seu poder adquisitiu.

En aquest marc, les marxes dels darrers dies, on centenars de milers de ciutadans han desafiat les autoritats militars, encapçalats pels monjos budistes, que són, com l'exèrcit, una de les institucions més ben organitzades del país,  són d'una importància política immensa. Per primer cop des de 1988 un moviment contestatari ampli fa trontollar el règim. Tant és així, que en les darreres hores hem sabut que els militars han reprimit a trets les darreres protestes, i que pot haver-hi diversos morts i ferits. Vagi des d'aquí el nostre ple suport a aquesta lluita social i política del poble birmà, que ha fet seva la frase d'Aung San Suu Kyi, "la por és un costum, i jo no tinc por". Solidaritat amb el poble birmà!

Enviat per: FerranPedret a les 15:07 | Enllaça | comments (2) |
politica

Llegiu alguna cosa d'en Joan Fuster

CRIATURA DOLCÍSSIMA

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t’estimava lentament i sorda.
Com s’estimen les coses marcescibles.
Com s’aprén l’idioma de l’absència.


Joan Fuster,  “Escrit per al silenci”, Tres i Quatre – Poesia 14, 1978, València.

Enviat per: FerranPedret a les 20:36 | Enllaça | comments |
cultura, llibres

Enviat per: FerranPedret a les 19:53 | Enllaça | comments (1) |
politica, economia

Corbs

"Els corbs devoren el morts, el aduladors devoren els vius" Antístenes, filòsof grec (444 AC-365 AC)

Enviat per: FerranPedret a les 19:34 | Enllaça | comments (4) |
cites, politica

Mas i Duran o Kramer contra Kramer.

 

A can CIU estan distrets, ja fa dies que es tiren els plats pel cap públicament, i dic públicament, perquè en privat en fa anys que se’ls tiren. I és que entre les idees de bomber d’en Mas de reformular el catalanisme, (què diríem d’algú que pretengués reformular, no sé, el sentiment nadalenc?), i la incontinència verbal d’en Duran, la veritat és que n’hi ha per llogar-hi cadires.

 

El més sorprenent de tot és que per una vegada coincideixo plenament amb en Mas, en Duran, en Puig i l’editor neocon de DVD’s, sí, sí, en Madí, i és que coincideixo plenament amb la idea que Catalunya perd pistonada de forma alarmant, doncs feia molts anys, molts, fins i tot podríem dir que no havia passat mai des de la recuperació de la democràcia que la situació política catalana fos tant lamentable, doncs mai la oposició política del país havia fet tant el ridícul, ni tant sovint.

 

Com vostès podran comprendre, improbables lectors, el futur de la coalició de dretes nacionalista catalana no em treu gaire el son, però voldria demanar-los, molt sincerament, que deixin de tocar la pera, facin la legitima oposició que, tot i que no ho entenguin, els toca fer a resultes de l’aritmètica parlamentària, però deixin de tocar la pera, al menys fins que es posin d’acord entre vostès, doncs el poble de Catalunya es mereix saber si el grup majoritari de la oposició és la dreta nacionalista catalana que tots creiem que era fins ara, o bé, si ara hem de veure’ls com la dreta independentista catalana o la dreta catòlica catalana. I és que el poble català ja fa temps que els té com a representants de la dreta no espanyolista, però volem saber quin tipus de dreta són, catalanista, independentista o democratacristiana o és que potser només són la mateixa dreta de sempre però ara enfadada perquè no governa o nerviosa per ser ministre?.

 

I és que tot plegat fa massa pudor a fam de tocar cuixa per part d’en Mas i fam de voler ser ministre per part d'en Duran, i fins i tot m’atreviria a dir, ex ministre, doncs en el cas d'en Duran es veu d'una hora lluny que el que realment vol, més que ministre, és ser ex ministre.

 

Senyors, ja ens ho faran saber, mentrestant els altres seguirem treballant per Catalunya, la Catalunya amb la que vostès s’emboliquen per intentar dissimular la seva crisi marital, i no pateixin, també per la Catalunya real, la de tots/es els catalans i catalanes, hagin nascut a Vic, Granada o Jartum.

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 17:34 | Enllaça | comments |
politica

Grècia-Israel. I no parlo de l'eurobàsquet

Serveixi aquest breu post per apuntar dos aspectes de la política que poden ser força rellevants. En primer lloc, la desfeta (38,23% dels vots), dels nostres companys del Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK), a les eleccions generals que van tenir lloc ahir a Grècia. Els conservadors de Nova Democràcia (ND), varen assolir novament la victòria (42,19%), sense patir el desgast de la pèssima gestió dels monumentals incendis que van afectar al conjunt de Grècia (i especialment a la península del Peloponès), en el dies anteriors a la convocatòria electoral. Cal recordar que varen morir més de 60 persones. D'altra banda, cal destacar la irrupció de la formació ultradretana Alerta Ortodoxa Popular (LAOS), que aconsegueix entrar per primer cop al parlament, amb un 3'71% dels vots, així com l'ascens notables del Partit Comunista de Grècia (KKE), amb un 8'8% dels vots, i de la Coalició d'Esquerra Radical (Synaspismos Siriza), amb un 4'92%.

En segon lloc, cal estar atents als moviments del govern i l'exèrcit israelians respecte a Síria, país amb el que es manté un conflicte per l'ocupació israeliana d'una part de la regió del Golan. Israel està inquiet per la modernització de les forces armades sirianes, que han invertit molt en la millora de la capacitat dels seus sistemes de defensa, especialment els antiaeris, i en la millora dels equipaments de l'exèrcit de terra. Tant Israel com Síria realitzen des de fa mesos maniobres a gran escala a la frontera comú, i tot i que els especialistes israelians asseguren que la situació està en calma, qualsevol incident podria fer esclatar una guerra sagnant que cap dels dos pobles pot desitjar. És especialment destacable que aquesta degradació de les relacions es produeixi quan el líder del règim laic i panarabista de Damasc insistia en fer crides a la signatura d'una pau definitiva amb Israel. Els serveis secrets d'aquest darrer Estat ho van interpretar com una oferta falsa i l'escalada de tensió està en un punt molt delicat pel fet que caces d'Israel han violat l'espai aeri sirià i, pel que sembla, han atacat instal·lacions sirianes. Ara EEUU acusa Damasc de tenir un programa nuclear secret amb ajut de tècnics nord-coreans. Tinguem-hi un ull!

Enviat per: FerranPedret a les 15:48 | Enllaça | comments |
politica

Festes alternatives

No, no us espanteu. No penso parlar de les festes suposadament alternatives que grups autodenominats "anti-sistema" preparen a qualsevol esdeveniment cultural de la ciutat.

Ahir, diumenge, vaig assistir a una festa que demostra com de necessari és el socialisme avui dia. Molts companys meus estaven a Gavà, a la tradicional Festa de la Rosa del PSC preparant-se pel nou curs polític que se'ns ve al damunt. Jo, coses de la feina, estava a la Fira de Montjuic preparant l'stand que l'empresa on treballo ha disposat per aquesta fira.

Vaig relliscar amb un "cutter" a la mà (i a punt de tallar-me o tallar algú altre), vam haver de tallar metall sense eines de protecció (ni tan sols ulleres ni vestimenta, amb la qual cosa alguna cremadeta al braç vaig tenir), i em vaig fer un bon tall al dit amb eines que estaven mal ubicades.

No content amb això, em vaig adonar que allà ningú portava casc, que tothom portava moltes eines de bricolatge però cap referent a la protecció personal, i això que molta gent treballava a gran alçada, que la meva jornada laboral (tot i ser conscient de que aquests preparatius requereixen gran dedicació) va durar des de les 8 del matí a les 23h de la nit d'un diumenge, havent de patir males cares perquè la feina "no està del tot ben feta".

Improbables lectors, no estic segur de que ahir estigués a una festa, però si estic segur que encara ens queda molta feina a fer en la dignificació del treball. Si això va ser només un dia i a una Fira (on tot sembla estar més controlat), em fa por pensar en quines condicions treballa encara molta gent al segle XXI...

Enviat per: JoanS a les 10:48 | Enllaça | comments (2) |
politica

Cinema: “El buen Pastor”

 

Impressionant pel·lícula d’espionatge, però que també podríem titllar de política i/o històrica. El film arrenca amb la desfeta nord-americana a la “Bahia de Cochinos” per anar fent salts històrics i explicar-nos els inicis de l’espionatge nord-americà a través de la vida d’un dels seus agents, Wilson (Matt Damon), i un guió genial d’Erich Roth que passeja la trama des de la universitat de Yale, i més concretament de la seva Skull & bones, autèntica  pedrera de l’establishment nord-americà, fent-nos passar per la OSS (Oficina de serveis estratègics) durant la segona guerra mundial, fins a la creació de la CIA a l’unificar l’esmentada OSS amb la ONI (Oficina d’inteligència Naval).

 

El film és llarg i lent, però imprescindible pels amants del cinema polític i d’espionatge, desgrana a la perfecció els orígens polítics, econòmics i sociològics de la oficina d’intel·ligència més famosa del món, així com la seva total vinculació amb l’Amèrica blanca, anglosaxona i protestant. Resulta també més que interessant la relació entre els agents de la CIA i el KGB, Madre i Ulysses, així com el canvi de cromos en forma de científics alemans que ambdues agències protagonitzen en un Berlín acabat de repartir.

 

La pel·lícula produïda i dirigida pel sempre gran Robert de Niro, està magníficament realitzada, molt ben ambientada i tot i ser força llarga i lenta, no avorreix ni un sol instant donat l’allau d’informació que cada escena proporciona i la manera amb la que s’han treballat detalls que, lluny de ser circumstancials, estan tots i cada un d’ells relacionats amb la història dels últims 50 anys, i que tot i ser llunyans històricament tenen una vigència totalment actual donada la seva càrrega simbòlica, política i històrica.

 

El film compte amb un repartiment espectacular, però sense concessions a estrelletes hollywodienses, doncs de Niro aconsegueix magistralment que cadascú faci de forma impecable el paper que li toca, però sense convertir el film en una desfilada d’actors, com tristament ens té acostumat el cinema actual.

 

Així, Matt Damon, Angelina Jolie, William Hurt, Billy Crudup, Joe Pesci, Alec Baldwin, Michael Gambon, John Turturro, Timothy Hutton i el mateix Robert De Niro amb un paper de secundari magníficament bordat tal i com ens té acostumats, i gràcies a un guió esplèndid d’Erich Roth (Forrest Gump, El Dilema, Munich) donen forma a una pel·lícula imprescindible pels amants del cinema polític i d’espionatge i que si em permeten ajuda a entendre força alguns fets històrics recents i fins i tot fets totalment actuals, a mode d’exemple, els deixo un fragment del diàleg entre l’agent Wilson de la CIA (Matt Damon) i un representant de l’oposició a Castro a Miami i col·laborador de la pròpia agència i naturalment d’origen cubà (Joe Pesci):

 

Joe Pesci en el paper d’exiliat cubà a Miami: “Los italianos tienen a la familia, los negros su música, los judíos su religión, nosotros, los cubanos, nuestras tradiciones etc...la gente como vosotros que tenéis?"

 

Matt Damon en el paper d’agent de la CIA, sortit de Yale: “ Nosotros tenemos los Estados Unidos, el resto estáis de visita”.

 

Molt recomanable.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 17:11 | Enllaça | comments |
cultura, politica