Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Enviat per: FerranPedret a les 15:16 | Enllaça | comments |
cultura, memoria historica, politica, llibres

I l’acta d’eurodiputada?

 

Tal i com explica el company Ferran Pedret en el post que em precedeix, Rosa Díez se’n va del PSOE, és a dir els companys i companyes del PSOE ja no hauran d’aguantar més a aquesta militant que podríem definir sense temor a equivocar-nos com l’exemple perfecte d’actitud deslleial i antidemocràtica.

 

I és que com no podria ser d’una altra manera sóc un fervorós partidari de la crítica, el debat i la contraposició d’idees i punts de vista dins de qualsevol partit polític, repeteixo, dins, però també un defensor sense paliatius de la responsabilitat democràtica i lleialtat al projecte col·lectiu que amb la decisió de militar en un partit polític hom decideix assumir i per la que crec, per tant, que ha de vetllar. És a dir, crec a ulls clucs que qualsevol militant ha de poder exposar i defensar els seus punts de vista, idees i forma de veure les coses, ara bé, sempre seguint els canals establerts per les normes del partit polític en qüestió, i sobretot acceptar humil i disciplinadament que es forma part d’un projecte col·lectiu i que si s’està en minoria, l’únic que queda es intentar convèncer als companys/es la propera vegada, però sobretot acceptar la decisió majoritària i defensar-la com a pròpia de portes en fora, o bé marxar.

 

Com es diria vulgarment, s’han de posar tots els esforços i energies, sempre democràtiques, per intentar guanyar un congrés o que els companys i companyes s’adhereixin a les pròpies posicions, però si no ho aconsegueixes, te jodes!, i defenses com a pròpies les resolucions aprovades per la majoria o te’n vas.

 

Així doncs, donat que finalment Rosa Díez ha decidit marxar, després d’anys de deslleialtat al partit que voluntàriament militava, espero que coherentment, al mateix moment de marxar, abandoni la seva acta d’euro parlamentària, que no és seva, és del PSOE, doncs donat el sistema electoral vigent, els ciutadans i ciutadanes espanyols/es voten partits polítics i a més en les eleccions europees en circumscripció única.

 

Senyora Díez: Em sembla perfecte que hagi decidit marxar del PSOE, de fet me n’alegro moltíssim, però abandoni també l’acta d’eurodiputada. Jo vaig votar la papereta del puny i la rosa, no a vostè.

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 09:13 | Enllaça | comments (1) |
politica

Dues bones notícies

La primera, i més important, és que la Cort Suprema de Xile ha confirmat la sentència de presó a perpetuïtat del general Hugo Salas Wenzel, partícep de la dictadura feixista del general Pinochet i responsable de l'assassinat a sang freda de 12 presos, activistes del Frente Patriótico Manuel Rodríguez (FPMR), coneguts com la matança de Corpus Christi. L'FPMR era un grup guerriller d'extrema esquerra que combatia la dictadura amb les armes. Els assasinats es varen dur a terme en llocs dispersos de la cpital per presentar les morts com si haguessin ocorregut en enfrontaments amb la policia. La sentència reconeix a més el dret de les famílies de les víctimes a percebre 420.000€ en concepte de reparació pel dany sofert.

La segona bona notícia, però infinitament menys transcendent, és que l'eurodiputada Rosa Díez per fi se'n va del PSOE. Quin descans! El que no s'entén és com no s'havien pres mesures disciplinàries contra aquesta persona. Bé, sí que s'entén, suposo que es tractava de no donar-li més notorietat a algú a qui, casualment, ja promociona prou la premsa de la dreta (vegeu sinó les hemeroteques d'El Mundo, l'ABC i La Razón). Diu que s'en va a fundar un partit amb en Fernando Savater. Aquesta senyora ja va intentar ser proclamada candidata a lehendakari pel PSE-EE i va perdre, i ja va intentar ser Secretària General del PSOE i va obtenir, en el seu millor moment de forma, un 6'55% dels vots dels delegats al 35è Congrés Federal del PSOE. Vaja, hom diria que la perd l'afany de protagonisme, i una òbvia deslleialtat al projecte socialista. Doncs molt bé, bon vent i barca nova, ja ens veurem a les urnes.

Enviat per: FerranPedret a les 15:14 | Enllaça | comments (1) |
memoria historica, politica

There is power in a Union

En una població del nord d'Itàlia, ja fa un temps, hi vaig veure un monòlit que em va cridar poderosament l'atenció. Sota la dedicatòria del monument "Als màrtirs del treball", s'hi anaven inscrivint els noms dels treballadors i treballadores víctimes d'accidents laborals. El cas que comenta en el post anterior el company Albert Deusedes és tan indignant que no sé com descriure la ràbia que produeix que existeixin situacions com aquestes. Ja n'hi ha prou de treballadors sacrificats en l'altar de la cobdícia i l'afany de lucre. En memòria d'aquests treballadors  i com a reivindicació de la seva dignitat i de que la lluita organitzada és la única manera de combatre l'explotació, us deixo un vídeo amb la cançó d'en Billy Bragg, titulada, com el post, "Hi ha poder en el sindicat". Cal prendre nota d'un dels cartells que s'hi llegeix: "We have just begun to fight" (Tot just hem començat a lluitar).

 

Enviat per: FerranPedret a les 09:53 | Enllaça | comments |
politica, economia

Esclavitud laboral, avui i a casa nostra.

 

Llegeixo a “El País” d’avui una notícia que ja de bon mati m’indigna, em rebel·la, em produeix un cabreig monumental.....

 

Ahir es va saber a resultes d’un accident laboral que va acabar amb la mort d’un operari a Ciudad Lineal, Madrid, l’existència d’una obra on hi treballaven 10 treballadors des de feia 30 dies amb jornades laborals de 12 hores, sense contracte, sense cap tipus de mesura de seguretat, ni cascs, ni arnesos, les obres no tenien llicència municipal ni un projecte previ aprovat pel Col·legi d’Arquitectes.

 

Els treballadors no havien cobrat ni un euro, només 20 euros diaris per dinar en un bar de la zona i comprar tabac, i dormien en els baixos del mateix edifici on treballaven amb matalassos estirats pel terra. Del citats baixos no en sortien ni els diumenges, únic dia de festa, de tan cansats com es trobaven.

 

Sembla mentida que l’any 2007, a la capital de l’Estat, es puguin donar aquestes condicions d’esclavitud, però el pitjor és que hem de conviure amb notícies com aquesta i a sobre haver d’escoltar algun espavilat preconitzant la fi de les ideologies o dient que la lluita de classes no existeix.

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 08:39 | Enllaça | comments (1) |
dret, cites, politica, economia

L'apassionant món de l'autoodi

Dins de l'ideari i la terminologia pròpia del discurs nacionalista, el terme que sempre m'ha seduït més per la seva absurditat, la seva inversemblança i el seu esoterisme que insinua quelcom d'obscur i fosc que els catalans tenim en el nostre interior i que patim sense saber-ho i que només saben detectar els que han vist la LLUM i el Camí del nacionalisme és l'autoodi.

Com a concepte teòric n'he trobat una definició interessant en una de ponència del sociolingüista Jordi Solé i Camardons, cito:

"L'autoodi consisteix a amagar les característiques pròpies que no s´adeqüen als estereotips dominants, i per tant, cerca la identificació amb el grup dominant, alhora que manifesta intolerància i rebuig amb la cultura i la llengua pròpies. L'autoodi reforça l'acomplexament, el fenomen de l'ocultació lingüística i facilita mentalment la substitució lingüística.

En certa manera, l'autoodi es manifesta com una mena de síndrome d´Estocolm col.lectiva, atès que justament les víctimes semblen enamorar-se del botxí lingüicida. Sense neutralitzar aquesta síndrome no tindrem la resposta adequada."

En el fons crec que la definició descriu únicament el procés natural d'assimilació d'una cultura i/o llengua per part d'una altra, cosa que ha existit sempre al llarg de la història de la humanitat.

Ara bé, si prenem com a veritable la cosmologia de Ptolomeu i prenem el fet català com el centre de l'univers i al voltant del qual giren la resta d'objectes alehores si que té sentit parlar d'autoodi, però aplicant el mètode científic és absolutament impropi parlar en aquests termes i cal entomar-ho com un procés d'assimilació. No conec ningú que em digui que se sent autoodiat ni ningú que se'n identifiqui com a víctima de l'autoodi. De fet escrivint això no tinc la sensació que m'odïi a mi mateix. Quasi que em resultaria més senzill creure que Ptolomeu era català. Serà una mena de tumor que ningú ens ha diagnosticat?

Ara bé, de ben segur si que estaria d'acord amb l'existència d'un procés d'assimilació per part de la cultura dominant i també estic d'acord en què la nostra llengua i cultura cal cuidar-les i mimar-les de manera que no es vegin absorbides per cap altra, peró mai sota el terme "combatre l'autoodi" ja que implica una visió catalano-centrista del món impròpia d'una cultura moderna.

I el què ja em sembla absolutament surrealista, és quan sents el terme autoodi aplicat a discursos sobre la política del dia a dia. Aplicar el terme als processos culturals és, com a mínim, estrambòtic, però aplicat a la política és directament fals, poso un exemple: Que tinguem un president d'origen andalús per alguns és simptoma d'autoodi, jo em decanto més pel fet que és un simptoma de la pluralitat del nostre poble.

Enviat per: joanriera a les 17:48 | Enllaça | comments |
cultura, politica

Cinema: "Alatriste"

Titol Original: Alatriste

Any: 2006
Duració: 147 minuts
País: España
Gènere: Aventures

Fotografia: Paco Femenía
Guió: Agustín diaz Yanes, basada en las novel·les “Las aventuras del Capitán Alatriste” d’Arturo Pérez-Reverte.

Director: Agustín Diaz Yanes

Intèrprets: Viggo Mortensen, Elena Anaya, Javier Cámara, Jesús Castejón, Juan Echanove, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Eduardo Noriega, Blanca Portillo, Unax Ugalde.

 

Alatriste, és una superproducció de cine, podríem dir que la primera superproducció del cine espanyol, i que a més pretén portar a la pantalla la meravellosa, apassionant, romàntica i entretinguda obra de Pérez-Reverte “Las aventuras del Capitán Alatriste”, i només per això, és interessant de veure.

 

El problema apareix quan comença la pel·lícula, un soporífer videoclip de quasi dues hores i mitja que amb una fotografia excel·lent, un vestuari realment espectacular, una ambientació molt ben aconseguida i la interpretació excel·lent d’alguns dels seus intèrprets, no tots, així espectacular Juan Echanove i/o Eduardo Noriega, però simplement plana Ariadna Gil, no ofereix res més, doncs l’únic que aconsegueix el film es avorrir fins l’impossible, i per mi el més horrorós de tot, treure les ganes de llegir la fabulosa obra de Pérez-Reverte als que encara no la coneguin, o donar un cop de puny a la cara als que l’hagin llegit.

 

La veritat és que portar a la pantalla un llibre ja és de per si difícil, però en aquest cas, la obra literària, 5 volums, quasi ni s’endevina, doncs el director ens vol o ha de resumir tant, que la pel·lícula es converteix en una successió d’escenes, a vegades poc relacionades, breus, amb poca força i sense sentit, així com una total despersonalització de molts dels personatges, personatges com per exemple Fray Luis Bocanegra, Blanca Portillo, d’una força i importància sublim en els llibres que en la pel·lícula no és més que un espectador.

 

Afegir que el director es permet llicencies, que suposem Pérez-Reverte consenteix, doncs en la novel·la queda més que clar que l’amor d’Alatriste es la mestressa de la taverna, no una actriu de teatre.

 

Resumint, si no l’heu vist només hi ha dues raons per fer-ho, recolzar la primera superproducció espanyola, perquè el cine espanyol prengui exemple i es segueixin fent pel·lícules d’aquest tipus, i veure la pitjor escena bèl·lica de la història del cinema, la batalla de les piques, però això sí, si l’han vist i no els hi ha agradat, el que molt em temo per poc criteri cinèfil que tinguin, no deixin passar ni un minut i llegeixin immediatament la novel·la de Pérez-Reverte, la pel·lícula encara els hi semblarà pitjor, però passaran una molt bona estona amb el Capitán Alatriste i les seves aventures en mig de la caiguda de l’imperi espanyol.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 12:20 | Enllaça | comments |
cultura, llibres

Contra el consens

El consens (del llatí consensus, que tradueixo lliurement per acord), és definit com un acord general, sigui tàcit o manifest, entre els membres d'un grup, que permet adoptar una decisió sense necessitat de votació prèvia. El consens suposa unanimitat o, més correctament, absència d'oposició, però s'empra també, sovint, per definir situacions en què hi ha una opinió o sentiment fortament majoritari. El mètode de presa de decisions per consens, en cas que es respectin una sèrie de paràmetres i quan es tracta de decisions sobre segons quins assumptes, té indubtables virtuts que el fan atractiu atès que permet un cert grau de conformitat de tots els agents que hi han participat amb el resultat assolit, tot i que no en garanteix la plena satisfacció (com resulta de la pròpia naturalesa del mètode).

El consens és sempre perseguible i desitjable? Crec que és rellevant fer-se la pregunta, per les implicacions polítiques que té, i per l'enaltiment, interessat en alguns casos, que es fa d'aquest concepte. Dic que en alguns casos s'enalteix o fins i tot es sacralitza interessadament el consens, i no em sembla que calgui anar massa lluny per trobar-ne exemples. Bé és cert que es tracta d'exemples on no hi ha massa subtilesa ni refinament, que resulten de baixa volada per com n'és de fàcil descobrir la trampa, però no són poc perversos en la seva intenció ni poc danyins en els seus efectes. Em refereixo a les reiterades crides que es fa des del PP al consens en matèries en les quals ells mateixos, amb postures radicalitzades, actituds combatives, i excloent a formacions minoritàries del pretés consens, fan impossible arribar a cap tipus d'acord. Em refereixo a la qüestió de la lluita contra el terrorisme, entre d'altres punts. Però bé em podria referir a les crides al consens nacional a les quals es refereix, en part, un dels darrers articles del company Joan Sanchís.

En aquestes ocasions, el qui fa la crida al consens pot buscar empantanegar l'adversari en la recerca d'un consens impossible i per tant provocar la paràlisi de les seves accions, o bé pot pretendre acusar-lo de ser incapaç de generar un consens que al mateix temps s'encarrega de torpedinar, o bé, i això és més freqüent del que sembla, pot cercar protegir el propis interessos acomplexant a un adversari que té por d'aparèixer com a radical si no s'avé a fer concessions, provocant que es dil·lueixi el missatge del poruc o, fins i tot, canviant les seves aspiracions i decisions per por de sortir-se dels marges d'un consens social definit i administrat per aquell qui es presenta com a moderat i propici al consens (sempre que un vagi en la seva direcció, és clar). El PSOE, segons els diaris d'avui, ha decidit centrar la seva imatge i discurs. Probablement la persecució del centre, i la suposada majoria i per tant major consens que la mitologia atribueix a aquest espai hi tinguin alguna cosa a veure.

En altres ocasions, no hi trampa amagada en les crides al consens, sinó una benintencionada pretensió de trobar el just punt mig on es troba tota virtut, segons alguns pensadors. Però tant quan hi ha parany com quan no, no sóc partidari de sotmetre'ns a la persecució del consens social, en tot i a qualsevol preu. Com en tot, el matís és important i el consens no sempre és assolible, ni tan sols és sempre desitjable. Encara menys quan sota les crides al consens alguns, en realitat, el que ens volen dir és: conforma't, obeeix, compra, calla.

El dissens i la crítica són fonamentals per que existeixi progrés en el camp del pensament, i el diàleg i confrontació entre postures oposades pot permetre arribar a punts d'acord o no, però sempre resulta profitós. Fins i tot, si em permeteu un petit brot d'ortodòxia hegeliano-marxista, la dialèctica explica perfectament els processos històrics i socials.

El conflicte existeix sempre en la societat, no només per l'existència de punts de vista radicalment diversos o interpretacions diametralment oposades sobre la realitat social i la causa dels fenomens econòmics i socials, sinó per interessos objectivament irreconciliables i voluntats de construir projectes de societat molt diversos.

Les nostres aspiracions i anhels, la societat que volem construir, no cap en els marcs dins dels quals volen que arribem a consensos. El nostre és un dissens profund, radical, que tot ho qüestiona. Als qui, complaguts, ens miren amb un mig somriure condescendent, perquè han aconseguit en els darrers temps que molts dels nostres s'empassin allò del final de les ideologies i de la història, als qui s'esforçen a diari per presentar l'actual estat de coses com a immutable, com l'únic estat possible,  i també als qui profetitzen la dissolució de les idees socialistes en magmes consensuats amb els nostres adversaris de sempre, els he de dir una cosa: dissentim, i estem determinats a confrontar-vos. Som molts i en serem més, i quan nosaltres ja no hi serem, seran uns altres els qui ocuparan el nostre lloc en el combat. El futur serà molt diferent de com l'imagineu. Ja podeu anar esborrant els somriures. 

Enviat per: FerranPedret a les 15:27 | Enllaça | comments (3) |
politica

"Que bonic és viure" tot veient com peta la bombolla immobiliària

La bombolla ja està petant, com podem anar veient a mesura que avança el 2007. Aquesta bombolla però no ha petat com la tecnològica de l'any 2000 (algú recorda el cas Terra?), tot just s'ha iniciat als EUA amb la crisi de les societats hipotecàries, ben bé a l'estil "Que bello és vivir!" de Frank Capra, però aleshores al Sr. George Bailey (James Steward) no el va ajudar la Reserva Federal sino el veïns de la comunitat.

A Espanya amb el càstig bursàtil a Astroc ja vàrem veure un primer símptoma,  i avui llegeixo que Colonial ha decidit no repartir dividend a causa del seu gran nivell d'endeutament, per tant, els que tingueu títols de Colonial "all i aigua". El mercat espanyol es troba saturat, ja s'ha edificat tot lo edificable i només falta que Polaris world o Marina d'Or comencin a fer 2x1 (pagui'n un i li regalem un altre).

Poc a poc, però la crisi americana a través de l'economia financera (bàsicament les operacions que els bancs realitzen al mercat internacional) es va contagiant a Europa, i el vell continent de moment aguanta bé  gracies sobretot a que la seva bombolla és bastant més petita que l'americana, exceptuant precissament un únic país, el nostre, on fins hi tot, si remenes bé el sector, es poden trobar agents immobiliaris que t'oferiran inversions especulatives de comprar pisos a l'Europa de l'Est. Conec una familia catalana que s'han comprat dos pisos a l'equivalent de L'Hospitalet de Llobregat de Sòfia (Bulgària) no els hi desitjo cap mal, però si algún dia recuperen els diners invertits crec que ja serà prou.

Però el què em fa por de veritat és el cost social en atur que es pot generar a partir de l'aturada inversora en la construcció. A Catalunya desgraciàdament tenim experiència en bosses d'atur, i sabem fer polítiques contra l'atur, però el què serà nou per nosaltres és que la bossa d'atur serà en un percentatge molt important d'immigració, ja sigui de l'est, iberoamericana i/o magrebina.

Confio que la societat catalana sigui prou madura com per saber lluitar contra l'atur quan el gran gruix d'aturats són de pell una mica més fosca (alguns), altres parlen idiomes estranys, o fins i tot d'altres són d'una altra religió.

Això pot provocar situacions de fragilitat social, i aquest haurà de ser el gran repte dels governs dels anys que venen.

Segons xifres de CCOO que ha publicat un diari madrileny per cada 1% de caiguda en l'activitat del sector de la construcció es destruiran 50.000 llocs de treball, em sembla un càlcul molt pedrestre, però poden servir per fer-nos una idea. I si fem previsions, m'atreveixo a dir que l'activitat pot caure ben bé un 20 o un 25 %, feu números doncs.

Per tal de paliar-ho caldrà treure la pols als manuals de l'il·lustre Keynes i començar a compensar amb obra pública. I perquè no, de passada reduir el decalaix inversor que pateix el nostre país en infrastructures.

Però igual que a "Que bello es vivir" sempre hi ha un Mr. Potter disposat a guanyar diners a costa de la desgràcia dels altres. Tant de bo la societat catalana sigui tant solidària com la de Bedford Falls.

Enviat per: joanriera a les 15:14 | Enllaça | comments (1) |
politica, economia

Ei!

 

Com heu pogut comprovar amb el post anterior ja he tornat de vacances, i la veritat és que ara em fa ràbia haver escrit el post que precedeix l’actual, primer perquè no he saludat i després, perquè la veritat, després de rellegir-lo no em fa el pes, però bé....és el preu del directe....je je.

 

Doncs això, que ja som aquí.....i de mandra, depressió i mandangues postvacacionals res de res, estic eufòric, eufòric perquè comenci el curs polític, per posar el nòrdic, treure la jaqueta de l’armari, tornar a l’agrupa i que obri el Passenger, i tornar a la civilització i deixar enrere d’una vegada la crema de sol, la platja, el banyador i horterades varies (Us asseguro que jo amb banyador i cobert de crema de sol a la platja sóc ben bé la imatge d’una horterada).

 

I és que les vacances han estat molt bé, hem viatjat, dormit, menjat i begut força i mira per on, tot i que a alguns desaprensius els ha molestat, la natura ha estat benevolent i no ha fet molta calor i ha plogut, ja som més europeus, ja som més civilitzats.

 

Ara toca tornar estar al peu del canó, escriure, llegir per escriure més i millor, discutir, defensar opinions i punts de vista i treballar pel que creiem i pels què creiem, com sempre.

 

Ara toca posar-nos la bufanda, retrobar els companys i companyes, preparar documents, defensar-los i posar-los en pràctica per més convergents que es posin pel mig, per fi s’acosta el dia en que sortirem de treballar i serà fosc, i anirem al cinema i no quedarem glaçats i obrirà l’Arturo i soparem rosbif amb un Priorat.

 

S’acaben les vacances, hem descansat, ho hem passat bé i hem tornat, tots i totes, i hem agafat força, endavant!.

 

Com veieu no sóc amant de la canícula, però és que a més s’acosten els meus mesos preferits de l’any, de setembre a novembre, fa el millor temps, s’inicia el curs polític, s’estrenen les millors pel·lícules, els guiris desfilen, retrobes els companys/es, al setembre els restaurants deixen la cuina/herbolari de banda i els locals habituals tornen a obrir, o si ja eren oberts ja hi ha tornat el cambrer/a que mentre era de vacances havia fet que el local no fos el mateix de sempre o que fins i tot haguessis hagut d’especificar com t’agrada la copa. I per si fos poc arriba l’època en què Barcelona està més maca.

 

Així doncs, som-hi!

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 12:49 | Enllaça | comments (1) |
viatges