Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

"Me las Piro!!!!"

 

Bé família, per fi han arribat les esperades vacances, i merescudes eh!. Avui és l’últim dia de laboro, me’n vaig de vacances!!!. Tot i que dubto, i molt, que em trobeu a faltar, improbables lectors, m’acomiado fins a finals d’agost, doncs m’esperen dies durs de migdiada, esmorzars llargs amb premsa inclosa, lectures posposades a la fresca,  i assolir augments desproporcionats i insultants d’àcid úric, colesterol i triglicèrids, per la qual cosa em serà impossible, com comprendreu, anar actualitzant el blog.  

 

A la tornada prometo seguir torturant-vos amb les meves intranscendents cabòries i potser fins i tot comentar com han anat les vacances. Espero retrobar-nos  a la tornada i que passeu tots/es unes bones vacances, i pels que treballeu aquest mes, no patiu, ja sabeu que diuen....”qui treballa a l’agost, fa vacances dues vegades”.

 

Hasta lueg!!!!!

 

...........”Ya llegoooo el veraaano, ya llegoooo la fruuuuta y el que no se agaaaache.......”

 

Salut!!!!

Enviat per: AlbertDeusedes a les 10:16 | Enllaça | comments |

Ha mort Ingmar Bergman i 2

 

“La muerte está justo detrás vuestro. Su guadaña centellea sobre vuestras cabezas.” (Séptimo Sello. Ingmar Bergman. 1956).

 

Ahir va morir Ingmar Bergman, el director i guionista suec que va saber comunicar com ningú amb les seves pel·lícules i obres de teatre, moltes realitzades per a la televisió, els diferents estats de conflicte intern dels seus personatges, així la mort, la solitud, l’amor, la idea de Deu, el diable etc..., recreant com ningú l’existencialisme humà a través dels seus ja famosos personatges “bergmanians”.

 

Ara bé, em sobta molt que avui puguem llegir, veure i escoltar infinitats de crítiques de cinema sobre la seva obra i que multitud de mitjans es desfasin en elogis cinematogràfics i artístics sobre l’obra del geni de Upsala, doncs és evident que la seva obra, o millor dit gran part d’ella forma part de la història del cinema, però no entenc que multitud de suposats cinèfils que no han vist ni una pel·lícula del citat autor avui el vetllin.

 

I és que comença a ser habitual en el despotisme il·lustrat en el que vivim i l’esnobisme cultural rampant que s’elevi a categoria de Deu a aquells que en vida han estat ignorats i poc valorats.

 

No critico que hi hagi ignorants sobre l’obra de Bergman, el que critico és que avui s’apuntin al que política i periodísticament avui toca, parlar de la figura d’un cineasta que tot i no haver-ne seguit, estudiat i conegut l’obra, la correcció de l’stablishment cultural imperant fa que tothom en parli, i bé.

 

De fet, em considero un pretès cinèfil, podria dir allò de que m’encanta el cinema, i la veritat, tot i reconèixer la complexitat de l’obra “Bergmaniana”, mai he estat un entusiasta de la mateixa per varies raons, la primera per la poca varietat de la mateixa, doncs tot i tocar nombrosos i profunds temes, totes i cada una de les seves obres, almenys les que conec, versen sobre l’existencialisme, podent-les separar cronològicament per etapes de maduresa, temàtica i estètica. Però sobretot, i sent conscient del risc que corro al poder semblar un neandertal i poc sensible espectador, trobo l’obra de Bergman, sincerament, profundament avorrida i monòtona.

 

A mi m’agrada molt el cinema, com he dit, m’agrada el cinema d’entreteniment, el cinema que fa somiar, el que fa riure i el que fa plorar, m’agrada molt el cinema crític, el social, el d’autor, el “hollywoodiense” i fins i tot el “bollywoodiense”, el western, el bèl·lic, el romàntic, el documental, el d’aventures, el de terror, el de intriga, el policíac, la comèdia, l’històric, l’eròtic i fins i tot el pornogràfic, però el que no m’agrada gens ni mica és que em diguin el que m’ha d’agradar i el que no, i em molesta que em posin l’etiqueta d’insensible, neòfit o ignorant quan un suposat gran vi no m’agrada o quan una obra d’un gran geni m’avorreix i em fa badallar, doncs Bergman, al meu parer,  és autor de grans obres mestres cinematogràfiques com el “Séptimo Sello”, “Fresas Salvajes” o “Persona”, però també al meu parer, es clar, és autor de grans avorriments i soporífers films com “Noche de circo”, “Fanny y Alexander” o “Sonata de Otoño”.

Perquè si una conclusió he tret dels meus anys d’espectador de cinema compulsiu és que qui decideix si una pel·lícula és bona o dolenta no és el nom del director de la mateixa, ni tampoc la part de la indústria anomenada crítica, sinó aquells que de veritat fan realitat l’existència del setè art, i a qui mai es fa cap homenatge, els espectadors.

 

Ha mort un gran director de cinema, però en la meva legítima llista d’espectador compulsiu, no figura entre els 25 directors que han fet enamorar-me quasi de forma malaltissa del cinema, per molt que a alguns els hi sembli un sacrilegi el que dic.

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 09:46 | Enllaça | comments (11) |

Ha mort Ingmar Bergman

El gran director suec, Ingmar Bergman, autor d'un bon grapat de pel·lícules que són autèntiques joies dle cinema, ha mort avui, a l'edat de 89 anys, en una de les moltes illes que voregen les costes del país nòrdic. Sembla que, finalment, la jugadora d'escacs que va filmar en "El setè segell" se l'ha endut amb la resta dels seus personatges. Nosaltres, des d'aquí, el saludem tot agraïnt-li el bon cinema que ens ha llegat i els bons moments que ens ha fet passar, des de les seves primeres pel·lícules fins a la recent "Saraband".

Enviat per: FerranPedret a les 11:56 | Enllaça | comments |
cultura

Tu, jo i el meu amic Frank

Era cap a l'any 2000, la tardor o l'hivern, quan va sonar el timbre de la porta i es presentà a sopar un dels companys també afeccionat al Rat Pack i als crooners americans.

Feia poc que l'Eli m'havia regalat el disc on el Loquillo interpretava a l'estil de les orquestres dels anys cinquanta un grapat de cançons de l'estil "En Dino's a las diez", "Caray" o "Mis problemas con las mujeres".

Aquests sopars sempre s'havien de fer en dia laborable, ja que el cap de setmana era reservat pels esdeveniments socials i calia complir com un pepe.

El company en comptes de dur una ampolla de vi, es presenta amb un CD dient: "apaga aquest soroll, posa música de veritat, té". Es tractava del segon volum d'estandards de jazz de Rod Steward.

Iniciem el sopar amb amb un còctel de martini, després un bon àpat en una taula ben parada vi dels costers del Segre (era el de moda en aquell moment) i progressivament anàvem introduint els temes de conversa adequats a l'ocasió, primer els mercats financers arribant a la conclusió que les redibilitats estelars de l'ING només podien estar finançades pel tràfic internacional d'armes o de diamants industria que de fet és molt pròpia dels holandesos.

Després d'analitzar el mercat mundial de fons d'inversió vam passar a discutir temes més importants: si "Menos que cero" de Ellis era millor o no que "Modelo de conducta" de McInerney o què tenien en comú Mr. Bateman i Connor McNight. I quan ja vam començar a discutir sobre les qüestions trascendentals de la vida aleshores ja teniem de fons The Voice. Personalment em decanto pel Connor, potser no és tant elegant, ni tant podridament ric, però no és un estirat i com a mínim no és un psychokiller.

 Després de sopar, vam agafar el cotxe i en un minut estavem al Red Lion, tot un clàssic de les Corts, i d'allà vam creuar caminant pel petit Luxemburg (av. Madrid - Vallespir, hi ha 7 sucursals de banc seguides) fins un garito d'estil retro que poc després vaig tornar a veure, però a les pàgines de crònica negra dels diaris.

Però el què realment ens inquietava, el què ens treia la són i provocava més debat, el què acabaria provocant que anéssim a treballar sense dormir el dia següent, i feia que seguissim amb tota aquesta parafarnàlia d'estil cinquantes a New York City, el que no ens deixava anar cap a casa tranquils era la certesa de la cita dels Talking Heads amb la que Easton Ellis inicia el seu best-seller:

"I mentre's el món s'ensorrava i queia a troços, ningú hi prestava massa atenció"
Talking Heads

Enviat per: joanriera a les 11:32 | Enllaça | comments |
cultura, cites, economia, llibres

Enviat per: FerranPedret a les 18:32 | Enllaça | comments |
economia, politica

Cultura General?

 

Ahir a la nit, després de sopar, em vaig dedicar a sobreviure, és a dir a no separar-me ni un instant del ventilador, i “arrepenxingat” al sofà vaig fer una mica d’allò que en terminologia anglosaxona denominen “zapping”, i que en català vindria a ser “canviar de canal compulsivament i sense cap criteri”.

 

Després d’arribar a la conclusió que els programadors de les graelles de les diferents cadenes televisives deuen ser uns éssers dignes de conèixer, doncs podríem dir que ahir només es salvava el C-33, que oferia la genial “Love and Death” (1975) de Woody Allen, titulada a casa nostra com “La última nit de Boris Grushenko”, la veritat és que em vaig quedar de pedra, esgarrifat i tremendament afectat quan el meu dit, ja totalment descontrolat, em va portar fins a un programa/concurs, que no recordo si vomitava Tele 5 o Antena-3.

 

De sobte em trobo dues noies precioses, en bikini, realment esculturals i un noi igualment escultural, això sí, sense bikini, però amb una espècie de banyador que de ben segur la meva àvia hagués titllat de cinturó.

 

Doncs bé, no sé quin era exactament el premi del concurs, però havien d’encertar el títol de grans obres de la pintura que es mostraven en una enorme pantalla, i van ser incapaços de fer-ho, no en tenien ni idea, no m’ho podia creure, perquè, direu, home! hi ha força gent que potser no ho hagués sabut, però és que els quadres eren ni més ni menys que “La rendición de Breda” de Velázquez i el “Gernika” de Picasso!!!. I no en tenien ni idea!!!. Us ho prometo, és real, no m’ho invento.

 

Com us podeu imaginar no sortia del més absolut estupor, però el que em va treure de la sorpresa majúscula va ser la indignació pel fet que la ignorància més absoluta d’aquells estranys éssers amb un físic perfecte i directament proporcional a la falta de neurones que demostraven, feia esclatar al públic de riure. Sincerament, no li vaig veure la gràcia per enlloc.

 

Espero sincerament, pel bé del país, la cultura i la decència que tot plegat formés part d’un gag d’aquests a que ens té acostumats la televisió, és a dir, a una porció més d’estafa i escombraria televisiva habitual, i que en realitat aquelles belleses estiguessin fent un paper, perquè de no ser així, realment ens hauríem de fer mirar, i molt, el sistema educatiu d’aquest país.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 09:28 | Enllaça | comments (1) |

Dues de verdes i una de madura

"Tota idea que triomfa camina cap a la seva perdició" (André Breton, escriptor surrealista francès, 1896-1966)

"Tota revolució s'evapora i deixa només el fangar d'una nova burocràcia" (Franz Kafka, escriptor txec,1883-1924)

"Cap canvi social s'ha assolit mai sense una revolució. Una revolució no és altra cosa que el pensament portat a l'acció" (Emma Goldman, feminista i revolucionària nord-americana, 1869-1940)

Enviat per: FerranPedret a les 17:59 | Enllaça | comments |
cites, politica

Missió a la Terra

 

Central de Alt Comandament, aquí XR-FV, porto una setmana a la terra, concretament en un indret que alguns terrícoles denominen Catalunya, altres terrícoles Espanya i altres Països Catalans. Fa una temperatura infernal, quasi 30º, res a veure amb els plàcids -176º de casa nostra.

 

Amb el merescut respecte, voldria demanar el trasllat a algun altre planeta o si pogués ser, a casa mateix, però si us plau, traieu-me d’aquest infern.

 

Fa una calor asfixiant, i tot que no plou mai, els terrícoles, els d’aquesta zona s’autodenominen catalans o catalanes, segons sigui el tipus d’òrgans reproductors que tenen, no paren d’utilitzar l’aigua. La seva vida es basa en fer quantitats estratosfèriques de consum d’energia, encara utilitzen energia elèctrica, no han descobert la Z3D, però així i tot porten 3 dies sense energia i no funciona res. Són una mica estranys.

 

Els catalans i catalanes a canvi del treball reben una misèria anomenada nòmina, amb la que han de subsistir 30 dies, 55 ertyus nostres, que en forma de papers de colors i peces metàl·liques, anomenades monedes, serveixen per fer transaccions, sí, ja ho sé, estan força atraçats.....Doncs bé, aquests dies molts catalans i catalanes es gasten els papers de colors i les monedes per anar tots junts a la platja i banyar-se en una aigua super contaminada, que nosaltres ni depuraríem, i agafar greus enfermetats a la pell a causa dels rajos ultravioletes del Sol. Són conscients del mal que es fan, però creuen que posant-se uns preparats en forma de crema per tot el cos, que farien riure als nostres científics, no els passarà res. Per anar a banyar-se a les aigües contaminades, fan cues enormes amb uns vehicles rudimentaris, anomenats cotxes, on perden hores i hores dels dies de descans de la feina que porten tot l’any esperant. Nota: any = 660 ertyus.

 

Tenen un poder judicial compartit amb una altra zona anomenada per alguns terrícoles Espanya, per altres Resta de l’Estat i per alguns, pocs, País Invasor, equivalent defectuós del nostre sentit comú, que la majoria creu que és just i tracte igual a tothom, tot i que uns quants habitants de la zona, saben la veritat. Dic defectuós perquè els errors i lentituds són habituals, a mode d’exemple, aquesta mateixa setmana un jutge, aplicador del sentit comú, aquí sembla que no tothom en té i hi ha terrícoles que l’apliquen (suposadament) als altres, tot castigant-los, sí, sí, encara s’han de castigar uns als altres.

 

 Doncs bé, un jutge ha prohibit que una catalana visqui amb els seus catalans petits, els terrícoles neixen petits i es van fent grans i envellint fins que moren (és estúpid, però alhora curiós),  perquè li agrada practicar sexe, com el nostre werf,  amb catalanes, recordeu, òrgans reproductors diferents dels catalans. Aquesta mateixa justícia, institució que aplica o hauria d’aplicar el sentit comú que són incapaços de tenir ells mateixos i els càstigs, també aquesta setmana, ha retirat una revista, equivalent al nostre digilec però en paper, perquè hi havia un acudit que no ha fet gràcia a uns quants.

 

Hi ha moltes més dades, però seria molt llarg d’explicar-les totes, si us plau alt comandament, us demano immediatament el trasllat, no els suporto més, no puc seguir intentant entendre la forma de vida que m’heu demanat estudiar, doncs la barreja de surrealisme, disbarats, poca eficiència i eficàcia i les demostracions reiterades d’estupidesa em superen sobre manera.

 

PD: El següent comunicat versarà sobre un rudimentari tren que estan construint, sí, sí, encara viatgen amb tren, al qual anomenen “d’alta velocitat” perquè va a més de 300 km hora, o sigui a 27 gujh, ja ja ja. No us ho podeu ni imaginar, n’hi ha per llogar-hi cadires....

XR-FV

Barcelona (Planeta Terra)

Enviat per: AlbertDeusedes a les 14:18 | Enllaça | comments (1) |

Em  preocupen poc els símbols

Fa uns dies, quan vaig fer una petita estada a les comarques de la Catalunya central vaig tenir un petit debat sobre una d'aquelles coses que als socialistes ens preocupen poc: la política de simbols, que si la bandera espanyola si o que si no.

En aquell debat jo vaig defensar la postura de que es pot ser completament socialista i a la vegada no sentir-se representat per la bandera espanyola ja que la nació que sento com a pròpia és la catalana i que en qualsevol cas puc entendre la presència de l'espanyola com la representació de l'estat plurinacional del que participem activament, però culturalment jo només em sento català tot i que la resta de banderes no em molesta en absolut.

I seguint aquest mateix plantejament, ja que els símbols ens preocupen poc, no trobo que sigui de rebut que un alcalde d'una coalició d'aquestes progres que hi ha per l'interior del país i que tot just acaba de guanyar l'alcaldia  a ERC el primer que faci com alcalde sigui complir amb els protocols que marca la llei i torni a posar la bandera espanyola després de 4 anys, o 8  a la tintoreria.

Ja que ens preocupa poc, penso que tampoc hem de ser proactius a  esmenar els errors dels responsables polítics anteriors. En comptes de ser la primera cosa que es faci (que reflecteix una actitud nacionalista espanyol) en tot cas pot ser la vuitena, la novena, o la mil. De la mateixa manera que en un municipi que hi fossin totes les banderes tampoc en trauria cap.

Ara bé, el què certament em dol és que per expressar aquest pensament se'm associï amb una ideologia nacionalista  per les dues parts, els nacionalistes em diuen que estic errat de partit, mentre que els que no ho són m'acusen de ser-ho. Això no és ser nacionalista, és ser raonable amb el nostre discurs polític, a mi, certament els símbols em preocupen poc, en un sentit i en l'altre, i soc on he d'estar.

Enviat per: joanriera a les 19:49 | Enllaça | comments (2) |
politica

Geometria clàssica aplicada a l'AVE

Vaig llegir una carta al director ahir que no m'en puc estar de citar-la. Referint-se a l'AVE deia:

"Que jo sàpiga, la distància més curta entre dos punts segueix essent la recta".

Enviat per: joanriera a les 17:15 | Enllaça | comments |
politica