Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Una cita sobre el poder

"El poder mai fa un pas enrera... només ho fa quan s'enfronta contra més poder"

Malcolm X (lluitador pels drets de la població negra als EEUU), 1965

Enviat per: FerranPedret a les 13:58 | Enllaça | comments |
cites, politica

N’hi ha que no volen els mateixos drets per tothom

 

Ahir a les 16:00 hores el Congrés dels Diputats havia d’acceptar o rebutjar la Iniciativa Legislativa Popular en contra del matrimoni entre persones homosexuals presentada pel Foro Español de la Família, confederació d’associacions familiars, en la seva gran majoria, per no dir totes, de clara tendència conservadora.

La ILP presentada pel Foro Español de la Familia, confederació coneguda, entre altres coses, per la posició totalment contrària a l'avortament, pretenia derogar la reforma del Codi Civil que l'actual govern Zapatero va emprendre per legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe el passat any 2005.

 

La Iniciativa Legislativa Popular va ser rebutjada pel vot en contra de tots els grups parlamentaris, amb l'excepció del Partit Popular i els diputats i diputades d'Unió Democràtica de Catalunya, que van fer front comú, emulant el que sovint passa al Parlament Europeu, on ambdues formacions formen part del mateix grup parlamentari.

 

De res ens ha de sorprendre que la dreta espanyola i catalana vagin una vegada més de la mà, doncs els seus interessos i als ciutadans i ciutadanes que representen són els mateixos, evidentment la dreta econòmica i social, i molt especialment en la votació d’ahir a la tarda, als sectors cristians més retrògrads i ultramuntans.

 

El que si que sorprèn és el fet d’amagar el que de veritat pensen amb arguments semàntics i filològics, esgrimint que no es pot parlar de matrimoni, però si d’unió entre persones del mateix sexe, per no dir, el que per altra banda els seus seguidors suposo que els hi agradaria sentir, que l’amor entre persones del mateix sexe és contra natura, que no és acceptat per l’església i que va en contra de la paraula de Déu i per tant no es de bon cristià, això evidentment des del seu punt de vista, però en tot cas obviant, entre altres coses, que a molts de nosaltres la paraula de Déu no és precisament que ens importi gaire, però sobretot que les lleis han de ser de tots/es i per a tots/es i que no tots i totes som cristians/es.

 

Per altra banda tinc força curiositat per saber què en pensen de tot plegat tots aquells votants de la coalició CIU, doncs no sé si hi ha estudis i/o enquestes sobre quin tant per cent de votants aporta cada un dels partits de la coalició, però si que m’atreviria a dir que a molts votants de convergència, en conec uns quants, no els hi deu fer massa gràcia que els seus vots serveixin per aquestes coses, tot i que per altra banda comprendran que no sigui una qüestió que em tregui la son.

 

Finalment des d’aquest post només voldria exclamar l’alegria de què la ILP del Foro Español de la Familia no prosperés en el tràmit parlamentari i recordar, que una vegada més, aquells que en tantes ocasions s’omplen la boca amb la defensa dels interessos de Catalunya, evidentment de la Catalunya política, social i econòmica, de dretes, conservadora, ahir a la tarda varen defensar a més, la catalunya cristiana, que està molt bé, de veritat, però el problema és que ho van fer contra els drets dels catalans i catalanes homosexuals, que també són Catalunya.

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 12:12 | Enllaça | comments |
dret, politica

El Hiyab

 

Llegeixo a El Pais d’ahir que a la ciutat belga d’Anvers, on els socialistes formen govern des del final de la II Guerra Mundial, es començarà a aplicar d’aquí a unes setmanes una nova llei municipal que obligarà a les funcionaries musulmanes a treure’s el hiyab quan treballin davant el públic. Evidentment la llei no afectarà només a la hiyab, sinó també a la kipá o els crucifixos cristians.

 

Llegint la notícia d’El Pais, també ens assabentem que és pràctica habitual en l’empresa privada d’Anvers no contractar dones musulmanes que portin el hiyab, evidentment perquè deuen creure, pel que sigui, que comercialment els perjudica.

 

Per tant, sembla evident que l’Ajuntament de la citada ciutat belga alguna cosa havia de fer, o bé legislar l’ús del hiyab o donar resposta a la discriminació en l’àmbit de l’empresa privada si tant evident és la no contractació de dones musulmanes pel fet de dur-la.

 

Crec sincerament que l’ajuntament d’Anvers ha encertat la decisió, doncs a Bèlgica existeix una clara separació església/estat, i per tant el fet religiós forma part de la més estricta intimitat de cada persona, independentment és clar, de la religió que es professi, si es que se’n professa alguna.

 

Com és habitual en aquests casos la polèmica ja està servida, doncs es veu que a Anvers ja surten veus en contra de la norma encara no aplicada, tot i que la mateixa només obliga a treure’s el vel o la hiyab quan s’estigui treballant, i específicament, quan es treballi de cara al públic, però veus com Saida El Fekri, de la federació d’organitzacions marroquines d’Anvers, creu que la mesura obligarà a moltes dones a quedar-se a casa, doncs “la religió és una cosa seriosa i una no es pot anar posant i traient el vel” (informa El Pais).

 

Em sembla evident que la senyora Saida El Fekri oblida que la separació església/estat també és una cosa seriosa, i que aquí el tema es que qualsevol ciutadà que faci ús de les oficines municipals d’Anvers té el dret a que en les oficines municipals es compleixi la llei que els representants públics escollits mitjançant el vot dels i les belgues han decidit, és a dir, que la llibertat religiosa més absoluta es dugui a terme en l’àmbit personal i íntim de cada persona i no afecti, en res, a la vida pública.

 

A part, suposo que les dones musulmanes que porten el vel o el hiyab el porten perquè volen, no perquè ningú els hi obligui, és a dir, és una opció, no una obligació imposada per res o ningú, doncs si així fos, l’ajuntament d’Anvers també estaria lluitant contra la discriminació de la dona amb aquesta nova legislació, cosa que no estaria malament, però de ben segur que no és el cas.

 

Per tant, al ser una opció, igual que ho és treballar a l’administració municipal d’Anvers, no veig sincerament on és el problema, doncs crec que no ha de suposar cap problema treure-se’l i seguir treballant-hi, o deixar la feina i continuar portant-lo, sempre que, com ja he dit, no es segueixi portant el vel o la hiyab per algun tipus d’obligació, ja que si així fos estaríem davant d’un problema molt més profund i seriós que de ben segur les organitzacions islàmiques i de dones musulmanes d’Anvers no permetrien de cap de les maneres.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 09:17 | Enllaça | comments |
cultura, dret, politica

Escola d’Hivern

 

Aquest passat cap de setmana, del 24 al 25 de febrer, s’ha celebrat a Tarragona, a l’hotel Imperial Tarraco, la XXI Escola d’hivern del PSC.

 

Com sempre l’escola d’hivern del PSC ha tornat a ésser un interessant espai de debat i reflexió, on companys i companyes socialistes arribats de tot el territori hem compartit debat, confrontat idees i après uns dels altres.

 

Durant tot el cap de setmana el homes i dones socialistes que hem assistit a l’escola, hem participat activament en els seus debats i reflexions, hem compartit idees, preocupacions i inquietuds, i hem pogut conèixer, de primera mà, realitats polítiques i territorials diferents a la pròpia, a través de la convivència durant tot el cap de setmana amb companys i companyes d’arreu de Catalunya.

 

Aquesta convivència, que ja de per si es una part formativa molt important de l’escola, entre altres coses, ens ha reafirmat en la idea que, tot i que cada agrupació viu i es desenvolupa, com no podria ser d’una altra manera, a partir de la realitat que l’envolta, totes treballen des de la més estricte proximitat, amb la mateixa il·lusió, empenta i determinació, estenent el discurs i les polítiques socialistes per tot el país i tenint com a primera prioritat, el servei als ciutadans i ciutadanes, i donant per tant, i no com altres, la màxima importància, prioritat i transcendència a les polítiques públiques a nivell local, des de les grans ciutats fins als municipis més petits d’arreu del país.

 

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 12:42 | Enllaça | comments |
cultura, politica

La paraula màgica és ..... Networking

Fa un parell d'anyets, quan em dedicava a coses estranyes (l'edició multimèdia) utilitzant paraules que semblaven insults com bug, tag o plotter, em van ensenyar el concepte de reinventar la roda.

Tot sovint veiem com aplicant la vella dita "del nom fa la cosa" surt algú que inventa una paraula nova que de fet fa referència a una cosa que sempre ha existit. Sovint la paraula és un anglicisme.

En Quim Monzó afirma que quan va a un restaurant i llegeix a la carta que hi ha noodles s'indigna profundament i li venen ganes de llençar els noodles al cap del cuiner. No hi ha res més penós i cursi que parlar de "he fet noodles" o "he comprat noodles" quan sempre i tota la vida han estat i són FIDEUS !!

Ara mateix dins del món de la gestió i els negocis, imagino que a partir d'algun il·luminat de l'escola de pseudo-gurús anomenada IESE, els quals no inventen res i es dediquen a importar conceptes de la HBS (Harvard Business School), ha sorgit una paraula nova que immediatament tothom ha copiat: el Networking.

Ara no hi ha escola de masters i post-graus que es precïi que no tingui el seu seminari de networking.

Tothom en el mundillo en parla de la seva importància, a Google apareix 218 milions de vegades, han aparegut llocs web que exclusivament es dediquen al Networking, dels quals cal destacar econozco.com i neurona.com. Òbviament jo estic en amdós llocs registrat sinó tinc la sensació que no existeixo i que soc un exclòs de la societat.

Sembla que si vols progressar en el món, ara és indispensable dominar les tècniques de networking, quan de fet es tracta d'una paraula que significa una cosa que com noodles ha existit tota la vida: en català equivaldria a endoll en castellà enchufe.

I dic això perque el concepte em revela, un enchufat abans era mal vist, i si bé sempre han existit, com a mínim eren discrets, ara a resultes d'un anglicisme s'ha dignificat un concepte que és de fet força execrable. Una llàstima.

Enviat per: joanriera a les 17:43 | Enllaça | comments (5) |
internet, economia

Enviat per: FerranPedret a les 21:09 | Enllaça | comments |
politica, economia

Feixisme, ni a Terrassa ni enlloc

El passat dissabte 17 de febrer a la nit, al centre històric de Terrassa, membres de les organitzacions Joves Comunistes (JC) i Joves d’Esquerra Verda (JEV) van patir agressions per part d’un grup feixista.

 

Evidentment no podem restar indiferents davant la gravetat d’aquets fets, fets que no són res més que agressions contra persones pel simple fet de tenir una determinada ideologia i/o defensar allò que creuen, és a dir, una agressió contra el sistema de llibertats i contra la democràcia.

 

És per això, com no podria ser d’una altra manera, que des de Temps de Canvi volem solidaritzar-nos amb els membre de Joves Comunistes (JC) i de Joves d’Esquerra Verda (JEV) que han estat agredits i amb les seves organitzacions, alhora que deixar clar que nosaltres com a militants socialistes, demòcrates i anti feixistes, també ens sentim agredits.

 

Finalment, des d’aquest post, volem fer una crida  en favor de l’assistència a la concentració de demà dissabte 24 de febrer a les 18:00 hores, concentració que es farà davant de l’Ajuntament de Terrassa per condemnar aquestes i totes les agressions feixistes.

 

Per la democràcia, les llibertats i contra el feixisme!

 

No passaràn!

Enviat per: AlbertDeusedes a les 12:13 | Enllaça | comments (1) |
cultura, dret, memoria historica, politica

L'últim cap d'any de la humanitat

Tornem-hi amb un llibre d'autor italià. Aquest cop es tracta d'un llibre de relats breus de l'escriptor romà Niccoló Ammaniti, nascut l'any 1966. No n'he trobat traduccions al català, però el llibre en castellà es titula apocalípticament "La última nochevieja de la humanidad", coincidint amb el títol del primer dels relats que conté, tot i que en italià el recull es titula "Fango". Els contes que hi trobareu no són aptes per a ments tancades, són més aviat atrevits, sorprenents i fins i tot obscens i escatològics, però per molt que l'humor que contenen sigui de traç gruixut, hi ha impagables imatges com la del zombi que arriba a catedràtic. Però bé, no us esguerraré el llibre explicant-vos-en les trames. Si en teniu ocasió, us asseguro que la lectura d'aquest llibre us farà passar molt bones estones. També són molt recomanables, del mateix autor, les novel·les "Llévame contigo" ("Ti prendo e ti porto via"),  de la que novament no conec edició en català, i "Jo no tinc por" ("Io non ho paura"), que sí que existeix en català. Del primer i del tercer d'aquests llibres, a Itàlia n'han fet pel·lícules.

Enviat per: FerranPedret a les 11:20 | Enllaça | comments (1) |
cultura, llibres

Oltretorrente

Aquest és el títol d'una novel·la de l'escriptor italià Pino Cacucci, que narra amb una gran intensitat i realisme la gestació i desenvolupament de l'última resistència revolucionària a l'ascens del feixisme italià, durant el 1921-22, un episodi històric molt desconegut a casa nostra. El relat ens situa el context històric i les característiques de la ciutat de Parma, i en especial del barri obrer de l'Oltretorrente (més enllà del riu), i a més els diàlegs entre els habitants de Parma estan escrits en el particular dialecte de la regió del Reggio Emilia, a la que Parma pertany.  En aquest context, explica com el poble treballador de Parma es va organitzant per aturar l'incessant setge dels feixistes a les organitzacions sindicals i als partits obrers, així com va augmentant la tensió narrativa a mida que creix la violència i es precipiten els esdeveniments. La lluita de barricades que va tenir lloc a Parma entre els obrers organitzats i les columnes de "camises negres" i carrabiners fortament armats, l'any 1922,  va ser un exemple de dignitat col·lectiva. Els milicians antifeixistes, organitzats en els "Arditi del popolo" (Valents del poble), per contraposició a la denominació que rebien els "camises negres", també coneguts com a Arditi a seques,  varen resistir durant setmanes el setge feixista, quan ja pràcticament tota Itàlia estava dominada pels mussolinians. Guido Picelli, el líder d'aquesta revolta, va trobar la mort quan continuava la seva lluita contra el feixisme enquadrat en les Brigades Internacionals, a la guerra civil de 1936-1939, en terres espanyoles. Podeu veure imatges i llegir notes històriques de les barricades a Parma fent clic aquí o bé aquí.

Enviat per: FerranPedret a les 10:40 | Enllaça | comments (1) |
memoria historica, politica, llibres

M'apunto al debat.

Seguint amb la idea, crec que encertada, que ha obert el Ferran per tal d’establir un petit i profund debat en el present blog, crec precís remarcar que ni en el meu post precedent i m’atreviria a dir, que ni en el de l’Òscar, tot i que ja em rectificarà si m’equivoco, hi havia la intenció de mostrar cap tipus de sentiment pessimista o actitud derrotista, tot i que reconec que es podria entendre d’aquesta manera.

 

Pel que fa a l’últim post del Ferran, el que ha obert el present debat, amb encert repeteixo, m’agradaria incorporar-hi alguna idea, tot avançant la meva més absoluta coincidència amb tot el que hi expressa, com bé sap el propi autor després de tantes i llargues tertúlies sobre el tema, normalment acompanyats de l’amic ballantine’s.

 

Pel que fa a l’actitud davant de l’enorme feina que ens queda per poder assolir algun dia, un dia proper, la transformació social cap al socialisme, no per modular, ni suavitzar el sistema capitalista, sinó per substituir-lo, coincideixo que precisem bones eines teòriques i d’organització, així com profundes dosis de convenciment ideològic, il·lusió i optimisme, doncs per enfrontar-nos a la salvatge organització social i econòmica res ni ningú no ens estarà de més.

 

Ara bé, crec sincerament que a part d’aquesta tasca, per si sola immensament il·lusionant, hem d’establir prioritats, i la primera, la primordial, diria que bàsica és fer una gran tasca de pedagogia i educació ideològica. M’explicaré:

 

Cal donar a conèixer, des de la proximitat (post de l’Òscar) que aquesta lluita, la nostra lluita, ve de lluny, i que no la varen fer només quatre il·lustrats o líders polítics, sindicals i socials que d’una manera o altra han passat a la història, merescudament sens dubte, sinó que ha estat i és una lluita de milers, centenars de milers d’homes i dones anònims que han treballat, suat i patit molt, en no pocs casos fins deixar-hi la pell, per uns valors, una manera d’entendre el món i en contra de la injustícia. Això que us dic, una evidència podreu pensar, no ho és tant si traieu el tema en qualsevol bar d’institut o universitat del país. Que vull dir amb això?

 

Parlant clar, estic totalment d’acord amb l’exposa’t pel company Ferran però, tot i que una cosa no treu l’altre, crec que el nostre primer gran front és la ignorància quan no el passotisme que el propi sistema capitalista s’ha encarregat d’estendre a totes i cada una de les capes socials que el mateix sistema produeix, i que la nostra primera arma ha de ser la ideologia en si mateixa, prou captivadora, romàntica i aglutinadora per si sola, però que lligada amb la seva pròpia història conforma un cos ètic i moral tant enorme que difícilment ningú que pateixi les conseqüències capitalistes pot no sentir-se-la seva.

 

I repeteixo, ja per acabar, no vull que aquesta reflexió sembli pessimista, sinó que crec que és merament una qüestió de prioritats en l’ordre d’enfocar la lluita, doncs és la primera gran batalla que hem de guanyar, aconseguir aglutinar el màxim d’homes i dones al voltant de la idea que un nou sistema de relacions socials i econòmiques, no només és possible, sinó urgent, i fer veure a la societat fins a quin punt està sotmesa al jou capitalista, doncs en moltes ocasions no n’és ni conscient.

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 12:34 | Enllaça | comments (3) |
politica