Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Pel dret a un habitatge digne

Recentment s'han manifestat a Barcelona 7000 persones reclamant el dret a un habitatge digne, consolidant així un moviment social de nou encuny que posa l'accent en una de les principals mancances del nostre Estat del benestar, que encara és a les beceroles en molts aspectes.

La Constitució espanyola, en el seu art.47, estableix el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Aquest article de la Constitució està ubicat al Títol I (Drets i deures fonamentals), Capítol III (Dels principis rectors de la vida social i econòmica),  de la norma fonamental. Tanmateix, val a dir que els constitucionalistes, per aquesta concreta ubicació i per la redacció del propi article, l’han classificat com un dels anomenats “drets programàtics” que conté la Constitució, és a dir, que no es tracta d’un dret directament exigible, sinó que, per contra, necessita un desenvolupament legal que determini les condicions en què aquest esdevindrà exigible.

D’altra banda, l’art. 33 de la Constitució, que reconeix el dret a la propietat privada, estableix que serà la funció social d’aquest dret la que en delimitarà el contingut, d’acord amb les lleis.

Ara bé, la situació existent a Espanya pel que fa a l’accés a l’habitatge fa molt de temps que es va allunyant del programa constitucional, i són moltes les persones que veuen gairebé impossibilitat el seu accés a un habitatge digne i adequat com el que la Constitució predica com a dret de tots els ciutadans i ciutadanes. En aquest sentit, els esforços realitzats pel conjunt de les administracions públiques al llarg d’aquest primers 28 anys de democràcia han estat clarament insuficients per sostreure el dret a l’habitatge a la lògica del mercat. Espanya és el principal consumidor de formigó d’Europa, és el país de la Unió Europea on més habitatges es construeixen, any rera any, i de fet hi ha centenars de milers d’habitatges buits, però el sòl i l’habitatge (tant el nou com el de segona mà, i tant el de compra com el de lloguer), s’encareixen a ritmes vertiginosos, molt per sobre de l’increment del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores del país. A hores d’ara, els qui pateixen més durament aquesta situació, que afecta clarament a les perspectives de dur a terme un projecte de vida amb autonomia i plenitud, no són només els joves de les classes populars i les classes mitges, sinó també altres col·lectius amb rendes baixes i mitges (famílies monoparentals, immigrants, dones, aturats, gent gran...). Assistim a una de les manifestacions més sagnants i preocupants de les contradiccions del sistema capitalista, que no és capaç de proporcionar al conjunt dels ciutadans l’accés a un dret tan bàsic com és l’habitatge.

Per això, els socialistes i les socialistes, que volem construir una societat en la qual els drets socials, i entre ells, un dels principals, com és el dret a l’habitatge, gaudeixin de totes les garanties possibles per part del conjunt de la societat, no podem per més temps conformar-nos amb les polítiques públiques implementades fins al moment en el camp de l’habitatge. Hem d’encapçalar la lluita per conquerir el dret a un habitatge digne per a tothom, i combinar la reivindicació i la lluita contra l’especulació urbanística de promotores i immobiliàries amb una decidida acció de govern que converteixi definitivament l’ambiciós programa social constitucional en una realitat palpable, tenint molt present que, com dèiem al principi, la funció social de la propietat privada delimita el contingut d’aquest dret.

 En aquest sentit,  podem felicitar-nos de les recents iniciatives legislatives impulsades pels governs liderats pels socialistes a Espanya i a Catalunya, que miren d’introduir canvis significatius tant pel que fa a la regulació del sòl com del tractament del dret a l’habitatge, però hem de dir que encara són notòriament insuficients per garantir efectivament el dret a l'habitatge com un dret realitzable a la pràctica. Es podria aprofitar el tràmit parlamentari per introduir algunes mesures com el desincentiu fiscal a la propietat immobiliària en desús, la potenciació de la intermediació de les administracions públiques en el mercat dels habitatges de lloguer, la creació d’un ampli parc públic d’habitatges de lloguer, la mobilització de recursos per alliberar sòl en grans ciutats per destinar-lo a construcció d’habitatges de protecció oficial, l’augment de la reserva efectuada sobre cada promoció per a habitatge públic, el foment del cooperativisme i l’economia social en el terreny de la promoció de construcció d’habitatges, i el conjunt de mesures que puguin anar conduint a una major socialització del sector de l’habitatge en detriment del mercat.

D'altra banda, creiem que cal denunciar l’actitud de CiU i el PP al Senat, on aquestes formacions de dreta han unit els seus vots per esmenar el pressupost destinat al Ministeri d’Habitatge, retallant en més de 700 milions d’Euros la seva consignació pressupostària. Afortunadament, la resta de forces polítiques presents al Congrés dels Diputats, en tornar a esmenar el text, han preservat aquesta consignaci pressupostària pel Ministeri de l'Habitatge, del qual, sigui dit de pas, caldria redissenyar-ne atribucions, competències i estructura.

Animem des d'aquí als militants i les militants socialistes, allò on siguin, a organitzar-se i estendre el debat sobre el dret a l’habitatge, a denunciar amb fermesa l’especulació immobiliària, i a bastir i fer créixer un moviment social per reivindicar el dret a l’accés a un habitatge digne. El PSC ha de tenir un paper destacat en aquest moviment, com a propugnador que és d’un model social i econòmic just, equilibrat, solidari i igualitari.

Enviat per: FerranPedret a les 15:38 | Enllaça | comments |
politica

Seguint en la linia economicista felicito el Nadal amb una cita no se de qui:

"Tot allò que puguis comprar amb diners, compra-ho! perquè és barat."

Enviat per: joanriera a les 12:49 | Enllaça | comments |
cites, economia

Perspectives econòmiques del 2007

Cada any per aquestes dates em tiro a la piscina fent el pronòstic econòmic de l'any que comença imminentment.

Tanquem el 2006 com el millor any borsari de la dècada. El 2007 serà l'any clau on es materialitzarà o no en canvi de model econòmic espanyol, si s'ha sabut diversificar l'economia o no.

I ho dic perquè el 2007 es començarà a fer notori l'esclat de la bombolla immobiliaria. Jo soc dels que pensa que aquest esclat serà lent i progressiu degut a la inelasticitat dels preus, però tot hi això provocarà un decrement de la confiança empresarial, de la inversió privada, i del creiexement econòmic.

Caldrà estar atent alhora de veure si aquesta crisi es contagia a la resta de sectors, ja que en cas afirmatiu alehores ens trobarem que es podria arribar a disparar l'atur.

Ara tanquem el quart any consecutiu que la borsa tanca en positiu, tenint en compte que la tecnologia tendeix a accelerar els cicles econòmics arribem a la conclusió que el segon semestre de 2007 o primer semestre de 2008 hi haurà una correcció important a la renda variable, OJO els inversors.

Pels que es volen comprar pis, a partir del juny serà ja bon moment.

Els treballadors cal que no facin massa cas dels discursos de moderació salarial, avui dia tot i el govern d'esquerres ha dut a terme accions paliatives en la negociació col·lectiva la classe mitjana segueix la tendència a seguir-se empobrint, el boom immobiliari ha fet els rics més rics. Així doncs cal cercar increments salarials.

A Catalunya, ben aviat s'haurà de començar a notar l'esforç inversor del primer govern tripartit, cal que es faci notar la inversió pública realitzada per atraure'n de privada, si no, pendrem mal.

En darrer lloc, tinc la impressió que a Catalunya hi ha un resorgiment de la iniciativa privada. El profund intervencionisme i control que durant anys havia exercit el govern convergent ha desaparegut i es comença a notar en un increment de la competència i una major llibertat dels agent econòmics. A més, el motor de l'economia de casa nostra, La Caixa, va "viento en popa" pel què fa a la seva acitivitat bancaria i immobiliaria (ha venut Colonial per un pastón) , tot i que la seva estratègia expansionista s'ha vist minvada degut a la forta contraofensiva de la caverna.

I en darrer lloc, la conjuntura econòmica mundial poc a poc seguirà mutant en favor de l'Euro i en depriment del Dolar. Tot just fa dos dies el govern iraní va fer públic un comunicat on afirmava que ben aviat començaria a vendre petroli en Euros. Iraq poc abans de ser envaït també ho va dir i sempre he pensat que aquest va ser un dels motius que va provocar l'ocupació americana, la defensa de la seva moneda.

Espero que Iran no corri la mateixa sort.

Enviat per: joanriera a les 12:30 | Enllaça | comments |
politica, economia

 

Bones Festes i Feliç 2007

"Hi ha massa murs alçats entre uns i altres. Jo us proposo derruir aquests murs, llançar ponts, construir una societat solidaria. Amb vosaltres, tot es possible."

(Ségoléne Royal. Desitjos de futur)

Enviat per: AlbertDeusedes a les 10:18 | Enllaça | comments |

 

Punt de vista Marxista, concretament Grouchista

Com que me'n vaig de vacances fins després de Reis, és el que té treballar segons el calendari escolar, us desitjo un molt bon solstici d'hivern a tots i totes i una molt bona entrada d'any.

Us deixo amb un seguit de frases que espero us facin gràcia. Són diferents cites sobre diferents temes, totes des d'un punt de vista marxista, concretament grouchista:

1-"Hijo mío, la felicidad está hecha de pequeñas cosas: Un pequeño yate, una pequeña mansión, una pequeña fortuna..."

2-"La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados."

3-"Encuentro la televisión muy educativa. Cada vez que alguien la enciende, me retiro a otra habitación y leo un libro."

4-"Lo malo del amor es que muchos lo confunden con la gastritis y, cuando se han curado de la indisposición, se encuentran con que se han casado."

5-"Fuera del perro, un libro es probablemente el mejor amigo del hombre, y dentro del perro probablemente está demasiado oscuro para leer."

6-"!Hay tantas cosas en la vida más importantes que el dinero! Pero cuestan tanto!."

7-" Hace tiempo conviví casi dos años con una mujer hasta descubrir que sus gustos eran exactamente como los míos: los dos estábamos locos por las chica."

8-"Nunca olvido una cara pero con la suya voy a hacer una excepción."

9-" No es la política la que crea extraños compañeros de cama, sino el matrimonio".

10-"Inteligencia militar son dos términos contradictorios."

Groucho Marx (Còmic nord-americà 1895-1977)

Enviat per: AlbertDeusedes a les 11:37 | Enllaça | comments |
cites

The Road to Guantanamo

 

Títol: “Camino a Guantánamo”

Títol Original: The Road to Guantánamo

Direcció: Michael Winterbottom i Mat Whitecross

Intèrprets: Riz Ahmed, Farhad Harun, Arfan Usman, Shahid Idoal

Any: 2006

 

La pel·lícula, basada en fets reals, narra la història de quatre amics britànics, musulmans, que el setembre de 2001 viatgen a Pakistan per assistir a la boda d’un d’ells. El viatge els porta fins a Karachi, Kandahar, Kabul y Kunduz, on finalment són capturats per l’aliança del Nord i són entregats a mans nord-americanes que els porten fins a Kandahar. Des d’allí, tres d’ells són traslladats a la base nord-americana de Guantánamo, a Cuba, on van ser-hi presoners més de dos anys, sent sotmesos a incomptables humiliacions i tortures.

 

La pel·lícula narrada en format documental i enllaçada amb imatges de telenotícies i explicacions i imatges dels autèntics protagonistes de la història, dels fets reals, és converteix en un cúmul de peripècies durant la primera part, tot el viatge, i en un inacabable reguitzell d’humiliacions i tortures durant tota la segona part, quan els protagonistes ja són a Guantánamo, primer al X-Ray Camp i després al tristament famós Delta Camp de Guantánamo.

 

La història en si ja és dura, com tots sabem, però la manera d’explicar-la, sense contemplacions, anant per feina, sense estalviar detalls i la innocència dels protagonistes barrejada amb la brutalitat militar, i la desproporció del tracte rebut pels protagonistes i per la resta de presoners, tant per part de nord-americans com de britànics, fa que el drama inicial transporti a l’espectador a un cabreig intern difícil d’explicar.

 

Tot i que és una pel·lícula molt dura, recorda molt la ja famosa “Expreso de medianoche” de Alan Parker però aquesta vegada a la inversa, doncs són els occidentals els torturadors i els musulmans els torturats, crec sincerament que és força recomanable, de fet crec que el seu visionat hauria de ser obligatori als instituts, i sobretot per a les classes polítiques i econòmiques dirigents d’EEUU i Europa que han permès que aquesta pel·lícula, malauradament, no la puguem classificar com a ciència ficció i que no només es tracti d’uns fets reals, sinó que aquests encara perdurin i no estiguin resolts, i que segurament, com molt em temo, la realitat superi la ficció en aquesta lluita dement contra el terrorisme que està omplint el món de merda.

 

PD: Perdoneu el to, però és que encara em dura el cabreig!!!

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 16:15 | Enllaça | comments |

 

Paràsits Socials.

Ahir a la tarda, a les 19:00 h, s’havia de presentar el nou Pla estratègic de Cultura de Barcelona al Born, amb el regidor de Cultura de Barcelona, en Carles Martí, i l’alcalde de la ciutat, en Jordi Hereu. I dic s’havia de presentar, perquè “gràcies” als ja famosos paràsits barcelonins no va poder ser.

 

I és que uns quants brètols, titllats d’okupes per part de la premsa i per ells mateixos, van interrompre l’acte, dos d’ells en pilotes, van fer arribar un document a l’alcalde on recollien els privilegis que creuen que es mereixen i tot seguit el van “acompanyar” a peu fins Sant Jaume, tot recordant-li a crits les seves demandes de bula ciutadana.

 

Així doncs, una vegada més, hem de donar gràcies a aquests “revolucionaris” que vetllen, en aquest cas, pel bé de la cultura, en contra de la política cultural decidida, i no explicada, altre cop gràcies a ells, pel representats públics que els ciutadans/es de Barcelona vàrem escollir en les darreres eleccions municipals, per cert, lliures i democràtiques.

 

He intentat entendre el comportament incívic, egoista, intolerant, antidemocràtic, sectari i insolidari d’aquests paràsits, perdó, d’aquests okupes, i només n’he tret una conclusió, i és que aquests fatxendes viuen una altra realitat, se’ls hi en fot la resta de la societat i responen a diferents esquemes de relació social, o millor dit no responen a cap esquema de relació social. Com exemple, a continuació detallo alguns conceptes bàsics sense els quals és impossible entendre el comportament dels paràsits en qüestió.

 

Conceptes bàsics del bon paràsit:

 

Sistema democràtic: Sistema polític del que ens n’hem d’aprofitar al màxim, fent servir les seves mateixes normes quan ens interessi, tot cagant-nos en ell. Quan no podem aprofitar-nos del sistema, és un sistema feixista.

 

Polítiques públiques:  Polítiques fetes des de l’administració amb els diners dels ciutadans imbècils, del qual en podem aprofitar els serveis però no contribuir-hi mai, això ho fan els passerells i alienats.

 

Artista: Tothom que diu que ho és. I fet que ens dóna dret a exigir un equipament públic i gratuït on poder fer-hi el que ens doni la gana, quan ens doni la gana i amb la gent que decidim que hi pot participar, però mai amb l’administració, representant dels ciutadans imbècils, que s’ha de limitar a callar i pagar.

 

Cultura: El que nosaltres diem que és cultura. El que no ens agrada o beneficia no només no és cultura, sinó que atempta contra la cultura.

 

Mitjans de Comunicació: Mercenaris que podem fer servir per fer-nos notar i que a més, com que els hi proporcionem negoci, mai carregaran contra nosaltres. Els que ens critiquen són feixistes.

 

Interrompre un acte públic: Interrompre un acte públic, ja sigui d'alguna institució pública, entitat, AAVV o partit polític és un acte revolucionari utilitzant la llibertat d'expressió i el dret de reunió. Si s'interromp un acte nostre, un acte okupa, és feixisme.

Evidentment n’hi ha més, però crec que pel tema que ens ocupa, el furt d’informació als ciutadans de Barcelona d’ahir a la tarda, ja serveixen per entendre alguna cosa.

 

Així i tot, no sé si realment m’ho munto malament, doncs tenint en compte els meus anys de monitor en el lleure i la meva mà esquerra fent anar el diàbolo i els malabars, potser estic fent el gilipolles treballant, pagant impostos, un lloguer, la llum, l’aigua, el gas i buscant-me la vida, potser hauria de trucar immediatament a l’Ajuntament reclamant els meus “drets”, és a dir un espai públic on poder millorar les meves arts i on poder viure, evidentment a càrrec de l’administració, tot cagant-me en el sistema i els que el fan funcionar, és a dir els ciutadans i ciutadanes.

 

 

 

 

 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 10:08 | Enllaça | comments |
cultura, dret, politica

 

Ha mort Augusto Pinochet Ugarte

Ahir 10 de desembre de 2006 va morir als 91 anys Augusto Pinochet Ugarte.

Ha mort un dictador, un genocida, un assassí, un torturador, un lladre, un traïdor al poble chilé, un enemic de la democracia, un enemic dels Drets Humans.

La justicia, els tribunals, no han arribat a temps, se'n va amb més de 300 causes pendents, sense respondre per l'expoli econòmic del seu país en favor propi, sense respondre per més de 7000 desapareguts i desenes de milers de morts i torturats. La natura s'ha avançat a la justicia, però la condemna de la humanitat el perseguirà i la història el jutjarà.

Ahir, dia Internacional dels Drets Humans, va morir Augusto Pinochet Ugarte. Des d'ahir el món és una mica millor.

Descansi en pau?

No!!!

Enviat per: AlbertDeusedes a les 09:30 | Enllaça | comments (1) |
dret, politica

Socialisme i qüestió nacional

El títol d'aquest post és un clàssic del pensament socialista. Ha estat aquesta una qüestió debatuda àmpliament en el camp socialista, i ho seguirà essent, ja que sovint es planteja el tema com una dicotomia. Els socialistes som internacionalistes, i a voltes ha semblat que això oferia un difícil encaix per a l'anomenada qüestió nacional en la teoria socialista. Intentaré exposar que no és així.

Segons el meu parer, l'anàlisi de l'estructura econòmica existent, de les formes d'explotació i de les possibles maneres de superar-les i contruir una societat justa, d'homes i dones lliures, iguals i solidaris, dotada d'una economia socialitzada que sigui sostenible, condueix indefectiblement a la convicció de la trascendència internacional de les qüestions econòmiques i socials. La lluita de classes, que bàsicament ha estat i és el motor de la història,  es produeix en un pla internacional, i el desenvolupament del sistema capitalista ho ha anat posant de relleu fins arribar a l'actual fase anomenada de globalització, que no és altra cosa que una acceleració i un augment d'intenistat de les dinàmiques pròpies del capitalisme. Per això els socialistes som molt conscients de que cal oferir una alternativa a nivell internacional, i de que la classe treballadora i totes les persones que desitgen que la situació canviï han de prendre consciència d'això, coordinant-se  globalment  i estrenyent els llaços de solidaritat internacionalista. Si en èpoques pretèrites, a les beceroles del moviment obrer, hi havia una forta consciència internacionalista que es traduïa en accions concretes, això és ara més necessari que mai.

Però aquesta realitat internacional que fonamenta bona part del nostre anàlisi de la realitat i que determina bona part del nostre pensament, és realment tan difícil de conciliar amb l'existència d'identitats nacionals? Vagi per davant que crec que res no obsta per a un perfecte encaix entre la ideologia socialista i la comprensió de la qüestió nacional. Els socialistes partim d'un anàlisi de la infraestructura i la superestructura de la societat. En aquesta superestructura hi trobem els aspectes culturals que ens permeten entendre la qüestió nacional. Hem d'abordar aquest debat, doncs, sense temor.  Les persones són éssers socials, que viuen immerses en una xarxa de relacions socials i es desenvolupen en un determinat marc social i cultural. Per això, fets com la llengua que es comparteixi, o les tradicions o la història comunes esdevenen rellevants per compendre com es formen els sentimenst de pertinença nacional. Nosaltres, que no som nacionalistes, som plenament conscients de l'existència d'aquests sentiments i de com aquests influeixen fortament en el capteniment polític de les persones. Nosaltres, que no som nacionalistes, comprenem que la identit nacional de cadascú es una construcció que pot adptar diverses formes, és a dir, que la identitat nacional de cada persona en concret pot estar composada de formes molt variades i complexes, per superposició, commixtura o juxtaposició d'identitats diverses, per diferents capes o prioritats, ser, diem-ne exclusiva, o bé caracteritzar-se per una absència absoluta d'identificació nacional.

Per això, i pel fet que també comprenem que aquesta construcció no és tampoc un artifici, sinó que existeixen certs elements objectius com la llengua o la història que es troben en la base dle fenomen, nosaltres podem afirmar que la qüestió nacional és rellevant en tant que fenomen social i cultural, i que relliga molts individus amb un sentiment de pertinença col·lectiva que no podem pretendre substituïr per la consciència de classe o la consciència internacionalista. Més aviat, com a socialistes, nosaltres afirmem rotundament l'absoluta compatibilitat del fet que cadascú visqui amb llibertat i plentiud la seva identitat nacional, amb el fet de que, a més, els qui prenem consciència de la necessitat de superar el capitalisme i caminar cap al socialisme, prenguem a més consciència dels interessos coincidents dels explotadors i opressors d'arreu amb independència de la seva nacionalitat, o que lluitem solidàriament i colze a colze amb tots els explotats i oprimits del planeta per alliberar-nos de la barbàrie capitalista, altre cop amb absoluta independència de la nostra nacionalitat.

A més, la comprensió del fet nacional ens reafirma en la nostra solidaritat amb les lluites que pretenen defensar el dret de les persones que comparteixen una llengua o una història comunes a desenvolupar-se lliure i autonòmament, sense cap altre límit que el respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que conformen aquest col·lectiu. Crec fermament que les persones tenen el dret de determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, tant des del punt de vista administratiu i polític, com social i econòmic, i el socialisme no només pot assumir aquest principi dins dels seus esquemes de pensament, sinó que en el fons és un dels seus principis bàsics, sobre el que ens basem quan intentem formar una majoria social i política favorable a la construcció d'una societat socialista, lliure, igualitària, solidària, sense classes, ni fronteres, ni més explotació de l'home per l'home, ni més explotació irracional dels recursos naturals, ni cap signe d'opressió nacional, política o discriminacions per raó de gènere, ètnia, religió o pensament.  

Però de ben segur, ja ho he dit, que en seguirem debatent, i serà un debat interessant...

Enviat per: FerranPedret a les 12:24 | Enllaça | comments (1) |
politica