Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Un art menor: La fotografia d'Annie Leibovitz

La fotografia està considerada pels experts ortodoxos com un art menor, de la mateixa manera que les art decoratives.

Però és a través de la fotografia com s'aconsegueix avui el millor dels arts figuratius, superant fins i tot el cinema.

I dic això unicament per recomanar-vos de fer una cosa ben senzilla, obrir el Google, fer clic a la secció imatges, i escriure entre cometes "Annie Leivobitz".

Fet això entrareu en el món del retrat ben fet, aquesta fotògrafa és potser la millor retratista que ha existit mai, navegar per les seves fotografies no és només veure rostres, és també veure personalitats.

Un art menor, però que en canvi comunica molt més que arts majors.

Distreures veient aquestes fotografies, de John Lennon, Hilary Clinton, Iggy Pop, lance Armstrong etc. és un plaer, val la pena dedicar-hi una estona.

Si voleu fer-ho directament, feu clic aquí

Enviat per: joanriera a les 19:08 | Enllaça | comments |
cultura

Yisrael Beitenu i el Partit Laborista?

Recentment el partit de centredreta que lidera la coalició governant a Israel, el Kadima (format per Ariel Sharon en base a una escissió del conservador Likud i d'algunes desercions laboristes), ha ofert a una altra força política la seva entrada al govern. Es tracta del partit Yisrael Beiteinu (que vol dir Israel La Nostra Casa), liderat pel milionari Avigdor Lieberman, a qui veiem a la foto de l'esquerra. Aquest és un partit d'extrema dreta, de la línia dura del sionisme i amb postures racistes. El seu líder, abans citat, ha proposat públicament afusellar els diputats d'origen palestí de la Knesset (parlament israelià), per traïdors a la pàtria. La gran pregunta per nosaltres, socialistes,  era doncs conèixer la reacció del laborisme israelià, de qui és ben cert que no esperàvem grans coses, veient la seva submissió a les idees dels falcons de la política hebrea, però de qui sí esperàvem la mínima dignitat de no compartir coalició amb ultradretans com els d'Yisrael Beiteinu. Els qui havíem dipositat una mínima esperança, en el seu moment, en el nou líder laborista Amir Peretz, a qui pel seu origen sindicalista i les seves postures moderades respecte a la qüestió palestina suposàvem en millor disposició per esquerranitzar el Partit Laborista i fer que es donessin passos decididts per reconèixer el dret dels palestins a decidir el seu propi futur en el marc d'un estat propi, viable i democràtic, estem ja molt decebuts. Ni davant l'agressió al Líban o l'ofensiva sobre Gaza van destacar els laboristes per oposar-se als mètodes i polítiques de defensa d'Israel, ni ara són capaços d'oposar-se a l'entrada al govern d'aquesta formació ultradretana (més aviat s'han pronunciat des del primer moment per romandre al govern). Crec que l'assumpte és prou seriós com perquè la Internacional Socialista es plantegi l'expulsió del Partit Laborista d'Israel del seu si, si no canvien de polítiques. Al final, només ens quedarà la tènue esperança d'un digne Meretz (visiteu-ne la web aquí) maldant per fer-se sentir entre tanta cridòria. 

Enviat per: FerranPedret a les 16:46 | Enllaça | comments (1) |
politica

Cinema:

"Buenas noches y buena suerte"

Any: 2005

Director: George Clooney

Repartiment: Jeff Daniels, Alex Borstein, David Strathairn, Rose Abdoo, Peter Martin, Matt Catingub, Rose Abdoo, Patricia Clarkson, Matt Ross

 

Pel·lícula sobre periodisme brillant en tots els aspectes, emmarcada  en el “Mccarthisme”, de fet una de les millors pel·lícules del 2006, i això que el 2006, podríem dir que ha estat o és un any amb molt i bon cinema.

La pel·lícula narra, de forma intensa, brillant, elegant i a més amb molt poc pressupost, fet que confirma que el bon cinema no ha d'anar acompanyat necessàriament de grans i desorbitades xifres econòmiques, l'enfrontament entre Edward R. Murrow (David Strathairn), presentador de les noticies de la CBS, i el senador Joseph McCarthy i el Comitè d'Activitats Antiamericanes, fet que es va produir durant els primers temps del periodisme televisiu d'EE.UU, a la decàda dels 50.

 

La pel·lícula resulta brillant per la sobrietat, el realisme, la posada en escena (blanc i negre), i l’ambientació de l’època, però sobretot per com està feta, sense gestos a la galeria, doncs és una pel·lícula directa que es centra en la representació de com uns periodistes decideixen imposar-se a la histèria de la seva època i enfrontar-se amb el poder per tal de deixar constància de la veritat.

Destaca enormement l’elegant direcció de Clooney, però el millor sens dubte en aquesta pel·lícula és el guió, summament sòlid, que aconsegueix explicar-nos una història bastant emocionant aconseguint reunir un munt d’informació i compondre-la sense avorrir i/o cansar, ans el contrari. 

Excel·lent film, molt recomanable, i si em permeten, ideal per una nit de sofà, manta, llum  tènue i una copa de bon whiscky.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 15:44 | Enllaça | comments |
cultura

Cita

Una cita sobre la participació molt apropiada en aquest dies pre electorals:

"El mayor castigo para quienes no se interesan por la política es que serán gobernados por personas que si se interesan."

Arnold J.Toynbee (1889-1975). Historiador anglès.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 16:08 | Enllaça | comments |
cites

1N

 

El proper dimecres 1 de novembre es celebren eleccions al Parlament de Catalunya, dos anys i 9 mesos després de les darreres, és a dir, la legislatura ha acabat abans d’hora, però el present post no vol fer un anàlisi de la legislatura recentment acabada, tot i que vagi per endavant que crec que ha estat més que positiva en molts aspectes per no dir tots, tot i el soroll augmentat i difós quan no provocat directament per la dreta política, mediàtica i empresarial del país, i de la resta d’Espanya.

 

El present post no pretén analitzar la tasca del govern d’esquerres sortint, així com tampoc dels governs de dretes anteriors, sinó realitzar un breu comentari sobre què ens hi juguem, què s’hi juguen els catalans i catalanes en la propera contesa electoral.

 

El proper 1 de novembre tots els ciutadans i ciutadanes cridats a les urnes hauran de decidir quina Catalunya volen construir durant els propers anys alhora que quin model de país volen deixar a les properes generacions.

 

Haurem de decidir, en definitiva, en mans de qui deixem el país, i clarament hi ha dues opcions, evidentment legitimes ambdues, però clarament oposades.

 

Seguint la campanya i escoltant totes les promeses, propostes i contra propostes dels diferents partits crec que és evident que ara ens toca triar.

 

Ens toca triar entre xecs amb data de caducitat o serveis que perdurin en el temps (sanitat, educació, habitatge, atenció a la gent gran, cura i atenció a persones amb dependència etc...), ens toca triar entre el sempre difós, poc real i trampós dret a decidir o la igualtat d’oportunitats, ens toca triar entre els carnets de bon immigrant i les polítiques més reaccionaries pròpies de l’ultra dreta o en acollir, ajudar a integrar, controlar i contractar en origen sempre que es pugui a la immigració, ens toca triar entre desgravacions i retallada d’impostos que favoreixen els més acomodats o en polítiques de redistribució que assegurin serveis de qualitat a tots els ciutadans independentment de la seva renda.

 

En definitiva ara ens toca triar entre el campi qui pugui, “que hay de lo mio” (en català evidentment), en que cadascú se les empesqui per tirar endavant, independentment del seu estrat social, en la permanència de la desigualtat, la precarietat i el victimisme o entre crear un país socialment estable a través de polítiques públiques de redistribució de riquesa, enfortir i ampliar els serveis públics i posar d’una vegada per totes els recursos de la Generalitat al servei dels ciutadans i ciutadanes que representa, a tots i totes, hagin nascut a Olot, Guadalajara o Jartum, i parlin català, castellà o urdu.  

 

Jo ho tinc clar!!!! I tu??

No et quedis a casa, vota!!!

Ens hi juguem massa.  

Enviat per: AlbertDeusedes a les 15:37 | Enllaça | comments |
politica

 

Catalunya en Campanya

Abans de res demanar perdó, sobretot als companys/a de blog, per escriure-hi tant poc sovint. Dit això:

Suposo que no sorprendré a ningú al comentar-vos que Catalunya està en plena campanya electoral, doncs ahir a les 24:00 hores va començar, com bé sabeu, la campanya electoral de les properes eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre.

El present post no pretén convençèr a ningú, doncs tot i que us he d'assegurar que "estic en campanya", no és la meva intenció, en aquesta ocasió, escriure sobre la bonança, o no, d'una opció o l'altre. La meva intenció és reflexionar, a partir del títol del post, doncs crec que potser no és tant veritat que Catalunya estigui en campanya, doncs si totes i cada una de les enquestes coincideixen en alguna cosa, és en que la participació serà, o millor dit es preveu, molt minsa, jo diria inclús preocupant.

Totes les enquestes que he llegit, que la veritat no han estat poques, vaja com molts suposo, preveuen una participació de poc més del 50 % de la població amb dret a vot, potser fins al 55 % les més optimistes, fet que traduït a la sempre poc objectiva estadística, vol dir que de cada 2 votants un no hi anirà, o dit d'una altra manera, quasi la meitat dels ciutadans i ciutadanes amb dret a vot no tenen, en principi, a 15 dies de les eleccions, cap intenció de fer-ho.

Aquest fet em preocupa enormement, per un costat, per com pot afectar al resultat electoral final, és a dir per deduccions, potser equivocades, potser no, de a qui beneficia la abstenció, o millor dit a qui perjudica menys. Però sobretot em preocupa pel que em temo que significa en gran mesura, a aquestes alçades, una abstenció tant elevada, doncs independentment de les enquestes, ja fa temps que detecto que una gran part dels ciutadans i ciutadanes no tenen cap mena d'interès per seguir, ni que sigui merament, la política del país, i que a més estant totalment convençuts de que el fet d'anar a votar o no anar-hi és irrellevant, que votar no té importància, i per tant no fer-ho tampoc.

No patiu, no penso fer cap discurs a favor de la participació, de la importància d'anar a votar, ni diré allò de què ho devem a tots aquells/es que van lluitar per poder-ho gaudir avui en dia, només us volia fer notar que alguna cosa no funciona, quan la meitat de la població no participa, i més quan a la majoria dels partits polítics no els importa, doncs la batalla que viurem aquests propers 15 dies, us asseguro, que per la gran majoria de partits polítics, no es centrarà en "bellugar l'abstenció", sino en moure el seu propi electorat i captar electorat d'altres partits, o sigui que podríem dir que la majoria de partits destinen tots els seus esforçoc, que no són pocs, a la meitat de la població, doncs ja es troba normal que hi hagi tanta població abstencionista, i a més aquesta ja no conta. 

Tant de bo m'equivoqui, us ho asseguro, i el proper 1 de novembre haguem de fer molta estona de cua davant l'urna, doncs estic convençut que la democràcia, un vot una persona, és el millor sistema del que ens podem dotar, però també estic convençut de què la democràcia, plena, necessita la participació de tots/es, ens necessita a tots/es, necessitem que tots/es participem, i estic totalment en desacord que no votar sigui una forma de participació.

Enviat per: AlbertDeusedes a les 16:49 | Enllaça | comments |
politica

Enviat per: FerranPedret a les 23:06 | Enllaça | comments (1) |
politica

La gent vol viure en Pau

Deixo un poema que de fet sempre he pensat que és una invitació a fer política i a treballar per canviar coses.

Tornaré a parlar tendrament d´aquesta terra,
parlaré a tothom del seu alè constant.
Tornaré a parlar amargament de tanta guerra,
parlaré a tothom dels gemecs del mar.

Cap on sigui que giro l´ull i pertot on miro,
veig la mateixa colla de porc potinejant el món i fent destrossa.
Sí, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dona la gana.
Senyors que maneu tant:
si escopiu al cel us caurá a la cara!
si pixeu a contra vent, us mullareu les cames.

Ai, aquesta es una terra desconcertada que dóna voltes sense parar,
que sembla malalta i cansada,
trista i desanimada,
que sembla decidida a acabar amb la seva vida...

Tornaré a parlar tendrament d´aquesta terra,
parlaré a tothom del seu alè constant.
Tornaré a parlar amargament de tanta guerra,
parlaré a tothom dels gemecs del mar.

Ai, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dona la gana.
Són uns fills de puta acabats,
sempre foten la punyeta,
estats carronya bèsties de guerra !
Les seves festes són criminals.

Alceu els cossos ! l'hora ha sonat!
És la rauxa dels condenats.
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria.
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada.
Música per ferir-se els peus, ballant-la al seu voltant.
Sí, han de caure les muralles, Totes, totes, totes
les trompetes estan preparades.

Josep Fortuny

Enviat per: joanriera a les 20:20 | Enllaça | comments |
cultura, politica, música