Un punt de vista socialista
Name: Temps de Canvi
Temps de canvi és una obra col·lectiva de reflexió política.
No pretenem altra cosa que aportar una perspectiva socialista sobre el món que ens envolta.
Cap a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya!
Blogs socialistes al web del PSC
Xarxa de blogs socialistes
Xarxa Progressista
Socialdemocràcia.org
LasIdeas.org
Xarxa Economia Crítica
La Factoria Socialista
Bitàcola d'Ignacio Escolar
Bitàcola de l'Albert Aixalà
Bitàcola de na Bàrbara Alonso
Bitàcola d'en Mario Álvarez
Bitàcola d'en Xavier Amores
Bitàcola de l'Higini Clotas
Bitàcola d'en Dani Fernádez
Bitàcola d'en Joan Ferran
Bitàcola d'en Miquel Iceta
Bitàcola d'en Javier Jiménez
Bitàcola d'en Roberto Labandera
Bitàcola de l'Eduardo Madina
Bitàcola d'en Manel Mas
Bitàcola d'en Jordi Pedret
Des de 1987 (Julio)
Bitàcola d'en Cristian Rastrojo
Bitàcola d'Antoni Manchado
Bitàcola de José A.Donaire
Bitàcola d'en Ramon Bassas
Bitàcola d'en David Maldonado
Bitàcola d'Enrique Castro
Bitàcola d'en Francesc González
Bitàcola d'en Gustavo Cuadrado
Bitàcola d'en Jaume Collboni
Bitàcola de na Jessica Fillol
A las Barricadas
Bitàcola d'en José Crespín
Bitàcola d'en Pep Fèlix Ballesteros
Blog Bitxo
Bitàcola d'en Juanma Jaime
Bitàcola de na Lourdes Muñoz
Bitàcola de na Lucía Solís
Bitàcola de na Paqui Soriano
Nova Revolució
Des de Sants
La Taverna
Bitàcola de na Yolanda Vicente
ACSUR
AEP
AJEC
Alternative Info. Center
Apropament (Catalunya)
Apropament (Madrid)
B'Tselem (ONG Israel)
Comissions Obreres
Contra la Monarquia
Diari Diagonal
Die Tageszeitung (Taz)
El 75è aniversari de la IIª República
El Plural
El Socialista
Free the USA!
FRELIMO
Frente Farabundo Martí
Frente Sandinista
Gush Shalom
Il Manifesto
Indymedia Barcelona
Internacional Socialista
Joventut Socialista de Barcelona
Joventut Socialista de Catalunya
Joventut Socialista de L'Eixample
La Factoría
La Factoria Socialista
Le Monde Diplomatique
Lliga per la Laïcitat
New York Times
Nodo50
Nou Cicle
OAP
Parti Socialiste (França)
Pau Ara (Israel-Palestina)
PSC
Rebelión
Refusenik (objectors Israel)
SPD
The Guardian
The New Left Review
The New Yorker
The Socialist Worker
Unió General de Treballadors
URNG
today
May 2008
April 2008
March 2008
February 2008
January 2008
December 2007
November 2007
October 2007
September 2007
August 2007
July 2007
June 2007
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
September 2006
August 2006
July 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
cites
cultura
dret
economia
historia de la jsc
humor
internet
llibres
memoria historica
música
politica
tecnologia
viatges
Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768
Ja posats, jo proposo RAT PACK
I ara que diu, aquest? De quina proposta política ens està parlant?
Doncs, sincerament, de cap. Aquesta proposta la vull englobar dins del la categoria de biopics musicals que s’estan fent darrerament.
Fa un temps us parlava d’una pel·lícula “Walk the line” on s’explicava gran part de la biografia i música d’en Johnny Cash. Darrerament, ja que al video-club de què ens soc soci no té garie varietat de bones pel·lícules, em vaig animar a veure “Elvis”, que, com haureu pogut imaginar, s’explica gran part de la biografia i música d’Elvis Presley. Val a dir que la seva línia argumental és molt similar a la primera. De fet, si no escoltem les cançons, sembla que sigui la mateixa pel·lícula.
Desconec, ara mateix, si això és degut a que realment van tenir vides molt semblants (al principi de les seves carreres havien fet gires junts, amb altres artistes com Roy Orbison i Jerry Lee Lewis – quin plaer, oi?) o si és degut a que una vol ser un còpia de l’altra. Fins al punt que en ambdues pel·lícules, el pare dels dos artistes està interpretat per un tal Robert Patrick Jr (fent el mateix paper de pare distant però afectuós). Aquest actor, que pel nom jo tampoc el coneixia (coses de la wikipèdia) el tenim tots a la memòria vestit de policia fent la pregunta “Ha visto a este chico?” tot ensenyant la fotografia d’en John Connor (exacte, Termanitator 2!!)
El fet d’haver vist aquestes dues pel·lícules, i potser influït pel post de l’Albert on defensava, amb vehemència i amb raó, la figura de dos grans actors com Al Pacino i Robert de Niro, m’ha fet plantejar si seria possible poder veure una pel·lícula sobre RAT PACK.
RAT PACK era aquell grup de músics, mafiosos, vividors, i actors influents que van marcar, al meu entendre, una generació, sobretot als Estats Units. N’eren membres Frank Sinatra, Samy Davis Jr, Dean Martin, i d’altres, tots ells organitzats al voltant d’un actor anomenat Humphrey Bogart.
No crec que sigui, arribat el cas, una pel·lícula de grans valors esquerranosos, ni que ens ensenyi una gran moral solidària, però ja que hem vist actors cantant “Ring of Fire”, “Heartbreak Hotel”, “Great Balls of Fire” i tantes cançons clàssiques de la música americana mentre mostren la vida dels seus interprèts, seria divertit veure algun actor cantant “Under my Skin” o d’altres mentre se’ns explica la relació entre Frank Sinatra i la màfia, les grans donacions a la campanya d’en John F. Kennedy i d’altres festes organitzades per aquest grup. La primera pregunta que em ve al cap és saber si algú es veu capaç d’interpretar “La Veu” La segona és saber si algun productor de Hollywood és lector habitual d'aquest blog, i em fa la sensació que en ambdós casos la resposta és la mateixa... NO
Tot i així, i deixant ben clar que no defenso la seva manera de fer, sí que cal reconéixer que, de talent, n'anaven sobrats!!!
Com si la repetició de la tragèdia ens fes insensibles al patiment, assistim impassibles a l'espectacle del lent dessagnar-se de la franja de Gaza. Quantes vegades, tot dinant, no hem sentit de fons un reportatge a les notícies del migdia que explicava que l'enèsima incursió israeliana ha causat víctimes civils entre la població palestina de Gaza, o que un helicòpter israelià ha assassinat a sang freda a algun dirigent palestí a qui acusa de terrorisme (però a qui no fa detenir, jutjar ni empresonar, sinó que li engega un míssil sense preocupar-se pel dret ni per les persones que moriran amb ell pel simple fet de passar-hi a la vora)? Potser hem reaccionat amb dignitat davant la notícia que un tanc israelià ha disparat contra una casa i ha matat una dona i quatre criatures mentre esmorzaven, fa ben pocs dies? 
No, no ho hem fet. Ni tan sols ens hem aturat a pensar en la desproporció existent entre l'acció dels milicians palestins, una part dels quals ataca amb cohets casolans les poblacions israelianes properes a la franja (també població civil), i les represàlies que aplica el govern israelià sobre el conjunt de la població de la franja de Gaza. La franja fa molts mesos que pateix un bloqueig econòmic radical per part d'Israel, que controla tots els accessos per terra, mar i aire a l'estreta zona on s'amunteguen centenars de milers de palestins. Aquest bloqueig absolut està portant a la misèria més absoluta a una població paupèrrima que ja portava anys patint les conseqüències negatives de l'ocupació i les contínues agressions militars israelianes. Els nivells d'atur són superiors al 75% de la població en edat productiva, l'activitat econòmica es limita a la subsistència, comença a haver-hi casos de fam, i no hi ha medicaments ni productes bàsics. El programa d'ajuda humanitària de l'ONU s'ha hagut de suspendre, ho vàrem saber ahir, perquè no es permet l'entrada de combustible a la franja i per tant no es pot repartir l'ajuda.
El dret internacional prohibeix les represàlies col·lectives contra la població civil, i estableix entre les obligacions d'una potència ocupant la responsabilitat sobre la població que pateix l'ocupació. Tot això és ignorat per l'Estat d'Israel. Ho denuncien les organitzacions humanitàries internacionals i la societat civil palestina. Ho denuncien amb coratge admirable els israelians que saben que l'únic futur possible per a israelians i palestins és conviure sobre la base d'una pau justa amb un Estat palestí estable i viable. I ho denunciem nosaltres, com ho hauríem de denunciar tots fins a esgargamellar-nos, perquè la dramàtica situació de la franja de Gaza no és pas una tragèdia inevitable, sinó un crim al qual cal posar fi, pressionant sobre els nostres governs per tal que pressionin al d'Israel i aturem d'una vegada l'espiral sense fi de la violència.Preocupació per TV3
No vull recuperar velles polèmiques de la crosta ni res semblant, però si que em prenc la llicència d'opinar sobre un dels temes més peluts de la política catalana després de llegir la notícia de que l'audiència de la nostra tele pública va de cap a caiguda.
Potser ara és el moment de revisar alguns elements de tv3. Posem per cas, el departament de nous formats, que amb mestria va dirigir el senyor Paco Escribano, potser ara s'ha convertit en el departament de formats "nyonyos", i sincerament fa anys que no veig quelcom de producció pròpia que tingui un mínim interès.
Potser els serveis informatius són massa esportius i no arriben a l'alçada dels continguts de telecinco, ni són innovadors com els de La2, ni prou sanguinaris com els de Antena 3, ni prou institucionals com TVE. Potser estem una mica agoviats de les antipaties de la Terribas i enyorem la Barceló, la Fina Brunet i la Griso i el Tres senyores i un senyor.
I en futbol tots tenim clar que per veure un partit dels bons, no saps mai quin canal passarà el partit a causa de la guerra de Mediapro, però sabem segur que no serà Tv3.
Potser per aconseguir una televisió pública de qualitat hauríem de fixar-nos de nou en la BBC, una cadena que va passar per una crisi enorme, però que ha sabut reinventar-se i consolidar-se renunciant completament al futbol.
Potser per aconseguir nous formats ens hauriem de fixar una mica més en les televisions locals i abandonar estereotips de la catalunya catalana, les teles locals són iguals de catalanes.
Potser per aconseguir més quota cal recuperar formats de televisió pel jovent. Ja no existeix res semblant a un Oh Bogònia! ni comunicadors com el Mikimoto.
Potser el 3:24 va despertar massa espectativa, però potser el concepte informació va una mica més enllà de passar 100 vegades el mateix butlletí informatiu el qual es troba dividit a parts iguals entre notícies i esports.
Potser Tv3 no ha sabut consolidar-se a la xarxa i tenen una web de les més ininteligibles de totes les teles, tot i que l'han redissenyat mil vegades.
Potser arrossega un conflicte sindical latent des de fa anys que no deixa evolucionar la cadena. Potser el col·leguisme existent en la professió periodística no és la millor manera de fer selecció de personal tot i que en canvi són grans defensors de la profesionalitat.
O potser, un català optimista diria que simplement la tele ha deixat d'interessar en favor d'altres formats com internet, i com que els catalans som tan precursors, som els primers en tenir la tele pública generalista en crisi permanent.
![images[2]](http://files.motime.com/1374956b841f20bb82506e1cb66f3d0b.jpeg)
Des d’un temps cap aquí existeix un debat, evidentment interessat, que pretén promoure la idea de la caiguda dels mites en vida del cinema, De Niro i Pacino. Confesso la meva total falta d’objectivitat al parlar del tema, sobretot en el cas de De Niro, ja que la meva actitud es podria titllar ni més ni menys que de reverencial, o si volen, de l’excepció que confirma la norma de la meva actitud militant contra la idolatria.El Doctor Who i l'equació de Drake
Star Trek avui és un mite, però potser els trekkies han monopolitzat el concepte de ciència ficció televisiva i no s'ha fet justícia amb el Doctor Who.
Prenent com a referència la ciència coneguda fins avui, el Doctor Who i la seva nau Tardis són molt més fidels a la cosmologia i la física acceptades.
La nau Enterprise, o la Voyager viuen atrapats en uns quadrants de l'espai absolutament sense cap fonament científic en canvi la nau Tardis és una nau preparada per la navegació espai-temps a través dels diferents forats de cuc que simplement arrossega una avaria en el seu sistema de camuflatge per això sempre té la forma de cabina de bobby anglès dels anys cincuanta.
La Tardis és la superació del teletransportador molecular, però amb l'afegitó que respon a una física teòrica molt més propera a la nostra.
L'element més fantàstic del doctor és possiblement el seu origen, es presenta com un Senyor del Temps, una de les primeres civilitzacions de l'univers que es va extingir però que va arribar a dominar la tecnologia espai-temps.
Cal dir també que el doctor no es mou en universos paral·lels i dimensions estranyes, de fet és molt més proper a nosaltres que l'Star Trek, el doctor es mou a través de l'univers i el temps que coneixem prenent com a bona l'equació de Drake, la qual fa una estimació de nombre de civilitzacions que poden viure a llarg de l'edat de l'univers i les poques civilitzacions que poden coincidir en la mateixa franja de temps.
Això sí, el doctor Who és optimista ja que no respon a les preguntes plantejades per la paradoxa de Fermi: "Quants anys pot viure una civilització amb prou capacitat d'autodestruir-se deu vegades?" des del moment que existeix el botó atòmic, és una simple qüestió de temps que algú el premi.
Sortosament, pel Doctor ningú prem mai el botó. Ell mateix ho diu: "la humanitat pren com un aconteixement terrible la fi del món, però ningú s'ha plantejat que el món acabi bé i en un moment on l'existència de la humanitat està més que garantida, ja que en aquest moment ja haurà colonitzat l'espai".
Es podria pensar que aquesta és una data que ha anat quedant sense sentit, o que la mobilització que es du a terme aquest dia no és altra cosa que un ritual o una cerimònia, o simplement un motiu per retrobar-se amb els companys i estar junts, però no és així. En primer terme, perquè el moment que viu l'economia mundial ens ha d'incitar a l'acció, ja que la perspectiva d'una crisi econòmica a escala mundial i d'una carestia dels aliments bàsics que l'agreugi no ens permet relaxar-nos, sinó que ens reclama exigir polítiques per fer front a la crisi i a les seves causes i responsables. En segon terme, perquè subsisteixen al nostre país nombroses qüestions per les quals cal mostrar la fortalesa i determinació del moviment obrer i reivindicar que es posi el fil a l'agulla: la lluita contra la precarietat, la temporalitat, la pobresa o l'exclusió, la reivindicació de millors salaris i horaris racionals, la lluita contra l'ocupació submergida i el frau en la contractació, per la igualtat home-dona en el treball i en les retribucions, per la plena integració dels treballadors immigrats, contra la sinistralitat laboral, per polítiques públiques d'habitatge que siguin realment ambicioses, per una aposta ferma pels serveis públics i per la sanitat i l'ensenyament públic i de qualitat, i un llarg etcètera de motius concrets i que ens toquen de ben a la vora pels quals cal anar a la manifestació del Primer de Maig. 
Enguany farà 40 anys del Maig del 68. L'esclat revolucionari dels estudiants francesos va ser potser el més significatiu dels moviments de masses que varen tenir lloc aquell any, però no pas l'únic: de Berkeley i Nova York a Praga, Torí, Bolònia,Tòquio, Ciutat de Mèxic o Rio de Janeiro, a tot el món aquell any es va fer notar l'esperit contestatari d'estudiants i treballadors que es regiraven contra un sistema del qual no volien formar part, que volien transformar radicalment i profunda. Evidentment les circumstàncies locals foren molt diverses, i la situació de la Praga revolucionària, lluitant per un socialisme amb rostre humà contra l'aberració estalinista, dista molt de la del París que buscava la platja sota les llambordes, però malgrat tot es pot establir un fil comú d'exasperació, anhel profund de canviar la vida, i confrontació amb un poder autoritari.
Potser cal plantejar-se si un dels problemes que arrossega avui l'esquerra no és l'haver desistit de qüestionar el sistema en la seva globalitat, com ho feien els estudiants de Nanterre o de la Sorbona. El rebuig frontal a formar part d'un sistema d'explotació, i per assentar les bases d'una societat nova, inspirava els qui aixecaven barricades al Quartier Latin sota els gasos lacrimògens. Som nosaltres qui ens hem de preguntar ara fins a on estem disposats a deixar que es consolidi l'actual estat de coses, i si la societat actual no exigeix de nosaltres, els qui discrepem de la ideologia capitalista, redoblar els esforços per bastir les bases d'aquesta societat nova, més justa i igualitària, en què tants bons homes i dones han somniat i per la qual tants esforços s'han fet i tants bons companys s'han sacrificat. En el dia del llibre i la rosa...
Aneu a passejar per les places i carrers, admireu l'ambient increïble que viu Barcelona en un dia teòricament feiner, compreu roses o proveu d'esquivar els venedors i venedores que us assaltaran a cada pas, mireu i regireu llibres, compreu-los i llegiu-los, o compartiu-los, amareu-vos de literatura...i no feu massa cas dels crítics.Espavileu-vos, els 400 euros ja són aquí
Llegeixo en premsa que es preveu fer la devolució dels 400 euros previstos a la nòmina de juliol. De ben segur que hi haurà força gent que li seran d'utilitat, que els ajudaran a tapar algun forat, o acabar de pagar alguna cosa.
Des del primer dia hem valorat la proposta del 400 euros des de Temps de Canvi com a bona proposta, per ser de forma efectiva redistributiva (400 euros per una renda de 18.000 és molt més percentatge que per una renda de 60.000), per ser dinamitzadora, per ser justa ja que un dels proposits de l'Estat no és generar superàvit com una empresa. I per tant, si la comptabilitat nacional ho permet, mil vegades prefereixo procedir a una devolució que no pas una rebaixa fiscal de les rendes altes com proposava el PP.
Però què faran els que tenen renda raonable? Com es gastarà els quartos el gruix de "classe mitjana catalana"?
Estic convençut que el sector de l'hosteleria i el turisme ja es frega les mans, la conseqüencia immediata quan et donen 400 euros en efectiu és: "iupi, farra gratis!!!"
Serà impossible trobar bitllet per un finde a Roma amb lowcost, no hi haurà taules als restaurants, i les cases rurals semblaran vagons del metro en hora punta.
Quants aprofitaran per dir "avui no demano vi de la casa, demanarem un Juvé Camps a la salut de'n Pere Solbes".
Quants bolsos mandarina es vendran? Quanta gent anirà de rebaixes amb la butxaca especialment plena?
Quants aprofitaran per fer un regal d'aniversari especialment esplèndit? Tan de bo els que fem l'aniversari a final de juliol en sortim beneficiats i rebem 400 euros del ministre i un regal valorat exactament en 400 euros de la nostra parella o amics.
Quantes botigues posaran un cartell de "no sap què fer amb els 400 euros? gasti-se'ls aquí!"
Si des del socialisme sempre hem reivindicat el dret al descans, em sembla també profundament socialista reivindicar el dret a un petit caprici.
I amb una mica de sort, les rebaixes compensaran el caracter inflacionista de la mesura, per tant benvinguda sigui.
Com cada any, i ja en fa 11, la Federació de Barcelona de la Joventut Socialista de Catalunya organitza un homenatge als milicians i milicianes que varen lluitar per defensar la legalitat republicana contra la insurrecció feixista de 1936. L'acte tindrà lloc a la Plaça de Sant Josep Oriol, que entre 1937 i 1939 va rebre el nom de Plaça del Milicià Desconegut, el proper dissabte dia 19 d'abril, a les 17 hores, i comptarem amb les intervencions de Javier López, Primer Secretari de la JSC-Barcelona i Carles Martí, Primer Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Comissió Executiva del PSC. Comptarem també amb la presència d'excombatents republicans, i l'acte acabarà amb un petit recital musical i un refrigeri. 
En aquells moments històrics la classe treballadora i totes les persones que creien en la possibilitat de construir un país basat en els ideals de llibertat, igualtat, justícia social i solidaritat varen lluitar amb determinació i coratge per defensar les conquestes assolides amb la República i per transformar radicalment la societat existent. Avui recordem el seu exemple amb orgull i admiració, i ens proposem estar a l'alçada dels alts ideals que els inspiraren en el combat. 
